Salsa de Nadal.

Eivissa, 24 de desembre de 2024.

SALSA DE NADAL.

Si una cosa caracteritza Nadal arreu del món és el menjar. Cada indret té els seus costums gastronòmics, que es comparteixen al voltant d'una taula sa nit i es dia de Nadal.

A Eivissa i Formentera, antigament, sa nit de Nadal no es feia tanta festa com ara. Ses famílies es reunien per sopar i, en haver menjat, anaven cap a matines, a ses caramelles. Si en tornar encara hi havia gana, aprofitaven per picar quatre coses que havien sobrat del sopar.

Joan Castelló, en el seu article "Sa salsa de Nadal i sa porcella", ens explica què menjava sa gent d'Eivissa: "Es plat fort de Nadal, sempre havia set sa porcella rostida. I ho és encara. Aquí no hi havia indiots, o, si n'hi havia, eren molt pocs i sa gent no en feia gaire cas".

Així doncs, podem veure com l'any 1976, algunes tradicions culinàries foranes ja començaven a entrar dins sa gastronomia pitiüsa. Castelló ho explica així: "De poc ençà els han anat introduint, com tantes altres coses, per allò de seguir és costums de fora, que pareix que fa més Nadal i més senyor és menjar indiot rostit a qualsevol restaurant".

Un altre plat característic de Nadal a ses Pitiüses és sa salsa, que Castelló definia com "una gola, un llepadits". Sa salsa és un postre típic de ses Pitiüses i té un origen una mica incert. Es pensa que pot provenir de sa cultura àrab, que va estar instaurada des de sa caiguda de l'Imperi Romà fins a sa conquesta catalana el 1235. L'ús de s'ametlla, ses espècies i sa mel pot recordar als sabors d'alguns postres típiques d'aquesta cultura.

No hi ha dues cases on sa salsa de Nadal es faci de sa mateixa manera. Hi ha qui hi posa aigua en comptes de brou o sucre en comptes de mel. No hi ha una recepta que sigui s'autèntica, ja que l'essència de sa cuina tradicional és, precisament, sa varietat. Mai tastarem, tampoc, dos sofrits pagesos iguals. Això passa exactament amb totes ses receptes de cuina tradicional del món. Hi ha uns ingredients que sempre són els mateixos, els que ens fan identificar un plat. A partir d'aquí, cadascú ho fa de sa manera que millor sap. I sa millor de totes és sempre sa de ca nostra, no cal dir-ho!

Sa salsa de Nadal està feta amb ametlla picada, ous, brou o aigua, mel o sucre i espècies. És una llàstima que només se'n faci un cop l'any, però és una bona enfeinada per qui s'encarrega d'elaborar-la i no sempre es disposa del temps necessari. Una vegada ens hi posam, però, podem fer-ne més del compte i congelar-la. Sa salsa de Nadal es conserva bé d'un any per s'altre.

 

Recepta que va ensenyar-nos a fer na Nieves de Can Rei, sa millor rebostera d'Eivissa, durant un taller de cuina als alumnes de l'AUOMEivissa:

Ingredients:

- Pel brou: 1/2 poll pagès, 7 litres d'aigua, sal i  un òs blanc salat o un trosset de segí.

- Per la salsa: Un quilo d'ametlles, 6 litres de brou, un quilo de sucre, 6 ous, mel, safrà en bri, pebre negre en gra, clau, canyella en rama i sal.

 

Elaboració: 

Una enfeinada. Mirau:

- Preparar el brou: Deixar-ho coure una hora per obtenir un brou concentrat.

- Torrar ses ametlles: Si no teniu ametlles ja torrades, podeu posar-les en una paella sense oli i deixar-les torrar uns minuts fins que agafin un color daurat. Tritura-les finament fins a obtenir un pols.

Avui és fàcil trobar als comerços especialitzats ametlles ja torrades i triturades.

- Infusió de canyella, safrà i claus: En una cassola, posau el brou de poll i afegiu la branca de canyella, els claus i el safrà. Portau a ebullició a foc lent per aconseguir que el brou absorbeixi les aromes de ses espècies. Un cop hagi bullit uns 10 minuts, col·locau el brou en una altra cassola o recipient i deixau que es refredi lleugerament.

- Preparar la base de sa salsa: En un recipient, heu de batre els ous amb el sucre fins que la mescla es torni cremosa. Afegir les ametlles triturades i la mel. Batre-ho tot junt.

- Muntar la salsa: Incorporau el brou infusionat a poc a poc a la barreja d'ous i ametlles, tot remenant constantment per evitar que els ous es cuinin. Sa salsa ha de quedar suau i cremosa. Si es fa massa espessa, podeu afegir més brou fins a aconseguir sa textura desitjada.

- Condimentar: Un cop sa salsa estigui llesta, s'afegeix sal i pebrera al gust. Deixau que la salsa es cuini a foc lent durant uns minuts, removent de tant en tant per evitar que s'enganxi a la base de la cassola.

