Viatge al Japó. Curiositats: Comunicacions no verbals.

Eivissa, 14 de gener de 2024

VIATGE AL JAPÓ. CURIOSITATS. Comunicacions no verbals.

Per a un turista com jo que ha viatjat per primera vegada al Japó intentar aprendre alguna cosa del seu idioma fou una feina quasi impossible. El seu idioma és molt complicat: moltes expressions no tenen un significat per si mateixes, sa pronunciació i el to, el context i la situació, ho poden canviar tot.

Durant ses diferents jornades que vaig compartir amb sa nostra guia, m'interessà molt tot el que feia referència a sa comunicació al Japó. Principalment, sa comunicació no verbal i ella em donà un poc de llum sobre el tema. Cada dia em fixava en sa forma de moure-se, de gesticular, de seure-se, de caminar, de respectar s'espai dels l'altres o el to de veu dels japonesos i vaig anar apuntant algunes curiositats que van cridar-me s'atenció.

Sa mirada.
Els japonesos no em miraven directament als ulls quan em dirigia a ells per demanar alguna cosa. Per ells era parlar amb un desconegut i mirar-te directament als ulls ho consideren com un acte invasiu i violador de sa teua intimitat.

El silenci.
El silenci japonès és un misteri. Per jo el silenci moltes vegades ho puc interpretar com una falta d'interès amb sa conversa amb alguna altra persona; pels japonesos el silenci és com una parada per pensar i reflexionar sobre ses coses que s'està conversant.

A més, durant els trajectes en tren, quasi podia escoltar sa respiració de sa gent. Caminant pels passadissos de s'estació, tots plens de cents o milers de passatgers, podia escoltar sa remor de ses sabates a terra. Els vagons anaven plens però ningú parlava. Durant els trajectes, tothom ho feia en silenci. Llegeixen o miren el mòbil. Però ningú parla per telèfon i inclús els porten en silenci per no molestar amb el seu so.

Als restaurants, també plens de gent i no sentia una veu. Tothom seia i no mirava sa taula del costat i menys a ses persones que teníem al voltant. Menjaven en silenci i en acabar s'aixecaven i sense dir res a ningú, pagaven el compte i sortien del local.

Encara avui em pregunt el motiu de per què els japonesos aprecien tant el silenci.

Jo que voleu que us digui ... Una xerrada plena de silencis no és una xerrada; una reunió familiar sense discutir és inimaginable; una discussió de parella amb silencis, més que calmar augmentarà sa tensió.

Haurem de posar de moda allò que diuen "si no tens res bo per dir, no diguis res"? Jo som dels que sempre xerr més del convenient i això, algunes vegades, és perillós. Ja sabeu, mai diguis el que penses si no vols sentir el que has dit.

Els gestos.
Els japonesos són reticents a mostrar les seues emocions en públic. No vaig veure mai cap parella fent-se una besada al carrer. I aquest fet no vol dir que ho ho facin. Ho fan en privat. A jo m'agrada moure els braços, ses mans i el cos a s'hora de xerrar i comunicar-me. M'agrada apropar-me a ses persones. Al Japó aquesta forma d'expressió no és habitual.
Si al Japó, quan riuen es tapen sa boca per no ensenyar ses dents. Imaginau-vos!

Contacte físic i espai personal.
Al Japó es menten molt d'espai entre ses persones a s'hora de parlar. No respectar sa distància o tocar a s'altre persona és considerat com una amenaça.
Em va sorprendre a ses estacions de tren com es deien adéu ses parelles: no es donaven besades o abraçades, simplement feien un somrís els uns als altres o feien una reverència.
A s'hora d'esperar per travessar un carrer, sa gent respecta molt s'espai de cada un, estan separades i sense tocar-se.

Alcohol – Karaokes.
Tot el que he dit abans és completament falç quan als karaokes i s'alcohol fa acte de presència. Allí dins, aïllats de ses vistes de sa gent, canvien radicalment el seu comportament.

Per acabar, us explicaré una forma de comunicació que encara avui em costa assimilar.
Com he dit abans a un moment determinat de sa conversa vaig preguntar a sa guia quina cosa havia estat més complicat d'entendre o d'adaptar-se al Japó. Ella molt seriosa em digué: llegir s'aire.
Quan va veure sa meua cara de sorpresa, em digué: Sí, sí .. Entendre el que no em diuen.

Llegir s'aire.
Entendre això és un embolic. Quan sa guia m'ho explicava, no podia creure-ho. Per un japonès o per qualsevol persona que vulgui integrar-s'hi a la societat japonesa "no saber llegir s'aire" és considerat un gran defecte i molesta molt a sa gent.

No saber llegir s'aire, en japonès, també significa fer o dir coses en el moment més inoportú. És tenir protagonisme digen i fent alguna cosa inoportuna, incorrecte, no adequada per al moment o lloc.

És importat saber quan un és oportú. Allí hi ha moltes coses que no es diuen i esperen que s'altre les pugui "captar a l'aire". Els japonesos són molt subtils en ses seues formes de comunicació, consideren "rudo" ser molt directe quan un vol dir alguna cosa.

M'explicava sa guia (ella està casada amb un japonès), que a ca seua el seu home no li demana un got d'aigua. Li diu coses com "fa molta calor ...", "vinc molt cansat ...", i coses així. Idò ella amb aquests comentaris tant a l'aire, ha d'endevinar que el seu home vol beure aigua.

Vaja, que una persona que no sap llegir s'aire és aquella que no s'entera de sa situació on se troba. Un exemple més, si entres a una sala i tothom està en silenci, has de saber "llegir s'aire" i mantenir-te en silenci. Al contrari, si l'ambient és d'alegria has d'adaptar-te a aquesta situació.

Sa guia em digué dos refranys japonesos que defineixen molt bé el tema:
- Diguen 1 ja és suficient per entendre 10.
- Escoltant 1 ja s'entén 10.

Vaja, que si el que parla és bo xerrant i el que escolta és bo escoltant, simplement diguen un 10% és suficient per entendre tot el missatge.

Jo sempre dic que amb na Linita no fa falta dir-nos moltes coses. Simplement, amb una mirada ja sabem què vol dir un i s'altre. Mirau per on: Des de fa molts d'anys estaven llegint s'aire i no ho sabíem. 😂😂