Fiords Noruecs: Final del creuer.

Eivissa, 30 d'agost de 2025.

FIORDS NORUECS: Final d’un creuer meravellós.

 

Després d’un dia idíl·lics navegant entre muntanyes de vertigen, poblets de conte i aigua tan transparent que semblava una cala d’Eivissa sense gent, es nostre creuer pels fiords noruecs arribava a la seua recta final. Havíem viscut s’experiència màgica de ses Illes Lofoten, contemplats paisatges que semblaven pintats a mà per un artista, i respirat un aire que feia olor... a net. Però, com diuen, tot el que és bo s’acaba. I, com era d'esperar, sa tornada a la realitat va arribar lentament, amb tres dies de viatge que bé mereixen un petit resum.

Dia 1: Dia del client fidel.

Després d’unes jornades plenes d’excursions, autobusos i fotos panoràmiques amb cares congelades de felicitat, tocava un dia sencer de navegació. El barco s’allunyava de sa costa escandinava posant rumb cap al sud, cap a Stavanger, sa darrera escala abans del gran final. El mar en calma, el cel una mica gris (per variar), i naltros amb una nostàlgia creixent.

A primera hora de sa tarda ens van convidar a un “evento especial”. El nom prometia una festa de comiat amb llaços daurats i sentimentalisme controlat. I sa veritat, no anàva desencaminat. Era una trobada per a passatgers repetidors, com naltros: un club selecte de creueristes reincidents. Ens van donar ses gràcies per continuar confiant en MSC i, evidentment, ens van vendre sa moto dels creuers de s’any vinent amb entusiasme professional.

L’acte? Especial, sí. Gent ben vestida, molts amb aquell toc d’elegància que només floreix quan el prosecco és gratuït, i tothom amb el somriure posat. Els discursos, com toca, carregats de paraules com “experiència única”, “destins inoblidables” i “servei excepcional”. Emotiu. Estic convençut que algú va vessar una llàgrima.

 

Dia 2: Stavanger

L’endemà el barco atracava a Stavanger, ciutat que ja coneixíem d’un viatge anterior. I com que som ànimes inquietes i poc repetidores (excepte en creuers, pel que sembla), vam optar per abandonar la zona costanera i explorar s’interior. Excursió en autocar (un clàssic del gènere) cap a Byrkjedastunet, on ens van obsequiar amb un tastet de pastetes amb formatge de crema i melmelada. Petit, però saborós. I gratis, que sempre s'ha de dir.

Després, visita a Gloppedalsura, una acumulació gegant de pedres amb un nom que sembla tret d’un conte nòrdic. Impressionant, sí. Ideal per fer-se fotos i exclamar amb convicció allò de: “sa natura és increïble”.

 

Dia 3: Preparatius de comiat

Tercer dia: un altre de navegació. Sempre benvingut, perquè et permet reconnectar amb tu mateix. Ben d’hora, reunió al teatre del barco (un ritual abans de qualsevol desembarcament). Ens van explicar, amb tot luxe de detalls, com havíem de deixar el barco. Aquí MSC va treu múscul: horaris mil·limetrats, maletes etiquetades, codis de colors. S’organització va fregar sa perfecció.

A s'hora de sopar, menú “especial mediterrani”: fritura de peix, parrillada de peix i tiramisú per endolcir el comiat. I, com a gran final, tot el personal del menjador i la cuina va sortir entre aplaudiments, a ritme de cançons populars. Un moment èpic, d’aquells que em fan oblidar per un segon que demà ja estiré a casa. Festa, selfies, brindis amb prosecco i gent que començava a acomiadar-se amb s’efusivitat dels que, molt probablement, no es tornaran a veure mai.

Després del sopar, ja al camarot, va arribar el moment més temut: fer sa maleta. Aquell ritual silenciós que marca el final del somni. A mitjanit, com mana sa tradició marítima moderna, la deixàvem davant sa porta. Un gest petit, però simbòlic: “s’ha acabat el viatge”.

 

 

Dia 4: Desembarcament

I finalment, el dia D. A primera hora del matí, el barco atracava a Hamburg. Tot cronometrat: esmorzar a les 6.30, camarot buit a les 8.00, trasllat a les 11.00. Una logística perfecta.

Un cop a s’aeroport, més rituals: controls, caminades infinites per terminals, maletes que arriben... o no. I una última prova d’amor a s’aventura: passar un altre control per agafar el vol cap a Eivissa, després de fer escala a Palma. 

Sort que, mentre esperàvem agafar s'avió cap a Eivissa, vam poder fer una pausa gastronòmica com Déu mana: empanades, coques de trempó i rubiols. Mallorca també sap acomiadar com cal.

 

Conclusió final.

El creuer s’ha acabat. Tornam a casa amb sa memòria plena de paisatges impossibles, fotos de moments genials i aquella sensació tan coneguda de: “M’ha passat volant”. Senyal inequívoc que realment ha valgut la pena.

Fins a la pròxima, MSC. Tornarem. (Perquè, siguem sincers: ja estam mirant el catàleg de s’any que ve.)