 - Sa salsa s'acompanya amb es coc pagès o bescuit de Nadal. Es tracta d'un brioix elaborat amb farina, sucre, greix de porc, canyella i batafaluga. Actualment, es pot comprar a ses pastisseries d'Eivissa i Formentera. Ja no s'acostuma a fer igual que abans a ses cases perquè, de la mateixa manera que passa amb sa salsa, s'hi ha d'invertir molt de temps. I se n'ha de saber, per descomptat.

 

 

Si sou uns ganduls, voleu evitar-vos aquesta enfeinada o no us compensa (com és el meu cas) fer salsa per poca gent, sa millor opció és comprar-la feta. Als forns, a les pastisseries o als comerços més tradicionals en trobareu (per encàrrec) tota sa que vulgueu.

Jo l'he comprat al supermercat S'Hort Nou, a Vila. I clar, quina havia de comprar?  Sense duptes, sa de Can Rei, de Santa Gertrudis. Sa més bona d'Eivissa.

Bon profit.

Es meu barri.

Eivissa, 21 de desembre de 2024

ES MEU BARRI. 

 

Quan ens vàrem casar, na Linita i jo vam decidir començar la nostra nova vida junts a Vila. Ens vam instal·lar en un pis que tenien al Puig des Molins, un barri tranquil, autèntic, on la majoria dels veïns eren gent eivissenca. Allà, es respirava calma entre els veïns que compartien el mateix bloc de pisos (empleats, comerciants, funcionaris o mestres). En Toni, un dels nostres veïns més apreciat, sempre amb un somriure a la cara, deia sovint que aquell barri era exclusiu, i que només vivia “gent selecta”.

Era un lloc còmode per viure. Els carrers eren tranquils i amb aparcament per als cotxes; la ubicació, a prop del centre de la ciutat, feia fàcil l’accés als serveis essencials: mercat, bancs, hospitals i escoles. A l’estiu, només ens separaven cinc minuts a peu de sa platja. Realment, era el lloc ideal per començar sa nostra vida junts. Allí, durant uns quants anys, la vida va ser senzilla, tranquil·la, vam començar a disfrutar de la nostra nova vida com a matrimoni i realment vam ser molt feliços.

Però, com passa amb tot, el temps va portar canvis que ens van portar a prendre una decisió important: canviar de residència.

El primer motiu, i el més evident, va ser l'arribada dels nostres fills. El pis va quedar petit i vam veure la necessitat d'un espai més ampli per a la nostra família en creixement. Però, tot i que aquest va ser el motiu principal, no va ser l'únic. Un altre canvi que va afectar profundament el barri va ser l'arribada de nous veïns, amb altres costums, religió i cultures. Record amb claredat que, just davant de ca nostra, va obrir una mesquita en un magatzem. Aquest canvi va provocar una alteració notable en la dinàmica del barri. Va ser com una revolució silenciosa que va transformar la quotidianitat d’aquell lloc que coneixíem tan bé. Els carrers, un cop tranquils, es van omplir de persones amb altres maneres de parlar, vestir i viure. Però el que més em va sorprendre va ser la falta d’integració d’aquelles persones en el barri. No vaig veure cap esforç per formar part d’aquella comunitat; tothom es mantenia aïllat i separat.

A poc a poc, el supermercat, el bar i fins i tot la llibreria que havien estat punts de trobada del barri van tancar. Els veïns antics també van començar a marxar, molts llogant els seus habitatges. La comunitat es va fragmentar i, amb ella, el sentiment de pertinença que inicialment havia estat tan forta.

A causa d'aquests canvis, vam decidir deixar el barri i traslladar-nos a Es Clot. En aquells anys, Es Clot era un lloc que semblava molt llunyà de la ciutat, un descampat de terra, pedres, oliveres i algunes cases disperses. Vila, la capital, acabava al camp de futbol i Ses Figueretes es sentien com un barri gairebé aïllat. Es Clot estava just al mig, i era aquí on vam començar un nou capítol de sa nostra vida. 

Ens vam traslladar a un bloc de pisos nous, més espaiosos, i el barri, tot i ser molt gran, es va convertir en un lloc acollidor. Els veïns eren, majoritàriament, persones d'Eivissa, gent que treballava i es coneixia, des de mestres fins a empleats de banca, periodistes, militars i professionals independents. Era un barri  amb una sensació de comunitat que ens agradava. Ens saludàvem pel carrer i compartíem els nostres petits moments.

Però també en aquest barri el temps ha fet el seu efecte. A mesura que els anys passaven, ses coses van començar a canviar. Van començar a obrir-se una gran quantitat de perruqueries, tant que vaig començar a pensar que Es Clot potser tenia el rècord mundial de perruqueries per habitant. Al costat d’elles, van sorgir altres petits negocis que canviaven d’amo amb una velocitat vertiginosa. I en poc temps, el barri va veure l’arribada de grans magatzems de “chinos”, que van modificar l’aspecte de la zona. Van tancar molts comerços tradicionals i, en el seu lloc, van obrir-se supermercats de grans dimensions i fins i tot un grand Mercat. Els bars i cafeteries, que abans eren llocs de trobada per prendre un bon cafè, menjar unes tapes o compartir una cervesa, es van transformar en cafeteries modernes amb pa, cafè, sucs i pastisseria congelada. Ja no quedava ni rastre dels establiments de tota la vida.

