Un dia de metges i compres a Barcelona.

Eivissa, 13 de Juny de 2025.

UN DIA DE METGES I COMPRES A BARCELONA.

 

Després d’unes revisions mèdiques rutinàries per na Linita a Barcelona (tranquils, tot controlat: res greu, gràcies), vam pensar: ja que hem travessat la mar des de sa nostra roqueta, fem-ho tot amb estil. Ens vam marcar un repte: gastar sous digitals amb elegància pagesa. Objectiu? Comprobar que sa targeta bancària instalada al mòbil funcionava correctament, fins i tot a l'estranger. On millor? Al temple de sa compra compulsiva i la indecisió: El Corte Inglés de Plaça Catalunya.

Sa missió era senzilla (en teoria): trobar roba per sobreviure a s’estiu sense semblar concursants d’aquell reality de televisió on els deixen tirats a una illa sense ni una muda digna. Però ai, amics, sa moda actual és una selva. I no una d’aquestes tropicals, amb fauna exòtica i fulles gegants. No. És una jungla de talles, símbols incomprensibles i etiquetes que semblen part d’un manual de peces de recanvi.

Que si M+, L+, XL+, 2XL+… Sembla que estiguem triant mòbils, no roba.

I el millor de tot? En una secció, tot ve amb el “plus”. A s’altra, ses mateixes lletres però sense. Què vol dir això? Que una L+ és una XL camuflada? O una M? El misteri de ses talles d’El Corte Inglés només el poden resoldre ments privilegiades... o venedores que hi porten des del segle passat.

Amb sa determinació dels valents entrarem a la selva sense mapa, vam carregar-nos de peces i esperances, i vam buscar els provadors. I sí, allí va començar el drama: un polo que m'estava com un guant, s’altre com si fos pensat per un adolescent. I el punyetero mirall fluorescent i sense pietat, capaç de ressaltar fins i tot els pecats que encara no havia comès.

Però quan tot semblava perdut... va aparèixer ella. Sa venedora. Una professional de ses d’abans: ull clínic, franquesa directa i una intuïció que faria por a qualsevol. Amb una sola mirada em va saber sa talla, s’estat emocional i probablement el límit de sa targeta del banc. No em va vendre roba. Em va vendre autoestima, confiança... i un polo rebaixat que “l’afavoreix moltíssim, carinyo”.

—I vostè, senyora, ha trobat res que l’hi agradi?

Na Linita remenava, dubtava, feia aquell gest de “potser sí, potser no”... però sa venedora no va vacil·lar ni un segon. A l’atac:

—Mirí, ens han arribat unes bluses molt mones... Vengui, vengui, que li ensenyo.

I allà vam caure. Sortirem amb una bossa que no passava pel forat del control de seguretat de s’aeroport, sa targeta virtual tremolant i el mòbil amb sa bateria a zero. Sa venedora havia caçat dues preses fàcils, i el temps? Ah, el temps era seu. Quan atenia a na Linita, jo només podia mirar el mòbil amb resignació i sospirar.

Conclusió: El Corte Inglés potser encara no ha trobat el sistema definitiu de ses talles, però ses seues venedores veteranes... aquestes sí que són moda, psicologia i màrqueting tot en un. 

I si tenen el dia inspirat, et venen fins i tot ganes de tornar-hi.