Fiords Noruecs: Illes Svalbard.

Eivissa, 24 d'agost de 2025

FIORDS NORUECS: Illes Svalbard.

 

Després de dos dies de navegació del creuer, finalment vam veure terra: ses mítiques illes Svalbard. Concretament, Longyearbyen (sa capital i sa població estable més al nord del planeta). Un lloc reservat a científics, caçadors d’ossos àrtics, i a naltros, clar.

S’arribada fou... com dir-ho amb elegància? Un xoc tèrmic i cultural brutal. Longyearbyen no és exactament una ciutat, sinó més aviat una colònia d’humans envoltada de muntanyes descomunals i de més ossos polars que habitants. Aquí no es pot enterrar ningú (el gel ho impedeix), ni donar a llum (per això ja tenen el continent). 

Important començar el dia sabent que aquella terra no era es nostro habitat natural. Ens havien advertit que Svalbard no era un destí per a persones amb problemes de mobilitat o qualsevol cosa que impliqui articulacions. Però naltros, il·lusionat i amb ànim d’aventures, vam desembarcar amb ganes de descobrir el món. Fins que sa realitat i el vent glaçat que ens pegava a sa cara en va col·locar al nostro lloc.

Tan remots eren aquests indrets que fins i tot sa cobertura del mòbil va entrar en crisi, es WhatsApp va deixar de funcionar i vam haver d'enfrontar-nos al paisatge amb els nostres propis ulls.

El primer que vam fer va ser caminar entre ses icòniques casetes de colors, que semblen més pensades per a postals turístiques que per suportar tempestes àrtiques. El contrast entre s’alegria cromàtica i el paisatge lunar és tan polit que gairebé oblidarem que ens movíem com uns astronautes amb tota sa roba tèrmica que portàvem a sobre. Elegància zero, però resistència al fred, tota.

La ciutat passa sa major part de l’any en un mix de colors de grisos i blancs. Per això aquestes casetes són com un crit d’optimisme arquitectònic pintat a mà enmig de s’hivern etern.

 

Vam passejar pel carrer principal, que no només és el més important, sinó pràcticament s’únic on pots passejar sense topar amb un trineu, un os polar o un turista perdut. Hi ha tot el necessari per sobreviure: un supermercat amb preus que semblen extrets d’un altre món, uns quants bars (on l’alcohol ajuda a oblidar el fred), botigues de souvenirs d’un gust qüestionable, i abrics de pell que costen el mateix que el meu cotxe.

 

Després, una volta pel port. El paisatge? Espectacular. Brutal. D’aquells que et fan preguntar si realment estava al món real. Vaig respirar profundament (es meu nas encara no s’havia congelat del tot) i vaig disfrutar de contemplar aquella immensitat de paisatge que m’envoltava. Mare meua! I jo que em pensava que Noruega era tot salmó i fiords!

 

Ara bé, no tot són coses bones i polides. Com tot viatge, el nostre també va tenir absències (justificades, això sí). La ciutat fantasma de Pyramiden i el fiord de Billefjorden? Quedaran per a la pròxima. Ens van dir que el trasllat es feia en barques pneumàtiques i, sincerament, tenim un afecte especial per ses nostres lumbars i una relació difícil amb s’aigua gelada.

Ses famoses mines de Gruve 3? Vam declinar amablement. No perquè no ens interessi el passat miner (una mica sí), sinó perquè entre posar-se un casc i baixar al subsol o quedar-se prenent una xocolata calenta contemplant el paisatge... doncs ja us podeu imaginar. Va guanyar sa xocolata, i de llarg.

S’església més al nord del món? Vista... de lluny. El camí no era ideal per a na Linita ni per ningú que valori els seus genolls. I pel que fa al famós magatzem mundial de llavors (sí, aquell lloc en forma de búnquer apocalíptic), vam decidir que ja teníem prou metàfores sobre el final del món. A més, el camí d’arribada és tan empinat que van descartar arribar-hi.

 

Per acabar, permeteu-me una cita del poeta Kavafis, que sembla escrita pensant en aquest viatge cap al confí del món:

“Entraràs en ports que els teus ulls ignoraven, i aniràs a ciutats a aprendre dels que saben.”

Naltros vam entrar-hi. No sabem si vam aprendre gaire, però gelar-nos, això sí que ho vam fer com autèntics professionals.

A última hora de la tarda, vam deixar la ciutat i el barco partí camp el nostre següent destí: el port de Honningsvag i el Cabo Norte. Apassionant!

 

 

Seguiré amb més publicacions!