 Amb tots aquests canvis, el barri i els seus habitants han deixat de ser el que eren. Alguns veïns han faltat i han deixat els seus pisos buits, que ràpidament han estat llogats pels fills. Ara, sovint em creu a l’escala amb cares noves, amb persones que no sé si són veïns o només estan de visita. Els últims a arribar han estat una família xinesa. Ens trobem de tant en tant a l’ascensor, però la comunicació és gairebé impossible. Ni tan sols podem intercanviar un “hola”. La dona gran, la mare de la família, evita muntar-se a l’ascensor amb qualsevol de naltros, possiblement per la vergonya de no poder dir ni una sola paraula en ses nostres llengües. Avui dia, els veïns viuen tancats a casa seua, amb les seues pròpies històries, les seues tradicions i cultures, i sense gaire interacció amb els altres.

Puc entendre que els barris canviïn amb el temps, que l’evolució sigui una part natural de la vida. Però, per jo, mirar al meu voltant em fa sentir com si hagués perdut totes ses meues referències. On ha quedat s’esperit de comunitat? On són ses essències d’Eivissa que, abans, podíem sentir a cada racó? Ara em sent com un estrany, vivint en un barri de desconeguts, sense saber si la vida que visc és la que realment volia.

És difícil, però crec que aquesta nostàlgia és part de la condició humana: volem aferrar-nos als records, a ses coses que ens feien sentir a casa. Però el temps continua avançant, i naltros, com a part d’aquest canvi, hem de continuar caminant, adaptant-nos a allò que ve, tot i que, de vegades, ens costi deixar enrere ses nostres arrels.

Per jo, el temps passa. I desgraciadament, massa de pressa.

 

 

 

Una història (dolenta) de tallers.

Eivissa, 16 de desembre de 2024.

UNA HISTÒRIA (dolenta) DE TALLERS.

Era un dilluns al matí. Tenia una cita metge al Centre de Salut de Can Misses i després havia de fer alguns encàrrecs, per la qual cosa vaig decidir anar-hi amb cotxe. Després de sa visita a sa metgessa a s’hora de partir el motor del cotxe començà a fallar i de sobte va quedar apagat per complet. Vaig intentar encendre'l novament, però no vaig tenir sord: sa bateria havia decidit rendir-se.

Amb una certa frustració pel canvi de plans vaig cridar al servei d’assistència en carretera. Després d’uns quants minuts d’espera, l'operadora prengué nota de les meues dates, les del cotxe, els de l’assegurança i per descomptat la ubicació exacte on estava en aquell moment. Amb s’ajuda del senyor Google vaig enviar-li exactament on estava aparcat.

Amablement, s'operadora m’informà que un tècnic vendria a ajudar-me al més aviat possible. Fins aquí, tot normal. Però, a partir d'aquest moment van començar una sèrie de despropòsits difícils d'entendre per una persona com jo. Mirau:

Abans de partir, el tècnic de la grua em va trucar per telèfon.

- “Donde está usted?” 

R- “No le han dado mi ubicación? Yo la he enviado al servicio de asistencia”

- “Los datos que me han dado no están claros. El programa informatico no envia correctamente la ubicación”.

R- “Estoy en el Hospital viejo de Can Misses, edificio J, justo delante de la puerta de entrada”. 

- “Donde cae esto?”. 

Començàvem bé. Un xofer d'un país diferent al meu, però que viu i treballa a Eivissa i no sabia on està s’hospital vell de Can Misses.

Quan va arribar, em confirmà que efectivament sa bateria estava fosa i que necessitava canviar-la. Amb unes pinces m’ajudà a encendre el motor del cotxe i vaig partir fins al taller del servei oficial.

Arribat allí, el responsable del taller m’informà que no tenien en estoc existències de la bateria que necessitava el meu cotxe. Cada model de cotxe porta una bateria específica i el meu no era una excepció. Com és possible? Vaig pensar. No haurien de tenir bateries de recanvi pels seus propis cotxes? La resposta que va donar-me va ser ben clara: cada model de cotxe porta una bateria diferent i en aquests moments del seu no en tenim cap disponible. S’ha d’encarregar a fora.

Vist tot això, vaig decidir deixar el cotxe al taller i esperar una bateria de recanvi. Com no tenien cap cotxe de substitució per deixar-me me'n vaig anar caminant a casa. A l’arribada vaig veure un missatge del taller de servei oficial al meu mòbil digen que esperaven tenir el cotxe arreglat pel divendres següent. Heu llegit bé, pel divendres vinent. El taller ja no em truca per telèfon, ara es comuniquen amb els clients mitjançant missatges d'SMS. Voleu un sistema més impersonal?

