Crònica d'un bullit.

Eivissa, 31 de maig de 2025.

CRÒNICA D'UN BULLIT (que va acabar en oblit).

Hi ha dinars i dinars. I després hi ha els dinars que es mereixen un monument, una placa commemorativa o, com a mínim, una entrada al grup de WhatsApp amb foto inclosa i promesa solemne de “hem de repetir”. El d’ahir, amics i amigues, entra directe al saló de la fama gastronòmica dels dinars entre amics amb estrella (Michelin no, però de les que brillen de veritat).

El lloc? Una casa a Es Jundal d’aquelles que fan olor de camp, bon gust i estiu a sa porta. El servei? De categoria. Fins i tot vam tenir aquell luxe tan escàs últimament: temps. Temps per seure, per escoltar, per brindar. Els amfitrions? Uns autèntics artistes. Ens van tractar com si fóssim ministres.

I el cuiner… ai el cuiner! Un mestre del bullit de peix. El menú va ser un homenatge al mar i als bons costums. Uns aperitius per obrir boca (i converses), beure fresquet amb gust d’estiu, i després el plat fort: un bullit de peix com Déu mana i com sa memòria col·lectiva recordarà durant molt de temps. Ni una gota de caldo extra (aquell peix no necessitava maquillatge). Patata al punt, roges, anfós i gall… una alineació culinària de primera. El grau de cocció estava tan encertat que fins i tot sa gelatina del peix tenia personalitat pròpia.

Després, clar, un arròs a banda. D’aquells que fan silenci a taula, perquè sa gent està massa ocupada repetint. I per acabar, postres, cafè caleta (autèntic i casolà), i copes (perquè s’amistat, si no es rega, s’eixuga).

Ses rialles? Generoses. Ses batalletes? Moltes. Algunes repetides, però cada vegada millors. Secrets inconfessables? També alguns. I sobretot, un ambient tan especial que només es cuina quan es troben ses persones adequades, en el moment oportú, amb sa panxa plena i el cor lleuger.

I sí, entre el tercer brindis i sa quarta historieta, vaig oblidar un petit detall: recollir el meu net. Havíem quedat que vindria a dormir a ca nostra. Eren les vuit de la tarda i encara estàvem fent copes.

Però què és un futur trauma infantil comparat amb el record d’un dia com aquest? Res greu. A ell li passarà. A mi, el record de s’amistat compartida m’acompanyarà molt més temps que qualsevol notificació al mòbil.

En resum: un dia per repetir. Però amb alarma posada i potser un parell de senyals de trànsit al camí que diguin “Atenció: aquí es cuina felicitat”.

 

Algunes fotos del dinar:

 

 

 Fins a sa propera.

La primera cita.

Eivissa, 31 de maig de 2025.

SA PRIMERA CITA ...  (amb sa podòloga)

 

 

Ja sabeu que en aquesta vida tot arriba. I a mi... m'ha tocat anar a sa podòloga. Sí, sí, tal qual. No era cap centre d’aquells amb música zen, llums tènues i tovalloles calentes. No. Era una consulta on els peus tremolaven només de posar un peu dins (i mai més ben dit).

Em rep una professional tota equipada: mascareta, guants de làtex i un uniforme blau immaculat que feia més por que confiança. Semblava una infermera de quiròfan. Jo m’esperava una dona uniformada més informal. Però ella, com si res, em va saludar amb una mirada amable (només amb els ulls, perquè la resta estava amagada sota sa mascareta de protecció) i em va dir:

- Segui aquí.

I jo, obedient, em vaig asseure en una cadira plegable d’aquelles que et fan pensar més en un interrogatori que en una estada agradable.

- Què li passa als peus? em preguntà amb el to rutinari de qui ja ho ha vist tot.

I jo, amb sa meua millor veu de víctima, li explic el meu drama podal: que si ses ungles estan agafant formes artístiques no homologades per cap acadèmia d’estètica, que si em fa vergonya portar sandàlies, que si potser és un cas per tractament mèdic.

