Manolete, si no sabes torear, pa qué te metes?

Eivissa, 29 de Juny de 2025.

MANOLETE, SI NO SABES TOREAR, PA QUÉ TE METES?

Aquesta dita popular, tant castellana com encertada, expressa a sa perfecció el desconcert (i fins i tot sa indignació) que sent quan algú s’embarca en una feina per a la qual no està preparat, amb el resultat previsible: en lloc d’aportar-hi valor, empitjora el conjunt. I és exactament aquesta sensació sa que em va envair ahir a la nit, després d’assistir a "ABBA. S’espectacle Coral", a càrrec de Petit Cor i Passion Dance, dins el cicle “Nits de Museu”, al Museu Etnogràfic d’Eivissa, Can Ros.

Després d’una hora de concert, vaig sortir enfadat, molest i profundament decebut. No m’ho explic: com pot ser que ningú no se n’adoni? Per quin motiu ningú hi posa remei?

Parlem, per començar, de ses cançons. Totes en anglès. D’entrada, això no era ni bo ni dolent: ABBA va cantar en anglès i, per tant, era coherent. Però si els components del Petit Cor no dominen  sa llengua d'en Shakespeare, llavors sa selecció es converteix en una temeritat. I aquí està es problema. Sa majoria dels intèrprets no tenien cap domini de s’idioma, i això era dolorosament evident: ses lletres sonaven com una successió de sons inconnexos, sense entonació ni comprensió. Un simple “You can dance” es convertia en un “Yu can dans” amb una “a” ben oberta, “Dancing Queen” esdevenia “Dansing Quin”, també amb una "a" oberta i així durant tot es repertori. No era només una qüestió de pronunciació, sinó de respecte.

Sí, respecte: pel material original i, sobretot, pel públic. Quan es decideix versionar un grup tan icònic com ABBA, cal fer-ho amb un mínim de rigor. Escoltar ses versions originals, treballar sa dicció, entendre el que es canta. No es tracta d’assolir sa perfecció, sinó de no fer patir l’oient. Es públic (sobretot si és adult) capta immediatament quan un espectacle s’ha assajat amb rigor o quan s’ha improvisat amb una certa inconsciència.

No és res complicat. Fins i tot sa meua neta (anglesa) de quatre anys em corregeix quan pronuncio malament en anglès: “No, güelo, no… es diu així”.

És realment tan difícil fer aquest exercici d’autoexigència? El director del cor, on és? Quin paper juga? I el més inquietant: ningú no és conscient del problema?

Vaig sentir vergonya. No pels qui ho intenten amb honestedat, sinó per sa manca d’autocrítica col·lectiva.

Pel que fa a sa part de dansa, a càrrec de Passion Dance, entenc i fins i tot celebr sa voluntat d’inclusió. Però quan aquesta inclusió es percep com un repartiment imposat (per motius polítics o estètics, però no artístics) el missatge pot acabar sent contraproduent. En aquest cas, hi havia cinc ballarins: dos al·lots i tres al·lotes. Una de ses al·lotes, clarament fora dels estàndards físics habituals del món de la dansa. En si mateix, això no és cap problema (sa dansa ha de ser per a tothom) si el talent i l’execució ho sustenten. Però no era el cas. El desajust era evident, i trencava s’equilibri de l’escena. El que havia de ser una aposta per sa diversitat acabava sent una distracció.

Potser només faltava incloure algú “de color” per completar el quadre. Però cal una reflexió profunda: s’art no hauria de ser una quota, sinó una expressió de pluralitat. S'ha de normalitzar sa inclusió, no escenificar-la.

En resum: s’espectacle em va semblar un despropòsit innecessari en el fons i en la forma. No cal cantar en anglès si no se’n té el nivell (i més encara si es pot fer en català o castellà amb molta més solvència). A vegades, voler fer més és, simplement, fer menys. I quan això passa, el públic ho nota. I com jo, pateix.