Crònica d'un bullit.

Eivissa, 31 de maig de 2025.

CRÒNICA D'UN BULLIT (que va acabar en oblit).

Hi ha dinars i dinars. I després hi ha els dinars que es mereixen un monument, una placa commemorativa o, com a mínim, una entrada al grup de WhatsApp amb foto inclosa i promesa solemne de “hem de repetir”. El d’ahir, amics i amigues, entra directe al saló de la fama gastronòmica dels dinars entre amics amb estrella (Michelin no, però de les que brillen de veritat).

El lloc? Una casa a Es Jundal d’aquelles que fan olor de camp, bon gust i estiu a sa porta. El servei? De categoria. Fins i tot vam tenir aquell luxe tan escàs últimament: temps. Temps per seure, per escoltar, per brindar. Els amfitrions? Uns autèntics artistes. Ens van tractar com si fóssim ministres.

I el cuiner… ai el cuiner! Un mestre del bullit de peix. El menú va ser un homenatge al mar i als bons costums. Uns aperitius per obrir boca (i converses), beure fresquet amb gust d’estiu, i després el plat fort: un bullit de peix com Déu mana i com sa memòria col·lectiva recordarà durant molt de temps. Ni una gota de caldo extra (aquell peix no necessitava maquillatge). Patata al punt, roges, anfós i gall… una alineació culinària de primera. El grau de cocció estava tan encertat que fins i tot sa gelatina del peix tenia personalitat pròpia.

Després, clar, un arròs a banda. D’aquells que fan silenci a taula, perquè sa gent està massa ocupada repetint. I per acabar, postres, cafè caleta (autèntic i casolà), i copes (perquè s’amistat, si no es rega, s’eixuga).

Ses rialles? Generoses. Ses batalletes? Moltes. Algunes repetides, però cada vegada millors. Secrets inconfessables? També alguns. I sobretot, un ambient tan especial que només es cuina quan es troben ses persones adequades, en el moment oportú, amb sa panxa plena i el cor lleuger.

I sí, entre el tercer brindis i sa quarta historieta, vaig oblidar un petit detall: recollir el meu net. Havíem quedat que vindria a dormir a ca nostra. Eren les vuit de la tarda i encara estàvem fent copes.

Però què és un futur trauma infantil comparat amb el record d’un dia com aquest? Res greu. A ell li passarà. A mi, el record de s’amistat compartida m’acompanyarà molt més temps que qualsevol notificació al mòbil.

En resum: un dia per repetir. Però amb alarma posada i potser un parell de senyals de trànsit al camí que diguin “Atenció: aquí es cuina felicitat”.

 

Algunes fotos del dinar:

 

 

 Fins a sa propera.