Ella només hi donà una ullada ràpida. Una ullada d’aquestes que espanten, perquè dura dos segons i ja em dona el diagnòstic. Ni el meu buscador d’internet va tan ràpidament. No li cal ni un TAC, ni un escàner, ni consultar el Dr. Google.

- Ja sé què és.

Com? Però si ni tan sols m’ha preguntat si em fa mal! Jo esperava que em demanàs s’historial mèdic, una biòpsia o, com a mínim, que em miràs amb més profunditat!

Però no. Resulta que es meu problema, que jo ja visualitzava com irreversible, era tan sols que tenia ses ungles una mica... diguem... estèticament rebels. Una mica de corba de més, una mica de deixadesa acumulada i potser un trosset d’ungla que s’havia aventurat en una direcció equivocada.

I aquí és on va començar el festival. Aquell ritual demanava una mica de música, però res: en viu i en directe, talla per aquí, raspa per allà, amb instruments metàl·lics que podrien aparèixer en un museu de tortura medieval. I, de tant en tant, em mirava amb una serenitat que em va fer pensar que havia vist peus molt, però molt pitjors que els meus.

Durant un moment em va semblar estar a sa consulta d’un dentista: mateix soroll, mateix arsenal d’eines, però sense cap relaxant muscular. Quan va acabar, em va mirar, orgullosa de la seua obra, i em va dir:

- Ara ja pot lluir sandàlies.

I jo, que gairebé no reconeixia els meus dits dels peus, vaig pensar que sí, que havia passat una brigada de neteja municipal especialitzada en extremitats inferiors.

No sabia com agrair-li. M’havia retornat sa dignitat, el plaer de treure’m els calcetins en públic (ja semblava un turista anglès). Ni un balneari m’hauria deixat tan purificat.

A l’acabament de la sessió, amb veu tímida, li pregunt "quant li dec?". I ella em diu:

- Res. Vostè és de Sanitas, té dret a una visita mensual gratuïta.

Jo no ho sabia (no llegeix sa lletra petita de ses pòlisses d’assegurança, ja ho veieu). Si ho hagués sabut abans, ja faria mesos que aniria allà a confessar els meus peus.

Em va donar una targeta (com qui et recorda quan toca la ITV del cotxe) i em va dir:

- D'aquí a un mes i mig, torni.

I jo:

- Clar que sí! M'esperi!

Mirau si m’ha agradat, sa primera cita, que ja estic pensant a tornar-hi.

Ara ja sé que no ets el meu banc.

Eivissa, 29 de maig de 2025.

ARA JA SÉ QUE NO ETS EL MEU BANC.

 

Rep una trucada de la meua assessora comercial del Banc Santander. M’ofereix una “proposta irresistible” per passar ses meues assegurances a una companyia del seu grup. Si hi accedeix, m’asseguren millors condicions. I m’ho diu dues vegades: “per sempre”.

En un primer moment, tot sembla molt polit. M’han fet sentir com un client especial. D’aquells que reben atenció personalitzada. Quina sort, pens jo. Però tanta atenció em fa sospitar.

A casa, amb calma, repàs mentalment sa jugada i entenc què volen dir-me realment amb “atenció personalitzada”: que me’n vagi o que els hi aporti més negoci (al seu banc, clar). Vaja, que ja no hi som tant benvingut com pensava.

I no ho dic perquè sí. Mirau què m’han fet darrerament:

Primer, van tancar sa sucursal del barri. Sa de tota la vida, a cinc minuts de casa. Ho van fer en silenci. Ni avís, ni explicació, ni un trist cartell de comiat. Què són uns quants clients emprenyats, si els números quadren?

Sa conseqüència: vaig haver de caminar fins a Es Viver per treure sous. Com un pelegrí a la recerca del metàl·lic sagrat.