L'endemà, dimarts, no vaig dir res. Pensava que un dia, almenys, era necessari per rebre el recanvi.

El dimecres a la tarda, veien que no arribava cap missatge vaig trucar jo per telèfon. Em digueren que la bateria arribaria dijous, que havien tingut un problema de transport i s’havia endarrerit l’enviament.

El dijous al matí vaig continuar pendent dels missatges al mòbil i res. A la tarda tenia classes a la universitat i portava el telèfon en silenci. Quan a la nit vaig arribar a casa, vaig veure que m’havien enviat un SMS a primera hora de la tarda diguen que el cotxe ja estava arreglat.

Finalment, després d’uns dies d’espera i sense cotxe, m’arreglaren sa bateria. Van ser quatre dies sense cotxe, sense poder fer ses meues feines. Vaja, un servei de postvenda molt, però molt millorable.

El divendres a primera hora, a s’hora de pagar sa factura de la reparació, se’m va ocórrer dir-li a l’empleada que si m'haguessin avisat per telèfon el dia anterior, jo haguera pogut disposar del cotxe un dia abans. Amablement, em digué “vostè té tota sa raó del món, però el nou sistema informàtic que ens han posat no contempla aquesta possibilitat i no poden telefonar a cap client”.

Bé, com podeu veure, els avanços tecnològics no sempre van en bona direcció. Vaig contestar-li, almenys ho apunti com un suggeriment de millora.

Ses coses, ses normes, els protocols de les empreses estan canviant i em costa assimilar-ho. Per jo a set una experiència esgotadora i també una lliçó de la importància d’un bon servei d’atenció al client i de la necessitat d’estar preparat pels imprevistos. Després de tot, avui en dia els cotxes ja no són un mitjà de transport; són una part essencial de sa nostra vida diària i sense ells no sabem funcionar.

A s'hora de deixar el taller vaig aprofitar per xerrar amb el responsable del servei. Després de tants anys de ser un client fidel a la marca ja tenim una certa confiança i podíem parlar tranquil·lament: Vaig dir-li que jo no havia comprat el cotxe per la marca. El vaig comprar per la confiança que em donava el servei de taller amb la seguretat que davant un problema determinat mai em deixarien tirat.

Ell va posar-se a riure i em digué: "Pep, a quin món vius? Els tallers hem canviat. No ho veus? No veus els bancs, els metges, els organismes oficials? Tots han canviat. Ara tot son cues, cites prèvies, falta de personal, ordinadors, sistemes que no funcionen, etc. El món està canviant i tu no vols veure-ho".

Li vaig donar la mà i vaig fugir d'allí. Efectivament, el món està canviant. Però desgraciadament a pitjor.

 

Clàssics mallorquins.

Eivissa, 12 de desembre de 2024

CLÀSSICS MALLORQUINS. 

Aprofitant un control metge a l'Hospital de Son Espases, vaig aprofitar el temps lliure d'estada per Palma per visitar dos clàssics.

 

Ca’n Joan de s’Aigo.

Entrar a Ca'n Joan de s'Aigo i sentir-se en un ambient acollidor és immediat. S'oloreta de xocolata calenta, ensaïmades i pastes variades ajuden.

Vull contar-vos sa meua experiència a aquest lloc tan tradicional de Palma. Acompanyau-me a ses essències de la cultura mallorquina i després no digueu que sempre em queix de Mallorca i dels mallorquins.

Vaig començar amb un xocolate ben calent. Feia un dia ben fred i em venia de gust d’una forma irresistible. Imaginau: Una tassa calenteta, fumejant, amb un xocolate espès i cremós. Sa temptació de mullar-hi una ensaïmada era temptadora. Una beguda ideal per disfrutat d’un matí ben fresc.

He de xerrar de ses ensaïmades, no podia deixar de provar-les. Suaus, esponjoses .. Umm .. Cada mos és una delícia. Un símbol de Mallorca que mai defrauda.

Per acabar, vaig menjar-me una panada de carn, sobrassada i pèsols. La pasta era cruixent i el farciment una explosió de sabors.

Per jo, visitar Ca’n Joan de s’Aigo és una parada obligada durant ses visites a Palma capital. El lloc em porta a records de joventut i també és una manera de disfrutar dels veritables sabors del menjar mallorquí.

 

Celler sa Premsa.

A s’hora de dinar, res millor que anar a aquest restaurant d’autèntica cuina mallorquina, bon ambient, acollidor i que també em transporta a la meua joventut.  Mirau que a Palma en tenia de restaurants per triar, però per jo aquest és un dels meus preferits. Què voleu que hi faci.

Vaig compartir un menú amb na Linita. Començarem amb unes sopes mallorquines (verdures fresques, pa i un bon caldo). Com he dit abans, feia un dia fred i aquest plat, a part de nutritiu, és ben reconfortant. Un inici perfecte.

