Una aparició quasi mística.

Eivissa, 8 de juny de 2025.

UNA APARICIÓ QUASI MÍSTICA.

 

 

Ahir vaig tenir el plaer de redescobrir un d’aquells restaurants eivissencs històrics que encara sobreviuen (heroicament) a s'era de ses tonteries gastronòmiques. Ja sabeu, aquesta moda de “cuina d’autor” on s’autor sembla més preocupat per fer equilibris amb flors comestibles que per alimentar éssers humans. Plats que semblen jardins, on s’ha de jugar a buscar es menjar entre ses herbes, els pètals i ses escumes.

Per sort, encara existeix el Bar Restaurant Llumbi, a Es Cubells. Un lloc on “cuina saludable” no vol dir un bol amb herbes, quinoa i llavors de xia trista. No. Aquí, “saludable” vol dir plats amb substància, amb greix d’aquell bo, amb gust i sense enganys. Menjar de veritat. D’aquell que reconforta després d’un dia de sol, de mar i després d'aguantar turistes fent-se selfies de ses picades de medusa.

I sa carta? Una delícia de senzillesa. Només de llegir-la ja fa gana: calamars a la planxa, anfós, sirvia... Peix fresc, d’aquell que no ha viatjat mig món en contenidor. Carns que fan olor de carn: costelles, entrecots... i, per descomptat, truita espanyola. Ah, sa truita de patates! En vaig veure servir-ne unes quantes a taules de turistes que la contemplaven com si fos una aparició sobrenatural. Es miraven i murmuraven entre ells paraules que no entenia. Probablement pensaven que acabaven de descobrir un nou superaliment. No vaig atrevir-me a trencar-los la il·lusió. Sa fe no es discuteix.

A s’hora de les postres, sa festa va seguir. Tartà de formatge com ses d’abans (d’abans que el món descobrís el colesterol i el remordiment). Fruita natural (sí, sí, natural), no d'aquella que ve en almívar i fa olor de pot. Ei …. i un mus de xocolate amb una intensitat i textura de cacau que enganxa.

I quan pensava que ja no podia demanar res més ... Miracle! Tenien Fernet Branca. Una aparició quasi mística del Pare Palau en forma de digestiu. Em vaig demanar un descafeïnat amb unes gotetes (és un d’aquells capricis que encara em permet). S’ha de cuidar la salut, sí, però si pot ser amb un toc de licor, millor.

El servei? D’una amabilitat exagerada. Amb paciència em van explicar com pagar amb el mòbil. (Ja sabeu, m’estic iniciant en el món digital i això de pagar amb el mòbil no és fàcil) Tot i això, confés que encara enyor aquell gest de treure sa targeta física de sa cartera.

En una illa que cada vegada sembla més un plató de televisió, plena d’influencers, DJ, còctels moleculars i cambrers disfressats, el Llumbi és un petit miracle. Un lloc on encara es menja com abans: amb gana, amb plaer i sense haver de traduir el menú amb el Google.

Si teniu l’oportunitat, anau-hi. Jo hi tornaré. I potser sa pròxima vegada sí que demanaré sa truita de patates. Abans que la segrestin per posar-la en un museu de gastronomia. O pitjor: abans que la serveixin en gotets de vidre, amb escuma de res i pols de no se sap què.

Bon profit.