Perquè sí, a ca meua encara es necessita efectiu. Aquest mateix migdia he dinat amb amics a un restaurant de Sant Carles on els cartells són clars com l’aigua: “Only cash”, “No acceptam targetes”. I al barri, en molts negocis, veig missatges igual de directes: “No acceptam pagaments amb targetes inferiors a 10 euros”.

Però la peregrinació a Es Viver ha durat poc. També han tancat aquella oficina. I no només la sucursal: ni un caixer, ni un rètol, ni una disculpa. El local, ara, sembla fantasma.

I com a traca final: a tota Vila, només queda una oficina. Una. Per a tota la ciutat. Ses cues per accedir al caixer són tan llargues que sembla que reparteixen regals. Però quan arriba el teu torn, el premi és una mirada buida i un “torni demà, que avui el caixer no funciona”.

Cabrons. Han inventat una estratègia brillant: fer fora els clients per esgotament. No cal acomiadar-los; n'hi ha prou amb tancar portes. Deixar-nos al carrer, sota el sol o sa pluja, intentant parlar amb una màquina que, amb sort, té més empatia que tota sa junta directiva del banc.

Mentrestant, sa web del banc ens predica el seu “compromís amb la digitalització”. Traducció simultània: si no tens trenta anys, un munt d'apps i un mòbil de 1.000 euros, ja et pots espavilar. I si en tens més de 65? Claríssim: no siguis client. No ens interessa gent com tu.

Això ja no és banca. És una broma pesada amb logotip i comissions. Això sí que no fallen mai: respires? Et cobren. Consultes el saldo? Et cobren. Fas una transferència? Et cobren. Treus sous d’un caixer que no és el seu? Et cobren. S’únic servei que funciona com un rellotge suís.

Potser és hora de recordar-los que sense clients no tenen negoci. Que no som dades sobrants d’un PowerPoint fet per un directiu amb corbata vermella i poca vergonya. Som persones. I potser és hora d’exigir que ens tractin com a tals.

Com deia aquell anunci antic: busca, compara, i si trobes alguna cosa millor... canvia’t. Així de clar. Mireu altres entitats, comparau condicions, i si us convenen, obriu un compte. Al final, els sous són com qualsevol altre recurs: ens han d’ajudar a viure millor, no a perdre el temps. 

Jo ho tenc clar. Sa paraula clau és diversificar. Obriré comptes en altres entitats, més properes, més humanes i més útils. Ses que em compliquen la vida: adeu. No tornaré.

Amor etern.

Eivissa, 26 de maig de 2025.

AMOR ETERN.

 

 

Com cada primavera (més puntual que ses al·lèrgies i més insistent que ses promocions d’aires condicionats) arriba el ritual ineludible de sa temporada: toca fer sa declaració de la renda.

És s’hora de passar comptes amb Hisenda. Sí, aquesta institució tan afectuosa, que només es recorda de tu per dir-te que li deus sous. Mai et demana com estàs, si has sobreviscut s’hivern o si l’estrès ja ha fet ses maletes. Res de res. Només vol saber quant li pots donar... i et marca una data límit: tal dia vull haver cobrat. Si no, prepara’t per ses conseqüències.

Un any més, decidit a no ofegar-me entre caselles, codis inintel·ligibles i sigles que semblen invocacions satàniques, he posat sa meua vida fiscal en mans d’un assessor. Un d’aquells professionals que entén el llenguatge d’Hisenda com si fos una llengua viva més i no un dialecte demoníac ideat per fer-te suar fred.

El dia de la cita hi vaig anar amb una motxilla plena de papers que, a casa, havia intentat classificar amb sa millor de ses meues intencions. Un desastre ordenat, vaja. I allà, al despatx, va començar sa festa: treure papers, justificants, certificats, rendiments, plans de pensions, capital mobiliari, béns immobles, deduccions autonòmiques i sentimentals (que, per cert, tampoc desgraven). Tot un striptease econòmic davant un senyor amb ordinador i cara de no impressionar-se fàcilment.

