Naufragi culinari a Formentera.

Eivissa, 8 de maig de 2025

NAUFRAGI CULINARI A FORMENTERA.

 

Fa poc vaig anar amb els companys de l’AUOMEivissa a fer una caminada per Formentera. Sa ruta: des de s'escola d’Es Cap fins al Torrent de s’Alga, amb tornada pels camins de l’interior. El pla era ideal: caminar, dinar al restaurant Es Cap (amb el record viu d’una bona paella de s'any passat) i, ja contents i satisfets, agafar a la tarda sa barca de tornada a Eivissa.

Sa caminada, tot s'ha de dir, va ser una disfrutada. El Torrent de s’Alga conserva encara aquell encant salvatge que sobreviu als selfies i als influencers. Ses cases de pescadors, silencioses i resistents, encara resisteixen sa tramuntana i s'aguanten dretes. Durant uns moments mirava ses branques de savina per assecar el peix i van fer-me riure: allí estaven, cansades de passar temporals, d'estius i d'aguantar massa turistes, però orgulloses a sa vora de la mar. Pensava que eren com naltros: ens feim vells, però encara donam guerra.

I després, quan vam girar cap a l’interior, vam trobar-nos amb els camins flanquejats per parets de pedra seca: aquestes meravelles arquitectòniques que aguanten des de fa segles sense ciment ni presses, i que probablement resistiran més que naltros i per descomptat, més que el mateix restaurant on dinàrem.

Perquè ai, el dinar. N’hi hauria per escriure un llibre. Hi tornàvem amb l’enyorança d’una ensalada pagesa com Déu mana (amb peix sec autèntic) i una paella que, si bé no ens va canviar la vida, la va millorar durant unes hores. Aquell dinar, s’any passat, va ser prou bo. Vam sortir amb sa panxa plena, el cor content, i vam prometre que hi tornaríem si teníem l'oportunitat durant alguna futura caminada.

Error, greu error de principiants.

Aquest any, decidits a repetir s'experiència, ens hi vam asseure amb sa confiança pròpia dels que ja es veuen llepant-se els dits. Però sa confiança, com la sal, quan falta es nota molt. I n’hi faltava molta de sal al menjar. També faltava gust, ànima i una mínima noció de com s'han de cuinar els nostres plats més tradicionals. El que ens van portar era, segons ells, una paella i una fideuà. Els ingredients eren bons (això no ho puc negar) però semblaven abandonats dins sa paella com nàufrags. El resultat: un arròs groc amb trossos de peix i marisc escampats. El caldo? Tan insípid que em va fer valorar al caldo en bric que guard a casa per a emergències, no sigui que vengi una nova aturada de llum.

Per acabar-ho d’adobar, s’ensalada pagesa d’aquest any era una versió pobra del plat tradicional: molta ceba i pebrera i poc peix sec i poques crostes. I les postres… ai les postres. Una greixonera feta amb sobres (d’això no en tenc cap prova, però tampoc cap dubte), seca com una pedra i amb gust de no sé a què. Un intent de dolç que només podia haver sortit d’una cuina on s’alegria ja fa temps que no hi entra.

I el pitjor de tot? Quan ho vaig comentar (amb delicadesa) el propietari només va saber excusar-se dient que no trobava personal i que el cuiner de l’any passat havia marxat. S’actual, segons ell, “fa el que pot”. I tant que ho feia. Si continua fent aquests menjars, arruïnarà el restaurant.

Ni un glopet d'unes herbes o una copa de cava. Ni una mirada còmplice que digués “em sap greu”. Res. Ens van cobrar amb indiferència i naltros, sense més consol, vam agafar sa barca de tornada a Eivissa amb sa panxa buida i sa lliçó apresa: Mai torneu on una vegada vau dinar bé... a menys que primer confirmeu que el cuiner de s'altre any encara hi és.