Fiords Noruecs: Honningsvag i Cabo Norte.

Eivissa, 26 d'agost de 2025.

FIORDS NORUEGS: Honningsvåg i Cabo Norte.

Després d’un dia idíl·lic (i gèlid) a ses illes Svalbard (aquell paradís àrtic de casetes de madera, ossos polars i silencis blancs), el nostre creuer va posar rumb cap a Honningsvåg. El trajecte? Un dia complet navegant pel mar de Barents. Que sona exòtic, sí, però que en realitat és una gran extensió d’aigua freda, vent persistent i uns colors que oscil·len entre el gris-blavós i el blau-grisós. Va fer un poc de malt temps. No era un dia per sortir a coberta i fer-se es valent.

Però el més impressionant de tot? El sol. Sempre hi és. Literalment. A les 23.30 encara pots prendre el sol (amb s’anorac posat, això sí) i a les 2.00 del matí ja torna a clarejar com si res. Aquí sa nit no és un horari, és un instant…”ja està … Ja ha passat”. Quan ho llegia en s'informació del creuer em va semblar idíl·lic. En sa pràctica, però, és com viure en un jet-lag perpetu.

S’arribada a Honningsvåg fou gairebé un miracle meteorològic. De sobte... el sol! Després d’hores de mar, núvols i més mar, el cel va decidir oferir-nos un regal inesperat: llum i una tímida escalfor. Aquest petit prodigi va posar a tothom de bon humor, i era natural.

Honningsvåg és un poblet petit, però amb un port que sembla de pel·lícula. S’aigua del port és tan transparent que em feia mal el cor cada cop que deixava de mirar-la. Els reflexos dels barcos semblaven pintats amb aquarel·la i tot era tan net, tan nítid, tan estèticament perfecte, que em sentia gairebé culpable d’arribar-hi amb una càmera de fotos i destrossar sa màgia a base de clics.

Férem una passejada suau d’unes hores per estirar ses cames després d’hores de navegació i ens prepararem per a s’excursió estrella del dia: el Cabo Norte. Sí, aniríem allà on s’acaba Europa, o almenys on ens agrada pensar que s’acaba. Més enllà del nord, més enllà de tot.

S’excursió va començar amb un trajecte per carretera. Es camí era preciós. Llacs que semblaven miralls, rens pasturant com si sortissin d’un conte i paisatges de pedra i silenci. Molt de silenci. Tan intens que s'escoltava solament el so del vent.

I llavors, sense previ avís ni tan sols un senyal de trànsit, va aparèixer el Cabo Norte: una immensa plataforma suspesa sobre un penya-segat, amb una gran bola metàl·lica que representa el món. Era es final de sa carretera. O es principi de s’imaginari nòrdic. I també, s’indret on el vent em bufetejava amb entusiasme i on vaig fer ses fotos més èpiques del viatge. Sa imatge de la bola del món és tan coneguda que tenia la sensació d’haver-hi estat abans. Però no: només ho havia vist a mil imatges. I ara hi estava jo. Mig congelat, però havia aconseguit arribar-hi. Estava satisfet.

Ens férem ses fotos de rigor. Una, dues, vint-i-cinc, cents. No record haver-ne fet tantes mai d'un sol lloc. En vaig fer moltes, no fos cas que en una sortíssim amb els ulls tancats.😂😂😂

I fou allí, entre fotos, selfies, vent i silenci polar, quan vaig pensar que potser el Cabo Norte no era tan sols un lloc. Em vaig apartar del grup, vaig mirar s’horitzó i em vaig dir “Fins aquí he arribat.” I sí, en silenci, em vaig emocionar. Ni el vent ni el fred podien trencar sa màgia del moment.

Després de tanta bellesa, tanta contemplació i tanta emoció, només ens quedava una cosa per fer: tornar al barco, sopar d’hora i deixar-me vèncer pel llit. Estava esgotat. Massa paisatges, massa fotos, massa sensacions condensades en un sol dia.

Vaig estirar-me mentre el sol encara es colava entre ses cortines (perquè aquí, ja sabeu, el sol no marxa mai) i pensava: “Quin dia tan intens.” El jet-lag no em deixava agafar el son, però sa meua ànima estava plena i calmada. Vaig arribar a un lloc que sempre havia desitjat conèixer.

El creuer no aturava. Després d'un dia tan intens, el barco va continuar s'itinerari previst. Demà ens esperava Tromsø.

Seguiré amb més publicacions.