Després de gairebé una hora sumant, restant, sospirant, mirant fixament sa pantalla i explorant opcions de declarar conjuntament o per separat, l’assessor prem una tecla... i tachan!: he de pagar.

Pagar?! Encara més?! Després d’un any deixant IVA fins i tot quan compr una goma d’esborrar? Després d’haver contribuït feliçment a rotondes absurdes, obres infinites i nòmines d’assessors col·locats per amiguismes? Doncs sí. Ara encara en volen més.

“T’ha sortit una declaració positiva”, em diu molt seriós, l’assessor. Positiva? Per a qui? Per al Ministeri, potser. Es meu compte corrent ho viurà com una tragèdia.

Perquè l’Estat és així: sofisticat, ben vestit, amb aquell aire institucional que et promet igualtat, benestar i serveis públics... i després et clava una clatellada fiscal amb un somriure de portada de revista. I si tens sa poca vergonya de protestar, encara et fan sentir culpable: “Voleu sanitat, no? Voleu escoles, no? Voleu que asfaltin aquell camí de cabres? Doncs a pagar, desgraciats.”

Ja li don ses retencions de renda, li cedesc l’IVA que cada dia puja més pels efectes d’una inflació que no fa vacances, li avanç diners sense interès... i encara em demana una aportació “voluntària” més.

És un amor etern, sí. Però només l’Estat rep flors. És com totes ses grans històries d’amor: sempre paga un. I mai és l’Estat.

Informe mèdic no sol·licitat

Eivissa, 25 de maig de 2025.

INFORME MÈDIC NO SOL·LICITAT: CEL·LULITIS AL QUART DIT DEL PEU DRET.

 

Estic d’enhorabona! He entrat al club selecte i exclusiu dels que acaben a urgències per una cel·lulitis al quart dit del peu dret. Sí, heu llegit bé. No és el dit gros, no és una cama trencada. És aquell dit que ni recordava que existia fins que ha decidit cridar l’atenció com una diva oblidada. No era el primer lloc on pensava tenir una infecció, però sa realitat sempre súpera sa ficció... i ses sabates estretes.

Què és la cel·lulitis? No, no és el que surt a ses revistes de moda quan parlen de "combat la cel·lulitis en cinc dies". Aquesta és sa versió menys glamurosa: una infecció bacteriana de sa pell i els teixits subjacents. Afecta normalment ses cames, però també pot decidir fer turisme pels dits dels peus (el meu, evidentment, ha estat l’afortunat escollit), especialment si els maltractam amb sabates infernals, rascades èpiques o talls "innocents".

Símptomes (per si voleu comprovar que no m’ho estic inventant): Dit vermell com un semàfor. Inflor que faria enveja a un globus. Dolor que m’ha fet redescobrir sa meua capacitat de dir paraulotes. Escalfament de la zona que la converteix en un radiador portàtil. I potser una mica de malestar general per adornar-ho tot i donar-li més drama a la història.

Causes habituals: Talls, rascades, o ampolles que hem ignorat com si no existissin. Fongs als peus (que sí, són molt comuns, més del que voldríem admetre). I principalment, portar sabates que odien els nostres dits.

Com prevenir-ho (vagi per endavant: no és màgia negra): Rentar-se els peus (sí, cada dia). Tallar-se ses ungles amb una mica de criteri (i no com si fossin un enemic). Fer servir calçat que no ens faci sentir com si caminéssim sobre vidres. I si tenim ferides? Netejar-les, desinfectar-les i no jugar a veure què passa.

Tractament: Antibiòtics (els de veritat, receptats pel metge. No serveix posar-se qualsevol crema o herbes aromàtiques). Descansar el peu (sí, i això inclou deixar de fer caminades de 12.000 passos diàries). Elevar el llit (no per fer ioga, si no per ajudar a reduir la inflor). Seguiment (si empitjora, tornau al metge. No espereu a tenir un dit que sembli un xoriço en ebullició).

