Fiords Noruecs: Leknes i ses Illes Lofoten.

Eivissa, 28 d'agost de 2025

FIORDS NORUECS: Leknes i ses Illes Lofoten.

Continuam amb s’itinerari previst del creuer. Vam arribar a Leknes. El barco va fondejar al mig del fiord, i des d’allà, ens vam traslladar directament a un catamarà direcció Henningsvær.

El lloc? Polidíssim. Cases de madera pintades, barques alineades com si haguessin estat col·locades a mà per un dissenyador, i una tranquil·litat total, com si tothom hagués fet un pacte silenciós per no molestar. Era tan de postal que, per un moment, quasi em sabia greu no quedar-m’hi més temps. De veritat, no m’ho podia creure. Era d’aquells paisatges que et fan sospitar si estava davant un decorat o era en viu i en directe. I això només era s’inici.

Després, sense perdre temps, seguirem costa amunt amb el catamarà. Aquí sa cosa ja va passar de “oh, que polit” a “mare meua, això no és normal”. Els pics escarpats semblaven dissenyats per a una persona obsessionada amb sa perfecció, ses aigües d’un blau safir que ni sabia que existís tant al nord, i els poblets de pescadors petits, fotogènics i amb una calma que em feia sentir gairebé culpable de respirar massa fort.

Però el moment culminant, el millor paisatge va ser el Trollfjord. Ja el nom prometia llegenda i, efectivament, allò semblava un escenari de conte on en qualsevol moment havia de sortir un trol (o dos) d’algun racó. Penya-segats que em feien girar el coll d'una manera antinatural, aigua tan transparent que no podia explicar i un silenci absolut. Simplement, podia escoltar ses cascades d'aigua que baixaven de ses muntanyes. També, de tant en tant, algun “uau” escapava d’algun passatger.

I enmig d’aquell silenci reverencial, el capità del catamarà va parar els motors per deixar-nos uns minuts en mode contemplació absoluta. Un detall que li agrairé sempre, perquè aquell lloc no només s’ho mereixia: exigia parar i admirar-lo. Per jo, era (i és) un dels racons més polits que he vist de tota Noruega.

Després del moment místic-fiord, vam posar rumb cap a Svolvær, sa capital cultural de ses Lofoten. Una ciutat amb aire de poblet gran: galeries d’art, botigues plenes de trols de madera, restaurants on el bacallà és religió i una llum suau, d’aquelles que fan que qualsevol foto et surti bé.

Ens van donar una hora de temps lliure per "descobrir la ciutat", cosa que, traduïda a llenguatge de turista, vol dir: mirar aparadors, prendre un cafè absurdament car o comprar algun souvenir que no saps ben bé per què. Però mirau, tots contents.

Sa tornada al barco la vam fer en autocar, però el paisatge no va defraudar. Valls verds, muntanyes de catàleg i aquella sensació estranya com enmig de tanta bellesa em sentia tan petit. A Noruega tenia aquella barreja entre gratitud per ser-hi i una lleugera crisi existencial per la meua insignificança davant aquell imponent panorama.

I per acabar el dia com em mereixia, s’embarcament final va ser amb unes llanxes petites, estil “expedició polar”. Perquè, clar, pujar al creuer per una passarel·la convencional hauria estat massa vulgar per un dia tan espectacular.

I seguirem cami. Ens esperava un dia complet de navegació a la mar i s'arribada a Stavanger, s'últim port abans de tornar a Hamburgo.