Ara ja sé que no ets el meu banc.

Eivissa, 29 de maig de 2025.

ARA JA SÉ QUE NO ETS EL MEU BANC.

 

Rep una trucada de la meua assessora comercial del Banc Santander. M’ofereix una “proposta irresistible” per passar ses meues assegurances a una companyia del seu grup. Si hi accedeix, m’asseguren millors condicions. I m’ho diu dues vegades: “per sempre”.

En un primer moment, tot sembla molt polit. M’han fet sentir com un client especial. D’aquells que reben atenció personalitzada. Quina sort, pens jo. Però tanta atenció em fa sospitar.

A casa, amb calma, repàs mentalment sa jugada i entenc què volen dir-me realment amb “atenció personalitzada”: que me’n vagi o que els hi aporti més negoci (al seu banc, clar). Vaja, que ja no hi som tant benvingut com pensava.

I no ho dic perquè sí. Mirau què m’han fet darrerament:

Primer, van tancar sa sucursal del barri. Sa de tota la vida, a cinc minuts de casa. Ho van fer en silenci. Ni avís, ni explicació, ni un trist cartell de comiat. Què són uns quants clients emprenyats, si els números quadren?

Sa conseqüència: vaig haver de caminar fins a Es Viver per treure sous. Com un pelegrí a la recerca del metàl·lic sagrat.

Perquè sí, a ca meua encara es necessita efectiu. Aquest mateix migdia he dinat amb amics a un restaurant de Sant Carles on els cartells són clars com l’aigua: “Only cash”, “No acceptam targetes”. I al barri, en molts negocis, veig missatges igual de directes: “No acceptam pagaments amb targetes inferiors a 10 euros”.

Però la peregrinació a Es Viver ha durat poc. També han tancat aquella oficina. I no només la sucursal: ni un caixer, ni un rètol, ni una disculpa. El local, ara, sembla fantasma.

I com a traca final: a tota Vila, només queda una oficina. Una. Per a tota la ciutat. Ses cues per accedir al caixer són tan llargues que sembla que reparteixen regals. Però quan arriba el teu torn, el premi és una mirada buida i un “torni demà, que avui el caixer no funciona”.

Cabrons. Han inventat una estratègia brillant: fer fora els clients per esgotament. No cal acomiadar-los; n'hi ha prou amb tancar portes. Deixar-nos al carrer, sota el sol o sa pluja, intentant parlar amb una màquina que, amb sort, té més empatia que tota sa junta directiva del banc.

Mentrestant, sa web del banc ens predica el seu “compromís amb la digitalització”. Traducció simultània: si no tens trenta anys, un munt d'apps i un mòbil de 1.000 euros, ja et pots espavilar. I si en tens més de 65? Claríssim: no siguis client. No ens interessa gent com tu.

Això ja no és banca. És una broma pesada amb logotip i comissions. Això sí que no fallen mai: respires? Et cobren. Consultes el saldo? Et cobren. Fas una transferència? Et cobren. Treus sous d’un caixer que no és el seu? Et cobren. S’únic servei que funciona com un rellotge suís.

Potser és hora de recordar-los que sense clients no tenen negoci. Que no som dades sobrants d’un PowerPoint fet per un directiu amb corbata vermella i poca vergonya. Som persones. I potser és hora d’exigir que ens tractin com a tals.

Com deia aquell anunci antic: busca, compara, i si trobes alguna cosa millor... canvia’t. Així de clar. Mireu altres entitats, comparau condicions, i si us convenen, obriu un compte. Al final, els sous són com qualsevol altre recurs: ens han d’ajudar a viure millor, no a perdre el temps. 

Jo ho tenc clar. Sa paraula clau és diversificar. Obriré comptes en altres entitats, més properes, més humanes i més útils. Ses que em compliquen la vida: adeu. No tornaré.