La primera cita.

Eivissa, 31 de maig de 2025.

SA PRIMERA CITA ...  (amb sa podòloga)

 

 

Ja sabeu que en aquesta vida tot arriba. I a mi... m'ha tocat anar a sa podòloga. Sí, sí, tal qual. No era cap centre d’aquells amb música zen, llums tènues i tovalloles calentes. No. Era una consulta on els peus tremolaven només de posar un peu dins (i mai més ben dit).

Em rep una professional tota equipada: mascareta, guants de làtex i un uniforme blau immaculat que feia més por que confiança. Semblava una infermera de quiròfan. Jo m’esperava una dona uniformada més informal. Però ella, com si res, em va saludar amb una mirada amable (només amb els ulls, perquè la resta estava amagada sota sa mascareta de protecció) i em va dir:

- Segui aquí.

I jo, obedient, em vaig asseure en una cadira plegable d’aquelles que et fan pensar més en un interrogatori que en una estada agradable.

- Què li passa als peus? em preguntà amb el to rutinari de qui ja ho ha vist tot.

I jo, amb sa meua millor veu de víctima, li explic el meu drama podal: que si ses ungles estan agafant formes artístiques no homologades per cap acadèmia d’estètica, que si em fa vergonya portar sandàlies, que si potser és un cas per tractament mèdic.

Ella només hi donà una ullada ràpida. Una ullada d’aquestes que espanten, perquè dura dos segons i ja em dona el diagnòstic. Ni el meu buscador d’internet va tan ràpidament. No li cal ni un TAC, ni un escàner, ni consultar el Dr. Google.

- Ja sé què és.

Com? Però si ni tan sols m’ha preguntat si em fa mal! Jo esperava que em demanàs s’historial mèdic, una biòpsia o, com a mínim, que em miràs amb més profunditat!

Però no. Resulta que es meu problema, que jo ja visualitzava com irreversible, era tan sols que tenia ses ungles una mica... diguem... estèticament rebels. Una mica de corba de més, una mica de deixadesa acumulada i potser un trosset d’ungla que s’havia aventurat en una direcció equivocada.

I aquí és on va començar el festival. Aquell ritual demanava una mica de música, però res: en viu i en directe, talla per aquí, raspa per allà, amb instruments metàl·lics que podrien aparèixer en un museu de tortura medieval. I, de tant en tant, em mirava amb una serenitat que em va fer pensar que havia vist peus molt, però molt pitjors que els meus.

Durant un moment em va semblar estar a sa consulta d’un dentista: mateix soroll, mateix arsenal d’eines, però sense cap relaxant muscular. Quan va acabar, em va mirar, orgullosa de la seua obra, i em va dir:

- Ara ja pot lluir sandàlies.

I jo, que gairebé no reconeixia els meus dits dels peus, vaig pensar que sí, que havia passat una brigada de neteja municipal especialitzada en extremitats inferiors.

No sabia com agrair-li. M’havia retornat sa dignitat, el plaer de treure’m els calcetins en públic (ja semblava un turista anglès). Ni un balneari m’hauria deixat tan purificat.

A l’acabament de la sessió, amb veu tímida, li pregunt "quant li dec?". I ella em diu:

- Res. Vostè és de Sanitas, té dret a una visita mensual gratuïta.

Jo no ho sabia (no llegeix sa lletra petita de ses pòlisses d’assegurança, ja ho veieu). Si ho hagués sabut abans, ja faria mesos que aniria allà a confessar els meus peus.

Em va donar una targeta (com qui et recorda quan toca la ITV del cotxe) i em va dir:

- D'aquí a un mes i mig, torni.

I jo:

- Clar que sí! M'esperi!

Mirau si m’ha agradat, sa primera cita, que ja estic pensant a tornar-hi.