Circulen, circulen.

Eivissa, 5 d'Agost de 2025.

CIRCULEN, CIRCULEN.

Ahir a la tarda, sortint de classe de Pilates a Sant Rafel (sí, heu llegit bé, Pilates, perquè un ja té una edat i s’ha de mantenir flexible, si vol continuar cordant-se ses sabates), em va envair una sensació estranya. Una cosa cinematogràfica. Em vaig sentir com Clint Eastwood a "Mula". Els amants del cinema ja ho sabeu ... Aquell jubilat que es dedica a transportar droga amb el seu vell cotxe. I no ho dic per fer-me el graciós. De veritat, per un moment, vaig tenir sa sensació de ser el protagonista d’una pel·lícula de fronteres, però amb accent eivissenc i olor de suat post Pilates.

Tot va començar cap a les vuit de sa tarda. Acabàvem d’estirar, després de classe, i tornàvem cap a casa en silenci, escoltant sa ràdio, sa meua dona i jo: contents, una mica cansats (com toca després d’una sessió d'una hora). Enfilàvem sa sortida de sa rotonda, amunt del túnel de Sant Rafel, quan  ... Pam! Ens topam amb un desplegament de control de sa Guàrdia Civil. Però no un d’aquells discrets, amb dos agents i un senyal de “pare”. No. Aquí hi havia cotxes travessats, agents amb "xalecos" antibales i cara de poc amics, cadenes punxegudes a terra (a punt per rebentar-te ses rodes del cotxe si tens intenció de fugir), i una cua lateral de cotxes oberts i un munt d’agents mirant què portaven al maleter.

No sé què buscaven. Droga? Immigrants? Pastilles de disseny amagades? No ho sabré mai, perquè no vaig tenir temps ni de preguntar.

Ara, el més curiós del cas va ser veure com, a distància, una parella de guàrdies civils ens va fer un escàner exprés. Cotxe antic però net. ITV al dia. El conductor (servidor), home gran, cabells blancs, ulleres de conducció, i aquella mirada de qui només vol arribar ràpidament a ca seua. Al costat, la meua dona, també gran, cabells curts impecables, sense maquillatge, sense celles pintades ni pestanyes postisses. Sense tatuatges visibles ni ulleres grosses.

Conclusió del escáner visual: zero perillositats.

Tot i això, continuàvem avançant amb precaució. El cotxe que duia davant va anar directe cap a la dreta: inspecció completa. Vaig pensar: ara ens tocarà a naltros. Jo, amb cortesia, vaig abaixar sa finestra i vaig dir, en eivissenc:

- Bones, passa alguna ...?

No vaig ni poder acabar sa frase.

S’agent (un armari amb uniforme verd, barba i ulleres fosques) em va mirar mig segon i em va deixar anar:

- "Venga, circulen, circulen..."

Cago en l'ou! Així, tal qual. Com si ni tan sols fóssim dignes de sospita. Cap pregunta. Cap escorcoll. Ni un “abra el maletero”. Res. Un “circulen” de manual. I gràcies.

Un altre agent, uns metres més enllà, custodiava ses punxa rodes, també ens va deixar passar. Ni un gest. Ni una mirada. Ni un “buenas tardes”.

I jo, per dins, em vaig emprenyar. Per orgull. Què passa? Que ni per sospitosos servim? Que els grans hem deixat de generar interès policial? No som ni candidats a una inspecció rutinària?

Vaig continuar cap a casa amb aquell regust amarg. No per por. Ni per nervis. Si no per una revelació inquietant: ens estan esborrant. Ens volen invisibles. Ens toleren, sí, perquè no poden fer altra cosa, però voldrien que ens poséssim a fer crucigrames i no sortíssim del portal. “Circulen, circulen...”  Vagin a ca seua. No molestin. Estiguin tranquils. No facin remor. Desapareguin.

I vet aquí que, en aquell moment, em vaig sentir com el Clint Eastwood. No pel contraban, sinó per sa sensació que el món ja no ens mira. Ens passa per damunt, ens evita i ens ignora.

 I no sap el que es perd.