Bé, si heu llegit això i encara teniu ganes de riure, enhorabona, potser no estau tant malament. Però feu-me un favor: cuidar-vos els peus. Només en tenim dos, i ens fan falta per fugir d’altres drames mèdics... i per arribar al sofà sense haver de trucar a una ambulància.

Bon dia, Weetabix.

Eivissa, 23 de maig de 2025.

BON DIA, WEETABIX.

 

M’agrada aixecar-me ben de matí. Abans que el sol acabi de treure el nas. Quan la casa encara està en silenci i ningú ha dit el meu nom amb aquell to que ja anuncia feina. A aquella hora, soc lliure. Lliure com un jubilat amb un got de llet a la mà i cap responsabilitat fins a les vuit. És el meu moment sagrat. Me l’he guanyat.

Esmorzar sol? Un luxe. Cap conversa, cap debat, cap pregunta "on és això?" Jo, sa meua tassa de llet i el que quedi pel rebost. Aquestes darreres setmanes, el rebost m’ha jugat una mala passada: he arribat a ses caixes de cereals de ses meues netes angleses. M’he acabat els Special K (que, mirau, encara passaven) i avui... avui m’ha arribat el torn dels Weetabix.

Els Weetabix són blocs compactes de 100% blat integral, dissenyats específicament per recordar-nos que tenim intestins. Amb molta fibra i un gust tan neutre que us farà reflexionar sobre les decisions que us han portat a provar-lo. Ideals per esmorzar... si el vostre objectiu és anar al bany amb puntualitat britànica.

He obert la caixa amb curiositat i un punt de por. Allò no sembla menjar. Són com totxos petits de cereals compactats, secs, camuflats de salut. Un aliment tan lleuger i digestiu que et fa sospitar que, de fet, ja ve mig digerit de fàbrica. Diu la publicitat: “lo sano empieza aquí”. Aquí on? Al paladar no. A l’ànima tampoc.

Però com que soc valent (i una mica tossut) n’he agafat un. L’he posat al bol de llet calenta... i en qüestió de segons tenia davant una massa trista i humida. Una mena de puré de cartó amb vocació britànica.

Perdonau, però això no és menjar. Això és un experiment social. Una broma que els anglesos ens han colat com saludable, o com diuen ells "healthy". Sa veritat, em va fer pensar si de bò tenen papil·les gustatives. No sé com a sa meua neta li poden agradar. Supòs que és un gust adquirit.

Però bé, malgrat tot, m’he menjat el bol (una mica per orgull, una mica per no llençar-ho, i una mica perquè ja havia remogut el fang aquelles tres vegades). I he tornat a disfrutar del millor del matí: ningú que em cridi i un moment només per jo.

Demà, però, tornaré a l'esmorzar com sempre: got de llet i fruita. Natural. Senzill. Sense pretensions. I que els Weetabix se’ls mengi el rei Carles. Si pot.

Un motiu per venir.

Eivissa, 18 de maig de 2025.

UN MOTIU PER VENIR.

 

 

 

Tenc un fill que viu a Anglaterra. Fa molts anys que va partir, buscant el seu futur i la seua vida, i li ha anat bé. Ens telefonam sovint, feim videotrucades, però la distància sempre hi és. Sempre que podem, procuram estar junts i fer família.

Des de fa molt de temps, havíem parlat d’una cosa que ens preocupava als dos: que algun dia, per algun motiu especial, hauria d’agafar un avió i venir corrents a Eivissa. No sabíem quin motiu seria, però teníem clar que havia de ser fort, realment fort, per fer-lo deixar-ho tot allà i venir sense pensar-s’ho gaire.

Aquest pensament sempre ens havia quedat dins, com una pregunta sense resposta: com sabríem quin seria aquest motiu? Com sabria ell que havia arribat aquell moment? Què seria prou important perquè deixàs sa feina, sa rutina diària, els compromisos, i agafàs el primer vol disponible cap a Eivissa?

