Tornant del MSC Preziosa a sa vida real.

Eivissa, 22 d'agost de 2025.

TORNANT DEL MSC PREZIOSA A SA VIDA REAL. (Espòiler: no és fàcil)

He tornat d’un creuer pels fiords noruecs, el Cap Nord i el cercle Polar Àrtic. Sí, físicament som a Eivissa. Però emocionalment, espiritualment i gastronòmicament encara estic navegant entre fiords amb un cafè amb llet i gel a la mà i el vent fresc de Svalbard bufant-me a sa cara.

Després de dues setmanes a bord del MSC Preziosa, tornar a casa no és exactament “tornar”: és despertar bruscament d’un somni... però sense cafè, ni somni, ni ganes de despertar.

Sa vida al barco era, literalment, de pel·lícula. I no una d’aquestes de director lent i depriment, no. Era una superproducció de Hollywood. Jo, cada matí, em dutxava i deixava ses tovalloles brutes per terra del bany com si fos una estrella. Una sensació de llibertat que no sentia des de s’adolescència... o des de s’última vegada que ma mare em va fer es llit. Quan tornava de s’esmorzar, màgia: llit fet, tovalloles noves i doblegades.

Ara, a casa... si deix ses tovalloles a terra, el que trob després d’esmorzar són exactament ses mateixes tovalloles a terra. Però més tristes. I amb una lleugera olor de realitat.

S’esmorzar al barco era a la carta. Normalment, jo triava ous estrellats amb béicon, pastes acabades de fer, fruita fresca, iogurt amb musli, pa que feia olor de forn i cafè (descafeïnat) amb llet abundant. El servei? Ràpid, atent i discret. Gent entrenada per fer-me feliç.

Ara, a casa, el servei som jo. El cafè surt quan jo m'ho prepar (i sovint no record si he posat sacarina) i si hi ha ous és perquè és un dia molt, molt especial.

Es dinar? Del mateix nivell d’excel·lència. Plats amb noms tan llargs com sofisticats, sabors refinats, cambrers que em tractaven com si fos, com a mínim, un senyor. Ara, a casa, el menú és: “què queda a sa nevera?” i sa resposta és ben trista.

I el sopar... ah, el sopar! Cada nit una carta diferent. Jo triava, ells servien. Estovalles blanques, llum tènue, ambient de gala. Una atmosfera tan encantadora que per un moment oblidava que a ca meua, s’únic lloc amb llum tènue és al costat de sa llum del saló.

I després venia s’espectacle al teatre. Cada nit. Sense repetir. Broadway, Elvis Presley, cabaret, ABBA… Una desfilada de cantants i ballarins, lluentons i nostàlgia ben cantada. A casa, es meu últim espectacle va ser observar turistes borratxos ballant baix ca meua amb una cervesa a cada mà.

I entre àpats i espectacles? Temps. Temps per llegir, per anar a sa piscina, al jacuzzi, per xerrar amb nous amics, per fer veure que meditava, per repassar una i mil vegades ses fotos de llocs que semblaven postals: Bergen, Molde, Longyearbyen, Honningsvåg, Tromsø, ses Illes Lofoten, Stavanger... pobles de conte, muntanyes de cine, cascades d’aigua. Paisatges que em feien pensar: “però per què visc on visc?”. Ara, a casa, ses úniques coses que repàs són ses notificacions del mòbil, els correus sense respondre i sa llista de sa compra que mai deix d’actualitzar. Sa nevera abans de partir estava buida. Ara, també.

I llavors arriba sa gran pregunta: ara, qui em portarà d’excursió?

Qui em recollirà puntualment, em posarà una etiqueta al pit com si fos un al·lot en un campament d’estiu i em durà a veure muntanyes mentre jo faig veure que escolt el guia, però en realitat només faig fotos. Aquí, si vull veure una muntanya, he d’obrir Google Earth. O mirar el Puig de sa Talaia des de lluny, amb ulls de resignació.

Tornar d’un creuer no s’hauria de dir "tornar". S’hauria de dir: “retrobar-se violentament amb sa vida real”. I ho haurien d’advertir clarament al contracte. Just després del paràgraf que diu: “taxes no incloses”.

MSC Preziosa, gràcies. Has estat un viatge fantàstic, evasió i desconnexió total. Però ara, si no us sap greu... podrieu venir a casa i fer-me el llit?