Fiords Noruecs: Tromsø.

Eivissa, 27 d'agost de 2025.

FIORDS NORUECS: Tromsø.

Seguint s’itinerari previst amb sa precisió d’un rellotge suís, després d’un dia llarg, intens i (per què no dir-ho?) ventós pel mític Cabo Norte, arribàrem a primera hora del matí a Tromsø. Sí, Tromsø, una ciutat exòtica i remota, allà dalt de tot, gairebé fregant el pol nord.

Sa nostra parada? Curta. No us imagineu una visita cultural en profunditat, ni passejar plàcidament pels carrers descobrint racons amb encant. No. El ritme va ser frenètic. A les 16.00 en punt (els horaris d’un creuer són una dictadura), el barco ja tornava a salpar, no fos que ens entretinguéssim mirant massa ses muntanyes.

Però bé, el temps el vam aprofitar. A primera hora férem el que podríem anomenar, amb una certa generositat, una “visita panoràmica”. Ens pujaren dins un autocar i ens donaren una volteta per la ciutat. Vam veure (o més aviat intuírem, perquè plovia com si el cel hagués trencat aigües) una ciutat moderna, molt nòrdica, neta i, per descomptat, molt “civilitzada”. Això sí, plena de túnels que travessen muntanyes i d’altres que passen sota l’aigua, com si allà tot fos possible i fàcil.

I entre túnel i túnel, ponts. Ponts enormes, imponents. A l’hivern no tenen hores de llum, però en infraestructures ... van sobrats.

Una de ses aturades destacades fou a la famosa Catedral de Tromsø, coneguda per la seua arquitectura peculiar. La visita va ser tan ràpida que encara no sé si entràrem a una catedral o a una oficina de correus. Vam baixar, vam entrar, vam fer quatre fotos (amb presses, per descomptat), i tornàrem a embarcar al bus.

La sorpresa següent fou un minicreuer per sa badia de Tromsø, navegant al voltant de l’illa de Tromsøya, on s’assenta la ciutat. Sí, un minicreuer dins d’un macrocreuer. El súmmum de s’organització turística. Ens pujaren a un barco més petit i férem una volteta molt polida, tot s’ha de dir. Sa costa era d’anunci: cases de colors, muntanyes verdes i una aigua plana com un mirall. Llàstima que duràs tan poc (una horeta, si arriba). Vaja, que entre ajustar-me sa bufanda, encendre sa càmera i fer dues fotos, ja tocava baixar.

En teoria, després d’això ens quedava un poc de temps lliure per passejar, prendre alguna cosa o, com a mínim, respirar una mica d’aire nòrdic. Però no. Ens donaren literalment quinze minuts: dos per fer fotos, un per mirar es rellotge i dotze per tornar corrents al port. A aquest ritme, sa pròxima vegada podrem fer sa visita sense ni baixar del barco: mirar pel balcó del camarot i llestos. Visita feta. Quin estrès!!

I ara ve sa millor part del dia: el sopar. Després d’un dia tan "intens" i havent arribat tan lluny sense incidents remarcables, ens sentírem plenament legitimats per premiar-nos. Aquella nit ens esperava una recompensa a s’esforç i a sa il·lusió: un sopar a base de llagosta. Però no qualsevol llagosta. No. Llagosta nòrdica, que és com sa de sempre però amb passaport escandinau i, probablement, menys colesterol. Un sopar elegant, servit amb aquell punt de pretensió tan propi dels restaurants de creuer.

Mentre menjàvem, entre foto i foto del plat (perdonau si les public, però si no es publiquen, no compta), comentàvem entre naltros s'aventura: dies de navegació pel cercle polar, vistes i visites de postal, i arribar a Tromsø sense marejos ni cap incident. Realment, ens ho havíem guanyat. Ens ho mereixíem.

Seguim ruta. Demà ens espera un altre plat fort: les illes Lofoten. Terra i mar en estat salvatge. I naltros, amb sa càmera de fotos carregada i sa bufanda a punt.