Continuarem amb un frit mallorquí. Una explosió de sabors. M’encanta sa combinació de carns, verdures, espècies i herbes locals.

Per acabar el dinar, les postres ideals és un púding d’ensaïmada. Un plaer disfrutar d’aquest dolç, suau, cremós, lleuger … Irresistible!  Acompanyat d’un cafè amb Fernet Branca, és el final perfecte d’un bon dinar.

 

Visitar Ca’n Joan de s’Aigo o el Celler sa Premsa és disfrutar d’un bon menjar, de submergir-se en la cultura de Mallorca, però abans de tot és tornar a uns anys de joventut i de festeig, 

Massa records i un cert desconcert a s'hora de passejar pels carrers i avingudes de Palma. La capital ha canviat molt i molts dels llocs que formaven part d'aquells anys, malauradament ja no existeixen.

Progrés, li diuen ... Per sort, encara queden alguns llocs, pocs, que resisteixen ara i sempre a ses modernitats.

Nostàlgia.

Eivissa, 29 de novembre de 2024

NOSTÀLGIA.

Inicialment, era una caminada per Formentera amb els companys de la Universitat Oberta per a Majors d’Eivissa. L'intenció era conèixer algunes fites d’en Marc Ferrer.

Com ja sabeu, ses fites delimiten les porcions de territori conegudes com a "Gràcies reials" que es varen concedir a Marc Ferrer i Antoni Blanc el segle XVII. Tenen un gran valor històric i cultural, ja que les fites, parets seques i camins que conformen les "Gràcies reials", van marcar el posterior poblament de Formentera i encara avui condicionen la fisonomia de l'illa, fraccionada en propietats cada cop més petites.

 

 

 

A s’hora de sa veritat, per jo la caminada fou un recordatori dels meus familiars que malauradament fa molts d’anys que van faltar. Durant tot el recorregut vaig seguir el fil dels Blais o Guasch que m’han precedit. Sa feina que em queda pendent sirà investigar quan els meus avantpassats varen fonyar per primera vegada terres de Formentera.

Per tant, s'escrit d'avui va de cementeris, capelles, corones i d'històries de difunts. Un tema no molt adequat per començar el dia, però us ho avís primer de tot. Així poder deixar de llegir si el tema no us agrada. Però, ja ho sabeu: M'agraden ses històries de temps passats i si parlen de Formentera encara millor.

He buscat a l’EEIF i diu:

El 17 de juliol de 1369, l’arquebisbe de Tarragona Pere Clasquerí, atenent una petició feta per parroquians d’Eivissa, va autoritzar la construcció d’una capella a Formentera dedicada a sant Valero i que s’havia d’edificar prop de la cova del mateix nom, en el lloc que es consideràs més adient. Formentera havia quedat oficialment despoblada arran de la Pesta Negra (1348) i la segona meitat del s. XIV el seu repoblament era molt incert.

La capella fou construïda finalment, però les reduïdes dimensions de l’edifici i la manca d’un cementeri al seu costat mostren les dificultats que aleshores hi havia per al repoblament de Formentera. L’església estava pensada per donar assistència espiritual a una població escassa i intermitent que només es desplaçava a l’illa per realitzar-hi determinades activitats econòmiques.

A final del s. XVII, Marc Ferrer i Antoni Blanc reberen terres a la Pitiüsa menor i es va iniciar el repoblament definitiu de l’illa. La capella de sa Tanca Vella es va convertir de seguida en un dels punts destinats a població i aquest fou l’origen del que es va anomenar més tard Poble de Formentera. L’antiga capella medieval es va convertir en vicaria el 1718 i al seu costat es va instal·lar un cementeri, però la contínua arribada de pobladors procedents d’Eivissa va acabar superant les possibilitats del petit oratori, i entre 1726 i 1738 fou construïda l’església de Sant Francesc Xavier.

La capella es va clausurar el 1737, però el seu cementeri es va continuar utilitzant fins que es va habilitar un fossar darrere la nova església. El 19 de maig de 1757, els ossos del cementeri de la capella de sa Tanca Vella i els des Carnatge foren traslladats al fossar de l’església de Sant Francesc. El 1993 fou declarada bé d’interès cultural amb la categoria de monument.

 

 

 

 

Bé, això diuen els historiadors que en saben. Continuem amb l'història:

El Cementiri Vell de Sant Francesc Xavier va ser l’última casa dels formenterers que van habitar l’illa de Formentera entre 1757 i 1938. Es tracta d’un cementiri de planta quadrada, delimitat per un mur d’uns dos metres d’altura. Ara, a dins, hi trobam cinc capelles funeràries, una ossera, un magatzem i un recinte per a altres restes.

El cementiri no solament era un lloc de descans final de molts de formenterers. Ara, quan caminam entre ses capelles i lapides podem observar com van canviar els estils arquitectònics i les tradicions durant les diferents èpoques. Cada capella, cada làpida, compte una història. Ses inscripcions, símbols o les pròpies tombes, ens mostren la història de la gent que va viure a Formentera.

