Amor etern.

Eivissa, 26 de maig de 2025.

AMOR ETERN.

 

 

Com cada primavera (més puntual que ses al·lèrgies i més insistent que ses promocions d’aires condicionats) arriba el ritual ineludible de sa temporada: toca fer sa declaració de la renda.

És s’hora de passar comptes amb Hisenda. Sí, aquesta institució tan afectuosa, que només es recorda de tu per dir-te que li deus sous. Mai et demana com estàs, si has sobreviscut s’hivern o si l’estrès ja ha fet ses maletes. Res de res. Només vol saber quant li pots donar... i et marca una data límit: tal dia vull haver cobrat. Si no, prepara’t per ses conseqüències.

Un any més, decidit a no ofegar-me entre caselles, codis inintel·ligibles i sigles que semblen invocacions satàniques, he posat sa meua vida fiscal en mans d’un assessor. Un d’aquells professionals que entén el llenguatge d’Hisenda com si fos una llengua viva més i no un dialecte demoníac ideat per fer-te suar fred.

El dia de la cita hi vaig anar amb una motxilla plena de papers que, a casa, havia intentat classificar amb sa millor de ses meues intencions. Un desastre ordenat, vaja. I allà, al despatx, va començar sa festa: treure papers, justificants, certificats, rendiments, plans de pensions, capital mobiliari, béns immobles, deduccions autonòmiques i sentimentals (que, per cert, tampoc desgraven). Tot un striptease econòmic davant un senyor amb ordinador i cara de no impressionar-se fàcilment.

Després de gairebé una hora sumant, restant, sospirant, mirant fixament sa pantalla i explorant opcions de declarar conjuntament o per separat, l’assessor prem una tecla... i tachan!: he de pagar.

Pagar?! Encara més?! Després d’un any deixant IVA fins i tot quan compr una goma d’esborrar? Després d’haver contribuït feliçment a rotondes absurdes, obres infinites i nòmines d’assessors col·locats per amiguismes? Doncs sí. Ara encara en volen més.

“T’ha sortit una declaració positiva”, em diu molt seriós, l’assessor. Positiva? Per a qui? Per al Ministeri, potser. Es meu compte corrent ho viurà com una tragèdia.

Perquè l’Estat és així: sofisticat, ben vestit, amb aquell aire institucional que et promet igualtat, benestar i serveis públics... i després et clava una clatellada fiscal amb un somriure de portada de revista. I si tens sa poca vergonya de protestar, encara et fan sentir culpable: “Voleu sanitat, no? Voleu escoles, no? Voleu que asfaltin aquell camí de cabres? Doncs a pagar, desgraciats.”

Ja li don ses retencions de renda, li cedesc l’IVA que cada dia puja més pels efectes d’una inflació que no fa vacances, li avanç diners sense interès... i encara em demana una aportació “voluntària” més.

És un amor etern, sí. Però només l’Estat rep flors. És com totes ses grans històries d’amor: sempre paga un. I mai és l’Estat.