Un Via Crucis de salut.

Eivissa, 14 de Juny de 2025.

UN VIA CRUCIS DE SALUT.

Ahir vaig viure una experiència de salut diferent, gairebé religiosa. Sa meua professora de Pilates del centre de fisioteràpia de Sant Rafel, amb tota sa bondat i innocència del món, em va convidar a una classe de força. Jo, que em pensava que ja era un veterà del gimnàs, vaig acceptar amb aquell entusiasme imprudent de qui no sap ben bé on s’està ficant.

Alerta: allò no era una classe. Era un Via Crucis fitness en tota regla. Però d’això sa meua professora no em digué res quan em va convidar.

Després d’un escalfament saltant i fent amplis passos que haurien fet suar fins i tot a un atleta maratonià, vam començat un recorregut per "estacions", per estores distribuïdes per un ordre determinat. No eren estacions de tren, no. Eren estacions de patiment. Però patiment del bo, d’aquell que et fa suar de valent... o et fa veure ses estrelles. Es tractava de realitzar una sèrie d’exercicis amb pesos, a repetir dues vegades, amb breus descansos per recuperar sa dignitat i s’alè. A cada estació feiem un exercici diferent.

El recorregut? Per resumir un poc:

Primera estació: glutis amb fit ball (una pilota grossa). Més que un exercici, semblava una actuació de circ. Vaig estar a punt de demanar una xarxa de seguretat i una ovació final per aconseguir tornar al punt inicial del exercici sense caure ni fer-me mal.

Segona estació: flexions de cames. Amb elegància? No. Amb dignitat? Tampoc. Però em vaig moure bé cap amunt i a baix, i això ja era una victòria.

Tercera estació: flexions de cos i braços. Aquí vaig renegar en els tres idiomes que conec. I això només era el tercer exercici. Els braços i ses mans picaven de s'esforç i sa panxa estava més plana que una taula de planxar.

Quarta estació: planxes laterals amb pesos. Sa meua versió recordava més a algú intentant fer equilibris per no enfonsar-se en s'estora.

Cinquena estació: "sentadillas" amb cinta elàstica. Ses cames cremaven, sa cinta s’estirava com si volgués fugir, i jo m’encomanava a tots els sants del gimnàs.

Sisena estació: fer l’os. Peus en s'estora i mans agafant els pesos, també en s'estora. No sé quin os era, però jo em sentia com un os panda (suant i patint) intentant aixecar els pesos.

Setena estació: fer el cranc. No sabia si estava fent exercici o si m’havia colat en una coreografia de dansa moderna.

Vuitena estació: bessons. O com sentir parts del meu cos que ni recordava que existien.

Finalment, respirar intensament, assecar-se sa suor i fer els estiraments obligats. Quàdriceps, tríceps, bessons, cervicals … tot el catàleg muscular. M'estirava com si fos una pasta fresca a punt d’entrar al forn.

En resum: Vaig fer una classe dinàmica, intensa i amb molt bon ambient. Vaig suar com si fos s’últim esforç del dia. I contra tot pronòstic, s'experiència va encantar-me.

Ara bé, tal vegada demà m’hauran de treure del llit amb llitera i paracetamol. Però amb un somriure.