Si vull veure el camí, he d'aixecar els ulls.

Eivissa, 12 d'octubre de 2023.

SI VULL VEURE EL CAMÍ, HE D'AIXECAR ELS ULLS.

 

S'altre dia de camí a l'hospital de Can Misses vaig coincidir amb una amiga. Xerrarem de ses nostres passades caminades pels camins d'Eivissa i quan vaig dir-li que anava a fer l'ingrés per fer-me una intervenció al cor, quedà parada i em digué: "Pep, te'n vas a sa UCI, tant tranquil i amb aquest somriure? No ho entenc. M'encanta aquesta actitud teua tan positiva."

Deixau-me fer una reflexió de ses actituds que davant d'una malaltia he vist mantenir a persones que igualment com jo estaven rebent un tractament mèdic o esperant a una sala d'espera d'un hospital.

He compartit sales d'espera i tractaments mèdics amb persones que caminaven amb el cap baix, mirant a terra i que ni saludaven. Era ben evident que ho estaven passant malament i que no acceptaven sa seua malaltia i tampoc mantenien una actitud positiva.

He compartit sales d'espera i tractaments mèdics amb malalts lleus, però amb una actitud que enfonsava a tots els que l'envoltàvem i sobretot a ells mateixos.

He compartit sales d'espera i tractaments mèdics amb persones que tenien por, molta por. Que estaven molt espantades. Persones que em parlaven, però no em miraven. Semblava que tenien vergonya d'estar malaltes.

He compartit sales d'espera i tractaments mèdics amb persones que no esperen res de la vida. Que tot els hi dona igual. Que no segueixen els tractaments indicats pels metges. Que van per la vida com robots, com autòmats.

He compartit sales d'espera i tractaments mèdics amb malalts greus, fins i tot terminals, amb un somriure i uns ànims de cap a tot i tots que arrebossava vida.

He compartit sales d'espera i tractaments mèdics amb persones que com jo s'arreglen, es renten, es canvien de roba i se'n van a l'hospital per curar-se. Persones alegres, relaxades, sense por, amb ganes de xerrar i amb sa ferma creença que es curaran. Ara, tal vegada, no estan passant uns bons moments, però segur que en uns quants mesos tot estarà oblidat. Persones que arriben amb un somriure a la boca, que saluden amb un bon dia ben fort i que quan se'n van diuen adeu i acabau de passar un bon dia.

S'inform clínic meu diu que som un malalt "col·laborador". Crec que m'han tipificat d'una manera molt encertada: Vaig per la vida sempre "modo positiu".

No puc, no vull, caminar amb el cap baix. Si vull veure el camí, he d'aixecar els ulls. 

Sa nostra actitud és el motor de sa nostra vida i del nostro entorn. S'ha d'anar per la vida sempre positius, amb el cap ben alt i un somriure ben gros.