De donar-lis es biberó a compartir una cervesa.

Eivissa, 19 de març de 2023

DE DONAR-LIS ES BIBERÓ A COMPARTIR UNA CERVESA.

Avui Dia del Pare vull parlar de sa relació com a pare amb els meus fills. Perquè, abans que res, som pare. Disfrut cada dia d'això. Sa paternitat és sa millor feina que he fet a la vida. Som un pare molt compromès.

Mirau ... Som pare de na Virgínia i d'en Joan.

 

Na Virgínia és mestra a una escola d'Eivissa. Tothom la coneix com na Virgínia. No utilitza el cognom patern. No li fa falta: Na Virgínia és suficient. En Joan és enginyer a una companya automobilística d'Anglaterra. Normalment el coneixen com a Joan Serra Tur. Sempre dic que, com a bons fills d'un formenterer, na Virgínia té sang dels Guasch (calmada, amorosa i lluitadora) i en Joan porta sa dels Blais (impulsiu, caparrut i emprenedor).

Com a pare i fills compartim aficions ben diferents. Amb Virgínia comparteix el plaer de xerrar tranquil·lament davant un calentet, passejar pel camp o simplement disfrutar d'estar a casa. Compartim, també, una virtut especial: sabem dir que no. Si una cosa no l'entenem o no ens agrada, sempre surt el no per davant. Sempre, sempre, primer no. Després, a veure ... parlem-ne.

Amb Joan comparteix sa passió per sa sensació de llibertat. El meu fill disfruta al volant d'un potent cotxe i jo realitzant caminades pel bosc. Els caps de setmana que podem compartir visitant pobles dels Cotswolds són únics i espectaculars. Ara mateix ell pot aparcar el cotxe just d'avant sa porta de sa feina, però no ho fa. Prefereix aparcar lluny del despatx, caminar i disfrutar d'aquesta sensació, del fred, del vent, de sa llum ...
Compartim, també, el gust de cuinar i per descomptat, del plaer de compartir un got de vi o una cervesa davant el foc d'una xemeneia.

Tinc una molt bona relació amb ells. He passat de banyar-los quan eren petits a tenir una relació d'adults. He intentat sempre ensenyar-los s'importància de disfrutar de ses coses més senzilles. I sempre he parlat amb ells com adults, no com infants petits. Reconec que amb molts d'assumptes em donen mil voltes, però he intentat que tenguin molt clar que és sa vida i sàpiguen moure's pel món que els ha tocat viure.

M'han vist arribar a feines de responsabilitat treballant molt i superar-me pels meus propis mitjans. Ells han fet igual, mai vaig dir-lis que havien de fer i mai els vaig col·locar per recomanació a cap lloc. El que són, s'ho han lluitat i guanyat pels seus propis mèrits.

Personalment, no m'agraden ses mascotes. En canvi, els meus fills les adoren. En Joan té una gata. Bé, sa gata és de sa seua dona. Quan van anar a viure junts, s'animalet anava amb el lot. Ara, se l'estima molt. Na Virgínia també té una gateta, per cert, molt esquiva. En Gonzalo en té sa culpa: sempre està molestant-la.

Tampoc compartim el fred. Jo ja tinc una edat i no el puc suportar. A sa meua filla li agrada el fred, s'hivern, sa manteta al sofà, el calentet, etc. Sempre té ses mans fredes, però li encanta el fred. Joan ja està acostumat al clima gelat d'Anglaterra i m'agrada veure s'actitud sempre positiva davant el mal temps: Mai ha deixat de fer alguna cosa per culpa de sa pluja, es fred o sa neu. Al mal temps sempre fa bona cara.

De cara al futur, ho tinc clar: desig veure els meus nets com bones persones, senzills i que hagin aconseguit treballar i fer coses que els faci feliços.

Sa relació amb el meu pare? Excel·lent. Al final fou molt dur per s'alzheimer. Realment, vaig conèixer-lo bé quan era gros. Quan vaig néixer ell navegava lluny de Formentera i vaig créixer sense sa seua presència. Després va convertir-se amb es meu mirall i tinc el record que a part de ser un bon pare, a la vegada era un amic. Fou un pare extraordinari.