Hem de creure en els impossibles.

Eivissa, 6 de gener 2024.

HEM DE CREURE EN ELS IMPOSSIBLES.

 

Tot i que a Eivissa no en tenim, avui us parlaré de trens. De sa fascinació que em provoquen. Els trens són com un escenari on gairebé tot pot passar, un mitjà de transport romàntic, un mitjà gairebé màgic d'arribar a nous llocs, a més d'una forma divertida i polida de viatjar.

Sempre he sentit a dir: "Els trens són meravellosos. És important saber a on van, però el més important és decidir-se a pujar a ells".

Deixau contar-vos dues històries relacionades en trens.

Acab de tornar d'un viatge pel Japó. Sempre diré que el viatge ha estat com un tren amb una locomotora (na Laura) i els vagons (els companys/es de viatge). I que el més rellevant no era a on anàvem, sinó que cada company/e tingues il·lusió i ganes de pujar al tren, d'enganxar-se a sa locomotora i fer el viatge junts.

Ja fa més d'un mes que vaig començar el viatge. Abans de partir, no sabia que em portaria el futur, però tenia ganes de fer el camí junt amb els amics i amigues que formaven el grup. Va ser un viatge llarg, intens, ple d'experiències i coneixences. Vam passar moments molt bons i vaig arribar més lluny del que mai havia pensat.

Al principi, abans de partir, alguns dels primers amics i amigues que s'havien enganxat, baixaren del tren. Però nous amics volien fer el viatge i varen enganxar-se. I així, amb vells i nous amics i amigues, el tren va començar el seu camí.  

Començava un viatge inimaginable; un somni començava a fer-se realitat.

S'altra història és més personal, més emotiva. Tracta d'una pel·lícula, "Polar Express". Com a güelo que som us la recoman. Ens explica sa història d'un boix, que està deixant enrere sa innocència i deixa de creure en Pare Noel i que en la nit del 24 de desembre té l'oportunitat de muntar al tren màgic Polar Express, que el portà al Polo Nord.

En el seu viatge coneixerà a diversos nens que, com ell, comencen a deixar enrere sa infància potser massa ràpidament. Junts acabaran per arribar al Polo, on coneixen a Pare Noel i aprendran que és bo créixer, però també conservar algunes parts de sa infància.

El boix protagonista aprendrà a creure en els impossibles, fins i tot anys després de la seua nit en el Polar Exprés.

Sa pel·lícula tracta temes bastant seriosos, com la religió, la pèrdua de la il·lusió o el creixement cada vegada més prematur dels boixos, però ho fa amb una història fantàsticament explicada.

Tot això té que vora amb el meu net i sa meua neta durant sa cavalcada dels Reis d'Orient d'ahir a la nit.

Sa meua neta, de tres anys, estava amb els ulls ben oberts i disfrutant dels cavalls, carrosses, ballarins, ballarines, i com no dels Reis d'Orient. Disfrutava de sa música, dels tambors. I demanava caramels als Reis.
Ho vivia amb tanta emoció, amb tanta passió, que quan van acabar de passar per davant casa, demanava "güelo, més". Sa pluja va fer impossible anar a un altre lloc per tornar a veure tota sa cavalcada.

Pel camí de tornada a ca nostra, em deia "güelo, wait a minute" i es menjava un caramel. Un poc més lluny, el mateix, "a moment, güelo, stop" i més caramels a sa boca.

A sa nit, abans d'anar a dormir, preparà tres gots amb suc de poma i un plat amb tres porcions de coca pujada pels reis d'Orient i els deixà al balcó.

Es meu net, de nou anys, quan arribarà el cap de sa cavalcada, ja no podia més. Totes ses hores anteriors, havia estat nerviós i excitat esperant el moment. Llavors, allí en la vorera, ell, sol, dret i crida'n als Reis "aquí, som Gonzalo ". Ja és gros, no tenia gens de por, tan sols una tremenda il·lusió.

Podreu dir que aquestes festes són un pur reclam comercial per vendre joguines i regals per petits i grans. Que han perdut el seu sentit religiós. El que vulgueu. Però veure sa cara del meu net i neta, sa il·lusió, sa passió i s'alegria com miraven els Reis, no té preu.

Procurau mirar aquesta pel·lícula amb els vostres nets i netes i deixar-vos agafar pel missatge que proposa: HEM DE CREURE AMB ELS IMPOSSIBLES. Tinguem l'edat que tinguem.

Qui m'haguera dit, fa un any, que viatjaria al Japó? Quan una amiga em va proposar fer el viatge, em va semblar un impossible. I ja veis .... un any després, el somni va fer-se realitat.

Sa foto que acompanya aquest escrit com podeu imaginar és del menjar i beure que sa meua neta deixà al balcó sa nit passada pels Reis d'Orient. Perquè no hem de creure amb els impossibles?