Idò, s’altre dia amb el grup d’amics vam visitar el cementiri. A l’interior es respirava calma i tothom va aprofitar la visita per reflexionar i recordar el passat. Com us deia abans, em vingueren a la memòria alguns dels meus familiars que ja fa molts d’anys que no estan entre naltros. Era com si el lloc m’hagués connectat amb el passat.

Amb l’ajuda d’un bon amic formenterer que ens acompanyava vam fer un repàs a algunes tradicions locals i a les pràctiques funeràries, creences i costums de la gent formenterera. El cementiri també és un lloc per recordar la vida quotidiana de la gent i per entendre i apreciar la cultura de l’illa.

Recordarem algunes petites històries que em contaven els meus familiars i vaig aprofitar per compartir-les amb el grup.

Mirau ...

Conten que al cementeri hi havia molta herba. Un dia un home va anar-hi a fer herba i la va posar dins un sac. Quan el va tenir ben ple el va tirar per damunt de la paret i va anar a caure al camí que passa pel costat del cementeri.

En aquell mateix moment un altre home passava pel camí. Va fotre un esglai i començà a córrer fins a arribar a ca seua.

També conten d'un home que se les donava de molt valent i que no tenia por de res i a ningú. Uns amics van fer-li una aposta per demostrar la seua valentia: A veure si era capaç d'entrar a la nit al cementeri i clavar un clau a una paret. L'home, tot decidit, se'n va anar a l'interior del cementeri i va clavar el clau a la paret, però com era l'hivern i feia fred, en aixecar-se l'abric es va enganxar al clau. Quan va sentir d'alguna cosa o alguna persona li estaven estirant cap endarrere, va quedar tan espantat que va morir.

Em parlava el meu blonco Joan que quan era jove anava de festeig per Ses Clotades. Per allí vivia una al·lota que l'hi agradava molt. Festejava amb sa meua tia Antònia. Deia que per a fotre a la seua futura sogra, arribava tard i s'anava encara més tard. Cal tenir en compte que des de Porto Saler fins a Ses Clotades hi havia una o dues hores caminant.

Bé, un dia ja de retorn a altes hores de la nit, el meu blonco passava pel camí que vorejava el cementeri. En arribar a la seua altura, va començar a sentir uns crits ... Ai, ai, ai ..... Em contava que en comptes de sortir corrent va tenir la curiositat o valentia de voler saber que passava. I es va trobar a un home, en Xumeu Petit, que havia caigut i necessitava ajuda. Era molt valent el meu blonco Joan. Jo hauria continuat corrent.

I per acabar la visita al cementiri, xerrarem de tres curiositats:

Els missatges.

Quan moria algú, es comunicava personalment a tota la família. A la resta de veïns, coneguts, etc. se'ls notificava mitjançant un missatge. Es transmetia de manera oral però principalment amb paper. S'en feien quatre còpies, una per cada punt cardinal. Quan el difunt ja estava enterrat els missatges s'aturaven deixant-los davall d'una pedra o baix d'un arbre.

Em comptava la meua mare que en una ocasió li van portar un missatge a la tarda. Es va entretenir a passar-ho a altres veïns i quan se'n va adonar era gairebé de nit. En anar a portar-ho a casa dels veïns més pròxims, aquests no ho van acceptar.

La meua mare va agafar escagarrot ... i ara que faig? No pot quedar a casa. Donava mala sort, deien. En aquests casos, era costum que ho portés a un arbre i el deixava allí tota la nit.

L'endemà, ho va tornar a portar a casa dels mateixos veïns d'abans, li ho van acceptar i ho van continuar passant.

Capelles en el cementeri.

Quan jo era petit, al cementiri, només s'anava dues vegades a l'any. El dia de l'enterrament del difunt i després uns dies abans de la festivitat dels sants difunts.

Em comptava la meua mare que quan s'acostava aquesta data havien d'anar a netejar, a emblanquinar i a ordenar les capelles familiars.

Pel motiu que fora, a la meua mare això li causava molta aprensió i passava mals dies de només pensar en això. Per aquest motiu, el meu pare va regalar a la seua germana la seua meitat de la nostra capella familiar.

Corones de flors.

A Formentera també es mantenia un costum diferent de la d'Eivissa, quant al tema de les corones.

Fora pel motiu que fora (pens que l'econòmic havia de pesar molt), la realitat és que les corones als difunts es guardaven a casa. Quan s'apropava la celebració dels sants difunts i s'anaven a emblanquinar o netejar les tombes, es portaven també les corones.

Passats aquests dies, es tornaven a recollir i es guardaven a casa. D'aquesta manera, la mateixa corona durava anys i anys.

 

Acabada la visita continuarem fent camí buscant ses fites d’en Marc Ferrer i d’en Toni Blanc. Seguirem cap a Porto Saler fent una parada al costat del molí d'en Jeroni, a Sa Miranda i a ses escoles velles. Uff ... Massa records i molta nostàlgia d’uns anys d'infància que no tornaran.

