Un home vestit de negre.

Eivissa, 11 d'octubre de 2023.

UN HOME VESTIT DE NEGRE.

 

Durant el dia d'ahir, a s'hospital de Can Misses, van fer-me una segona cardioversió elèctrica per veure si poden llevar-me una arrítmia al cor de recent aparició. Després de sa primera cardioversió el cor va funcionar normalment durant uns mesos, però sense un motiu conegut va tornar a "modo" arrítmia.

El meu cardiòleg diu que som un home jove i que hem de provar d'eliminar aquesta arrítmia abans de plantejar-nos altres tractaments més agressius i amb més efectes secundaris. Estava d'acord amb el criteri del metge i per això ahir vaig entrar a s'hospital per fer-me sa cardioversió. 

Una cardioversió elèctrica, d'una forma molt resumida, és com fer un "reset" en el cor. Apagar-lo i tornar a arrancar-lo. S'objectiu és restaurar el ritme cardíac normal del cor i consisteix a aplicar una descàrrega elèctrica controlada sobre el cor.

Primerament, un control d'infermeria: van fer-me un electro per a confirmar sa arrítmia. Idò sí, s'arrítmia seguia. "Hem de fer sa cardioversió, l'acompany a sa UCI" indicà el cardiòleg a sa infermera.

A s'hospital de Can Misses sa UCI està a un edifici diferent del de ses consultes dels especialistes. S'ha de pujar amb l'ascensor, canviar d'edifici, passadissos i més passadissos. Un laberint de passadissos i portes que solament s'obrin amb una targeta d'identificació del professional.

S'arribada a sa UCI fou perfecta. Ja m'esperaven. Per tant, el procés de recepció fou ràpid. Em portaren directament a un box on tenien previst fer-me sa intervenció. Em digueren: es llevi sa roba i tot el que porti, anells, cadenes, gafes, etc. S'ha de posar un pijama. Sa camisa no fa falta posar-se-la. Em donaren l'opció de triar el pijama d'hospital: un groc o un blau. No tingué cap dubte, el blau. Tot i això, em sentia ridícul amb aquells pantalons amples.

Impressiona un poc el lloc. El box és una habitació petita plena d'aparells mèdics, llums al sostre d'una potència exagerada i al centre un llit amb un llençol blanc. Al costar, una taula amb agulles i medecines ja preparades per començar sa "feina".

He de dir que ses infermeres encarregades de preparar-me per a sa intervenció, van ser superamables i professionals. En uns minuts ja m'havien posat una via a un braç, uns tubs per respirar a sa cara, un aparell per controlar sa tensió a s'altre braç i un munt de cables al voltant del meu pit.
Acabada sa feina, em digueren: Ara descansi i estigui tranquil. Quan vengi el metge, començarem sa cardioversió. Em deixaren sol al box.

Sa nit anterior no havia descansat gaire bé i per uns moments crec que vaig entre adormir-me. Estava còmode i relaxat. Ses llums del sostre em molestaven i vaig tancar els ulls.

Passats uns minutets, vaig sentir que em tocaven el braç amb una mà. "Buenos días, como se encuentra?". Vaig obrir els ulls i allí al meu costat veia sa figura d'un home tot vestit de negre. Carai! On estic? El meu cor feu un bot de pronòstic reservat: Ràpidament vaig passar d'una tensió normal de 8/13 a una de 9/16 i el cor d'unes 60 pulsacions a més de 90. Quina impressió!

Pel coll de sa camisa vaig entendre que s'home de negre era un capellà. Qui l'havia cridat? Qui li havia donat permís per entrar? Què volia de jo? Per uns moments, vaig pensar: Estic aquí o allà dalt? Quin malt "rollo".

El capellà degué comprendre que no estava per sermons. Tot i això, seguí amb preguntes: "Hace mucho que está aquí? Veo muchos cables i aparatos, se encuentra bien?".

No m'agraden ses persones falses que diuen ses coses per quedar bé, coses sense contingut i sense sentiments reals. I a vostè que li importa si fa molt de temps que estic aquí?. Si no em coneix ni ha tingut cap interès per saber qui som i que em passa!

Fa uns quants anys vaig patir una greu malaltia. Encara avui, quasi deu anys d'allò, molt sovint em trob amb coneguts que quan ens saludam sempre em pregunten "i com et trobes?". Falsos! Que sou uns falsos! Ho fan per preguntar, per compromís. No els preocupa ni poc ni mica com estic.
Els capellans, igual. Et xerren com uns superiors, opinen de tot i et donen consells de coses que desconeixen i de les quals tu no els hi has demanat.

Davant aquesta situació tan freda, el capellà se'n va anar. Abans, això sí, em digué: "Le deseo que todo le vaya bien. Rogaré por usted."

Estava nic, enfadat i rabiós. Vaig cridar a ses infermeres: A veure, com han deixat que aquest home entri aquí? Saben s'espant que m'ha donat? No trob correcte aquest procediment. Ses pobres al·lotes no sabien què dir-me: "Lo sentimos. Siempre lo hace asi. Ni pregunta ni pide permiso."

Avui he somiat una vegada més amb aquell home vestit de negre. A les quatre de sa matinada ja estava escrivint aquesta història. Na Paloma, sa meua psicòloga, sempre em diu que posar ses coses per escrit m'ajuden a treure-les de sa motxilla. A veure si és veritat.

Uf ... Quin mal "rollo". Vaig passar uns moments molt dolents.