Somiava despert.

Eivissa, 22 de desembre de 2021.

SOMIAVA DESPERT.

Recordau els vostres somnis? Molta gent somia sempre i després explica el que havia viscut durant el seu somni. Jo crec que som un cas especial, som incapaç de recordar cap somni. En canvi, despert, amb els ulls tancats, em venen molts de somnis i records.
Dies passats, vaig despertar-me molt prompta. Havia sopat massa i no em trobava gaire bé. A fora feia una bona tempesta d'aigua i vent. I vaig posar-me a somiar despert. No sé per què, no sé com, però vaig començar a pensar amb ma mare.

Mirau ....

Quan ella era jove, a Can Vicent Guasch vivien dotze persones. Dues germanes des güelo (sa tia Catalina "Rampuixa" i sa tia Fracisca "sa tieta"), els seus güelos Vicent i Catalina, els seus pares Vicent i Rita, i sis germans (Catalina, Antonia, Vicent, Mercedes, Pilar i Maria).

Moltes boques per alimentar i pocs medis per fer-ho. A ses terres d'Allà Dalt, herència dels güelo Guasch, sembraven ordi, blat, ciurons i guixes. A Sa Vinya, herència de sa güela Corda, tenien vinya i fèien vi. També, cada any, feien matances.

Ja molt petita, l'enviaven a Es Cap, a guardar animals. Quins records ... Es Cap.... A can Pep den Castelló. El güelos de sa mama: Catalina "Corda" i Pep "Castello". Tingueren cinc fills. En Joan, Emilio, Rita, Maria i Lluisa.

Els homes que havia conegut no tenien gaire traça per enamorar-la. Pels homes això no era important perquè sa majoria dels matrimonis s'arreglaven entre ses dues famílies, sense que els jóvens, sobretot ses al·lotes hi tinguessin gaire a dir. Ses famílies procuraven casar ben aviat als fills per tal, en el cas de ses dones, treure's de damunt una boca per alimentar. I a can Vicent Guasch hi havia cinc dones per casar!

Mon pare era un fadrí ben plantat, treballador i amb fama de seriós, com tots els Blais. Amb sa colla d'amics degué anar a festejar a més d'una casa, però ben aviat va fixar-se en una joveneta que no li desagradava, sa meua mare. Com que a ella tampoc no li era del tot indiferent, ràpidament varen festejar oficialment.

"Et vaig començar a conèixer en un dia assenyalat.
Era sa mitjana festa d'aquest Nadal que hem passat.
Per ser sa primera volta, no vaig quedar interessat.
No em digueres cap paraula que quedàs agraviat."

Una vegada comprovada sa bona entesa entre ells, havien de trobar un lloc per establir-se com a família i preparar el casament. Van anar a viura a Porto Saler.

Preparar sa caixa, es bagul de sa núvia. Gipons, davantals, vestits, mantons i camises de dormir. Per l'home, camises, mocadors de butxaca, calçons, calçonets de davall, jupetins i jerseis de llana. I brodar uns jocs de llençols.

Corria l'any 1953. En Mariano i na Catalina, amb 29 i 21 anys, es disposaven a començar una llarga i profitosa convivència.

Ma mare es va arromangar i es posà al davant de les seues noves obligacions. I mon pare va adonar-se que encara hi havia coses de sa seua dona que no coneixia. Ella tenia un caràcter ferm. En lloc de plorar, com ell es temia, i de començar a lamentar-se pels problemes que se li venien dalt i de què farà ella amb els infants i la casa, na Catalina (era quasi analfabeta, però molt espavilada) li donarà coratge i l'animarà a seguir navegant. Ella no sabia si Tarragona, València o Barcelona estaven cap a llevant o cap a ponent, ni li importava. Es fià d'ell i li va prometre que cuidaria dels fills i de sa casa fins que tornés. Li va demanar, això sí, que aquesta tornada fora al més aviat possible.

Ma mare no va anar mai a s'escola. Com quasi totes ses dones de la seua generació era, com ja he dit abans, analfabeta. Però no li suposà cap sensació d'inferioritat, cap mena de complex. Ses dones eren educades des de la infància en ses obligacions que sa societat demanava d'elles: ser bones esposes i mares. Per tal comès no era menester saber de lletra.
Ella va observar amb orgull que el seu home sí que en sabia de lletra. Era patró de barco. Aquesta qualitat el feia ser una persona més respectada i ella tenia tranquil·litat que sabria desfer-se millor dels problemes que se li poguessin presentar.

Els meus pares no eren gent de gaires paraules ni de gestos afectuosos. En la cultura rural de Formentera ambdós s´havien criat, els homes principalment no expressaven els seus sentiments. I un Blai, menys!. Això era tingut més bé per comportament propi de ses dones i dels infants. Tampoc hi havia massa més coses a dir, cada un coneixia ses circumstàncies i sa manera de viure de s'altre i podia entendre i respectar ses raons que poguessin tenir per prendre ses seues pròpies decisions.

I com portava sa meua mare l'absència del seu marit? Ses primeres nits les passava gairebé en blanc. I si dormia alguna mica era perquè estava prou cansada que el seu cos s´havia rendit sense remei. Quant de temps estaria sense saber cap notícia del seu Mariano? S'única nova que esperava era saber si ell estava bé, que si havia arribat amb bon salvament.

Per cada viatge que feia es meu pare enviava un telegrama a casa. Tots deien el mateix: "Llegado bien. Abrazos. Mariano". Ma mare els guardava tots. El dia que anàrem a viure a Eivissa, els trobarem guardats en capses. Moltes capses.

Carai ... Un llamp. La forta tempesta segueix. Un tro. Aquest mal temps m'ha romput el somni! Bé, mama .. Prompte tornaré a somiar amb tu i seguirem amb aquesta història.