No és que esperàs una desgràcia. No és això. Però hi ha moments que marquen un abans i un després, i crec que tots els pares, quan tenim fills lluny de ca nostra, vivim amb aquesta inquietud: vindrà quan el necessitem? Vindrà quan el seu cor li ho digui?

Sempre he tingut clar que, si mai arribava aquest dia, ell sabria perfectament que era l’hora de partir urgentment. Però sempre hi ha motius que només el cor pot entendre.

S’altre dia va arribar el primer d’aquests moments. El meu fill va viatjar a Eivissa per acomiadar-se del pare d’un bon amic seu. Fou un gest que diu molt sobre la profunditat dels vincles afectius i sobre la importància de la presència personal en els moments difícils. Va ser un viatge breu però molt significatiu: només tres hores a s’illa, compartint el dol amb sa família del seu amic.

Quan va tenir  coneixement de la fatal notícia, ho va tenir clar: els llaços d’amistat s’han de cuidar i han de transcendir sa distància i el temps. Fou una reacció natural. Tenia la necessitat d’estar al costat del seu amic en un moment tan delicat i va partir. Perquè els sentiments no entenen de distàncies geogràfiques ni de fronteres.

 

 

M'han estafat.

Eivissa, 10 de maig de 2025

M'HAN ESTAFAT. 

 

Fa uns dies vaig rebre un SMS de Ford. Em recordaven que tocava passar sa ITV i m’oferien 50 euros de descompte si portava el cotxe a un taller oficial. Bona idea, vaig pensar. Sense mirar gaire (error meu) vaig demanar de manera presencial cita al concessionari Ford d’Eivissa. Sa lletra petita del missatge, com sempre, estava dissimulada, amagada entre trampes i tecnicismes que només entenen ells.

El dia acordat, duc el cotxe al taller per la posada a punt. Quan el vaig a recollir, sorpresa: els 50 euros de descompte? No hi són. Sa resposta del taller: “La promoció és de Ford España, s’havia de gestionar pel mòbil.” És a dir, era una estafa embolicada de màrqueting. Una promoció dissenyada expressament per confondre i diluir responsabilitats entre la marca, el concessionari i el client.

Per jo, Ford és Ford. Tant si m’envien un missatge de Madrid com si m’atenen a Eivissa. Però ells juguen a un joc brut: prometen una cosa i després s’amaguen darrere burocràcies absurdes i plataformes opaques. És això servei al client? O és una estratègia premeditada per no complir amb el que anuncien?

El personal del taller, amb cara de circumstàncies, m’admet que no poden aplicar la bonificació. No perquè no vulguin, sinó perquè Ford no els dona suport ni eines per fer-ho. És un model de negoci que consisteix a deixar penjats tant els treballadors com els clients. Quin èxit.

Truc al servei d’atenció al client de Ford España. Des del primer segon, el tracte és hostil. Em demanen totes ses meues dades, però quan jo pregunt amb qui parl, es neguen a identificar-se. “No tenemos obligación de hacerlo”, em diuen. Així, amb prepotència. Una mostra perfecta de com entenen s’atenció al client: que callis i obeeixis.

Explic el cas i em diuen que no hi ha res a fer. Que la promoció ja deia clarament com calia procedir, i que com que no vaig seguir les instruccions ocultes, doncs mala sort. Una resposta de manual, d’aquest manual de com fer veure que t’escoltem mentre et donam una patada al cul.

He deixat una reclamació per escrit al taller i estic valorant anar a s’Oficina de Consum. No estic demanant res extraordinari. Només exigesc que Ford compleixi el que ha promès. Ni més ni menys. Però ni això semblen capaços de fer.

Aquestes pràctiques són les que fan perdre tota confiança en ses marques. Ford ha decidit estalviar-se 50 euros a canvi de perdre un client per sempre. Una jugada brillant, supòs, per algun geni del màrqueting.