 

Per acabar i tornant a Sa Tanca Vella o al cementiri Vell: Si alguna vegada teniu l’oportunitat de visitar aquests dos llocs, anau-hi. Preneu els temps necessari per caminar i observar els detalls. Estic segur que connectareu amb els llocs i amb el passat d’una forma especial.

Cotswolds: Full afternoon tea.

 Eivissa, 24 de novembre 2024

COTSWOLDS: FULL AFTERNOON TEA.

Anar a Anglaterra per estar amb el meu fill i no anar pels Cotswolds és imperdonable. Passar un dia per qualsevol poble d’aquesta zona és realment encantador.

Imaginau uns pobles de cases de pedra i terrats de pissarra. Imaginau caminar pels seus carrers, sentir la remor de l’aigua dels rius que passen molt a prop i disfrutar dels colors verds dels camps. Per unes hores sirà com viure a un lloc de comte.

 

 

 

 

Quan ja estigueu cansats de passejar, sirà l’hora de disfrutar d’un ritual típicament britànic: Heu de provar el “Full afternoon tea”. Procurau anar a un bon lloc especialitzat. Molts intenten servir-ho segons la tradició, però també no tots ho fan correctament. Naltros vam anar al:

Hotel Lords of the Manor.

Cheltenham (Cotswolds)

Important un lloc on us rebi un cambrer ben vestit d'americana i corbata. Els anglesos són molt tradicionals, ja ho sabeu.

Heu d’escoltar-lo i deixar-vos assessorar per ell. Us ha d’explicar els tipus de xampany francès que tenen per començar, després ha d’explicar-vos els diferents tipus de sandvitxos que tenen, els diferents tipus d’escons que us serviran, la selecció de pastels que preparen i per descomptat us ha de recitar de memòria tots els tipus de te que us poden servir. I que us ho serveixin en vaixella de porcellana, please.

Us promet que aquest cerimonial val la pena. És un espectacle.

Normalment, el full afternoon tea el serveixen amb unes elegants bandejas. Mentre ho preparen tot, heu de prendre una copa de xampany francès. Ja que heu arribat fins allí, és un bon moment per brindar. Ben fresquet està deliciós. Us fotran un clau de ses copes, però què carai, un dia és un dia.

Llavors us serviran uns sandvitxos molt bons, tallats en petites porcions i amb farciments de cogombre i mantega, de salmó fumat, d'ou bullit o de qualsevol altre cosa. Cada mos és suau, lleuger, perfecte per fer arribar la gana. Heu de continuar amb els scons, normalment acabats d'enfornar i calents. S’han d’acompanyar d’una crema de llet i melmelada de fresa. Un plaer que es desfà dins la boca.

Si encara teniu lloc a la panxa, s’ha de continuar amb la part dolça de l’experiència. Normalment, us serviran una selecció de pastels i dolços: pastels de fruita, macarons o bescuits. Les porcions són petites però semblen una obra d’art i el seu sabor és exquisit.

Per descomptat, tot aquest cerimonial s'acompanya d’una bona tassa de te. Podeu elegir d’entre una varietat molt extensa: Earl Grey, Darjeeling, te verd, rooibos, negre o qualsevol altra que us agradi més.

Quan acabeu, us sentireu satisfets i contents d’haver experimentat aquesta experiència a un lloc tan polit. Estic segur que els Cotswolds us deixaran records meravellosos.

Per jo, un dia allí, és un tresor que m’emport sempre cap a casa.

Ha arribat l'hivern.

Eivissa, novembre 2024.

HA ARRIBAT L'HIVERN. 

A Anglaterra ha arribat l’hivern i ho ha fet sense avisar i de forma radical. Dies passats vaig anar a casa del meu fill. El dia de l'arribada quan vaig anar a dormir feia un fred normal però, quan les temperatures començaren a baixar l’hivern es va presentar en forma de nevada.

Ben de matinada els crits del meu fill ens van despertar a tots: Està nevant! Està nevant!

La neu ho va deixar tot cobert de blanc. Sa primera nevada de l'any va ser suau, però va canviar els carrers, els jardins, els arbres i les voreres. Quan vaig obrir la finestra, l'aire fred em colpejà la cara. Em va fer recordar que a Anglaterra el temps de fred, els dies curts de llum i les llargues nits ja havien començat.

A l'hora de sortir al carrer em vaig trobar les petjades que havia deixat la meua nora quan va sortir de la casa a primera hora del matí per recollir la llet fresca i els sucs naturals que periòdicament porten des d'una granja propera. No sé descriure el plaer d’escoltar els cruixits de la neu quan la fonyava per primera vegada.

Els arbres i plantes del jardí tenien un aspecte diferent, una bellesa diferent. Tots coberts de blanc. Igualment, als carrers els cotxes tots tapats de neu i d'un color blanc espectacular, semblaven de joguina.

