Amb el temps ens revaloritzam.

Leamington Royal Spa, 7 de desembre de 2021

AMB EL TEMPS ENS REVALORITZAM.

No sé el que em passa, però darrerament pens molt amb sa vellesa i s'envelliment. Haig d'estar fent-me vell. Em faig moltes preguntes: he dedicat sa meua vida a alguna cosa important? Té alguna importància saber-ho? He estat un bon professional? He format una bona família? Som estimat i respectat per sa meua comunitat? Tenc bones amistats?

Sa resposta a totes ses preguntes és rotundament un sí ben gros. Estic segur que existeix molta gent que m'estima i m'aprecia. Tinc molt clar que he fet alguna cosa bona a la vida. Per a mi, pels meus i per molts d'altres.He estat un bon professional, tinc una bona família, uns bons amics i som estimat per tots els que em coneixen.

 

Però, heu pensat mai allò de quan tots els que em coneixen hagin mort i hagin mort els que van conèixer-los a ells, sirà com si jo no haguera existit mai?

Què m'està ensenyant s'edat? Quines experiències he viscut? Com he arribat fins aquí?

Després de sa jubilació havia d'aprofitar el temps al màxim. Sa vida és curta i no podia donar-me es luxe de perdre un minut. No vaig tenir cap problema per adaptar-me a sa nova situació. Tenia molt clar ses coses que volia fer. Arribar a vell i disfrutar-ho no sempre ho sap fer tothom.

Mirant el passat i reflexionant sobre totes ses coses que van fer els meus güelos o els meus pares em fan veure ses coses d'una manera diferent. Sa meua vida ha estat relativament fàcil i també insignificant si la compar amb sa dels meus avantpassats. Ells foren molt més valents i suportaren moltes dificultats.

Tots som molt petits a aquest món, molt poca cosa i supòs que el màxim que puc desitjar és realitzar alguna cosa diferent d'ells. Però, quina cosa diferent he fet jo? Sa vida d'algú ha millorat gràcies a mi?

Recordava quan vaig deixar sa feina i vaig jubilar-me. Ja sabeu "a rei muerto, rei puesto". Un jove va substituir-me a la feina, li vaig fer un traspàs de feina excel·lent i quedarem que per qualsevol cosa que necessitàs, em cridaria. Per descomptat, no va cridar-me mai. Devia pensar que sa meua experiència no valia res. Ho tenia clar. Sabia que això passaria. El millor reconeixement de sa meua feina ha estat els contactes, companys o amics que vaig deixar i que actualment sempre que em veuen em donen ses gràcies per sa feina feta i pel tracte que vaig donar-los.

Sincerament, crec que amb la meua feina vaig ajudar que molta gent, proveïdors, clients o treballadors visquessin millor. Vaig disfrutar de cada moment quan treballava. Així de simple.

Després vaig adonar-me de què el temps passava. Desgraciadament. Sempre parl massa del que va ser i del que era. Enfrontar-se a sa vellesa és dur: Sa pell arrugada, uís amb bosses, ses venes marcades, sa debilitat i el cansament. Arribar als seixanta-cinc anys per un al·lot com el meu net és arribar a ser molt vell. A jo també em sembla el mateix. Em mir al mirall i veig arrugues als ulls, sa pell caiguda al coll, els cabells blancs o pel a ses orelles. Aquest realment som jo? Efectivament, ho som. Amb ses marques dels anys i de ses experiències viscudes ben assenyalades.

També vaig entendre que no podia manar sempre. Ho vaig tenir molt clar quan els meus fills van escollir company/era de viatge i van casar-se. Havien començat el seu propi camí a la vida, estaven formant sa seua propia família i jo vaig aprendre a donar-los plena llibertat. Ja no era el pare omnipotent.

Sí. Val la pena el camí que he fet. Sempre he apreciat el que tenia quan ho tenia i he disfrutat molt.

No vull acabar aquest escrit amb to de frustració i amargura. Arribar a vell no és dolent. Sentir-se vell està al cap, no en el cos. Deixau-me enviar un missatge especialment als jóvens. Cuidau als pares. Cuidau als güelos. Ells varen fer el que van poder i més que "boixos petits" són persones amb experiència i saviesa. No estam obsolets ni caducs.

Heu de tenir-ho clar: Els vells som com ses obres d'art, amb el temps ens revaloritzam.