Fa temps que em planteig canviar de cotxe. Ara ho tinc clar: el pròxim no serà mai d’una marca que maltracta els seus clients com ho fa Ford.

Naufragi culinari a Formentera.

Eivissa, 8 de maig de 2025

NAUFRAGI CULINARI A FORMENTERA.

 

Fa poc vaig anar amb els companys de l’AUOMEivissa a fer una caminada per Formentera. Sa ruta: des de s'escola d’Es Cap fins al Torrent de s’Alga, amb tornada pels camins de l’interior. El pla era ideal: caminar, dinar al restaurant Es Cap (amb el record viu d’una bona paella de s'any passat) i, ja contents i satisfets, agafar a la tarda sa barca de tornada a Eivissa.

Sa caminada, tot s'ha de dir, va ser una disfrutada. El Torrent de s’Alga conserva encara aquell encant salvatge que sobreviu als selfies i als influencers. Ses cases de pescadors, silencioses i resistents, encara resisteixen sa tramuntana i s'aguanten dretes. Durant uns moments mirava ses branques de savina per assecar el peix i van fer-me riure: allí estaven, cansades de passar temporals, d'estius i d'aguantar massa turistes, però orgulloses a sa vora de la mar. Pensava que eren com naltros: ens feim vells, però encara donam guerra.

I després, quan vam girar cap a l’interior, vam trobar-nos amb els camins flanquejats per parets de pedra seca: aquestes meravelles arquitectòniques que aguanten des de fa segles sense ciment ni presses, i que probablement resistiran més que naltros i per descomptat, més que el mateix restaurant on dinàrem.

Perquè ai, el dinar. N’hi hauria per escriure un llibre. Hi tornàvem amb l’enyorança d’una ensalada pagesa com Déu mana (amb peix sec autèntic) i una paella que, si bé no ens va canviar la vida, la va millorar durant unes hores. Aquell dinar, s’any passat, va ser prou bo. Vam sortir amb sa panxa plena, el cor content, i vam prometre que hi tornaríem si teníem l'oportunitat durant alguna futura caminada.

Error, greu error de principiants.

Aquest any, decidits a repetir s'experiència, ens hi vam asseure amb sa confiança pròpia dels que ja es veuen llepant-se els dits. Però sa confiança, com la sal, quan falta es nota molt. I n’hi faltava molta de sal al menjar. També faltava gust, ànima i una mínima noció de com s'han de cuinar els nostres plats més tradicionals. El que ens van portar era, segons ells, una paella i una fideuà. Els ingredients eren bons (això no ho puc negar) però semblaven abandonats dins sa paella com nàufrags. El resultat: un arròs groc amb trossos de peix i marisc escampats. El caldo? Tan insípid que em va fer valorar al caldo en bric que guard a casa per a emergències, no sigui que vengi una nova aturada de llum.

Per acabar-ho d’adobar, s’ensalada pagesa d’aquest any era una versió pobra del plat tradicional: molta ceba i pebrera i poc peix sec i poques crostes. I les postres… ai les postres. Una greixonera feta amb sobres (d’això no en tenc cap prova, però tampoc cap dubte), seca com una pedra i amb gust de no sé a què. Un intent de dolç que només podia haver sortit d’una cuina on s’alegria ja fa temps que no hi entra.

I el pitjor de tot? Quan ho vaig comentar (amb delicadesa) el propietari només va saber excusar-se dient que no trobava personal i que el cuiner de l’any passat havia marxat. S’actual, segons ell, “fa el que pot”. I tant que ho feia. Si continua fent aquests menjars, arruïnarà el restaurant.

Ni un glopet d'unes herbes o una copa de cava. Ni una mirada còmplice que digués “em sap greu”. Res. Ens van cobrar amb indiferència i naltros, sense més consol, vam agafar sa barca de tornada a Eivissa amb sa panxa buida i sa lliçó apresa: Mai torneu on una vegada vau dinar bé... a menys que primer confirmeu que el cuiner de s'altre any encara hi és.