El gran error del dia.

Eivissa, 20 de juny de 2025.

EL GRAN ERROR DEL DIA. 

 

Ahir a la tarda, innocent de mi, vaig decidir passar un moment per casa de sa meua filla, a Sant Jordi, a recollir una cosa. Res de s’altre món: una visita ràpida, un “ara vinc i ara me’n vaig”, com qui entra a Can Bufí a comprar una barra de pa. El que no sabia és que estava a punt d’entrar en territori hostil, a una zona de guerra.

No hi vaig estar ni cinc minuts. I en aquell brevíssim lapse de temps, un exèrcit de mosquits organitzats com tropes d’elit, amb tàctiques, estratègia i un pla d’atac perfectament preparat, va decidir que era s’hora de berenar. Supòs que feia dies que esperaven un bon exemplar de carn humana saborosa, i vaig tenir sa poca fortuna de passar-hi just en el moment exacte. El seu capità va cridar: “És s’hora. A l’atac!”

Allà estava jo, saludant sa meua filla amb un peu dins ca seua i s’altre encara fora, quan vaig començar a notar com una picor subtil m’anava pujant per ses cames. Una alarma interna em va dir: “Corre, insensat, o et deixaran sa pell feta un mapa!” Però clar, ja era massa tard. Quan vaig voler reaccionar, tenia braços i cames convertits en un camp de batalla: picades, ronxes, punts vermells. Tot el catàleg.

Braços, cames, turmells, genolls, colzes, dits dels peus. Em picava tot. Crec que fins i tot els cabells i ses orelles. Vaig arribar a casa gratant-me sense control, mirant ses meues extremitats amb resignació i sa dignitat per terra.

Just ara? Quan s’estiu tot just comença? Veig sa gent il·lusionada, com cada any: “Que bé! Ja arriba s’estiu!”, diuen. “Platja, terrasseta, tapeta, una cerveseta fresqueta…” Una postal idíl·lica, sí. Però a mi això no m’afecta. Soc d’una espècie diferent. Som (com diuen als prospectes de farmàcia) un objecte delicat.

Els mosquits em detecten abans que jo hagi sortit de casa. Em tenen fitxat. Hi ha qui diu que només piquen alguns: que si la sang dolça, que si el tipus de suor, que si els gens… No sé què dec tenir jo, però quan arrib, ja es freguen ses potetes amb fruïció.

Així que no, jo no tinc estiu. No hi ha brisa marina ni nits estrellades. No hi ha sopars a la fresca ni ganes de sortir. Només sa motxilla plena de repel·lent, i s’eterna esperança que algun dia evolucionin per menjar verd. O que, amb un poc de sort, s’oblidin de mi.

Mentrestant, continuaré defensant el meu cos com pugui: cremes, esprais, espelmes de citronel·la, mosquiteres… i sí, sé que sa guerra serà llarga i cruel. Però què hi farem: he de sortir de casa.