Mirar com nevava des d'una finestra em permetia contemplar un espectacle meravellós. El contrast de la llum de les faroles del carrer amb la neu que queia, era simplement únic. Per un illenc com jo aquests fenòmens climatològics per a ca meua no els puc disfrutar gaire.

Vaig anar directe cap a la xemeneia. La llenya encesa creava un ambient i unes olors reconfortants. Vaig acomodar-me a l’estora i seguia mirant com el foc il·luminava l'habitació amb el seu resplendor. A fora, seguia nevant. Per uns moments, tot estava en silenci. Un silenci agradable i acollidor.

Estava sol a l'habitació amb una tassa de te calent entre les mans i vaig disfrutar de la pau que em rodejava. Cada glop de te em recordava que aquesta primera nevada de l’hivern no solament era l’inici d’un nou temps. També era la promesa de nous moments a compartir amb els meus, rialles, records i somnis que s'aniríem forjant davant el foc de la xemeneia.

Allà fora, continuava nevant. Quina disfrutada! Quina sort vam tenir que nevés!

Amigues que m'ensenyen.

Vila, 9 de novembre de 2024.

AMIGUES QUE M'ENSENYEN. 

Dedicat a la meua amiga F.C.V.  El que va començar com un dinar d'amics, acabà com un nou desafiament, una oportunitat per aprendre coses noves i tal vegada per fer la vida més fàcil.

F.C. simplement, gràcies.

 

La vida, amb el seu incessant pas, m'ha ensenyat que el temps és un recurs preciós i, sovint, efímer. En mirar cap enrere, m'adon que ja no tinc la mateixa edat. Els anys han deixat la seua marca, i amb ells, he experimentat un canvi profund en els meus interessos i prioritats. El que abans m'omplia d'emoció ara sembla distant, com un record d'una vida que solia portar. No obstant això, en aquest procés de transformació, he descobert noves passions i nous objectius.

Al llarg d'aquest viatge, he enfrontat desafiaments que m'han posat a prova de maneres que mai vaig imaginar. Va haver-hi dies en què el llit semblava un refugi, un lloc on les dificultats s'esvaïen, però també on la por i la incertesa podien regnar. No obstant això, en aquests moments de feblesa, vaig trobar la força per a aixecar-me. Cada vegada que em sentia aclaparat, recordava les raons per les quals lluitava: els meus somnis, els meus éssers estimats i la esperança d'un futur millor.

He après que la fortalesa no és l'absència de feblesa, sinó la capacitat de seguir endavant malgrat ella. Cada esforç que vaig fer, cada pas que vaig donar, va ser un acte de valentia. Record les nits en les quals em quedava despert, reflexionant sobre les meues metes i els meus fracassos, i com, malgrat els dubtes, sempre trobava una llum d'esperança que m'impulsava a seguir. M'he aixecat del llit moltes vegades, fins i tot quan el cansament em pesava, perquè sabia que cada dia era una nova oportunitat per a avançar.

No vull oblidar el fort que m'he convertit. Aquesta fortalesa és un testimoni de la meua resiliència, de la meua capacitat per a adaptar-me i créixer. He superat obstacles que semblaven insuperables, i en cada caiguda, he trobat la lliçó que m'ha fet més savi. He après a valorar no sols els assoliments, sinó també el procés, el viatge que m'ha portat fins aquí.

Avui, en mirar cap al futur, em sent agraït per cada experiència que m'ha modelat. Encara que ja no sigui la mateixa persona d'abans, estic emocionat pel que vindrà. La vida segueix el seu curs, i estic llest per a enfrontar el que vingui, amb la certesa que cada dia és una nova oportunitat per a créixer.

 

 

 

P.D.

Per primera vegada, aquest escrit no l'he fet jo. A partir d'unes idees generals meues, la intel·ligència artificial s'ha encarregat de completar-ho i donar-li forma.

Hem d'estar preparats ... Això de la IA ha arribat per quedar-se!

Cines d'Eivissa i de Formentera.

Eivissa, 1 de novembre de 2024

CINES D'EIVISSA I DE FORMENTERA.

 

Sempre m'ha fascinat el cine.

Era petit i a Formentera ja vaig començar a anar-hi. Era a un cine parroquial situat a Sant Francesc, a carretera que porta a Es Cap. En aquells anys la ràdio era l'únic entreteniment a les cases i les novel·les eren seguides per moltíssima gent. 

Ja podeu imaginar l'èxit d'aquell nou invent. L'arribada del cine a Formentera fou una novetat important. Hi havia sessions durant diversos dies de la setmana i els dissabtes i diumenges tothom omplia ses butaques de madera. Record anar-hi amb els meus pares i germana. Altres vegades acompanyat de les meus ties. També eren temps de pocs taxis a l'illa i sa tornada caminant fins a Porto Salè no sempre era agradable. Normalment, el cine acabava tard i havíem de caminar un bon tros fins a ca nostra.

Ja a Eivissa i durant sa meua joventut vaig continuar amb l'afició. Eren temps del No-Do i sessions dobles que acompanyàvem amb pipes o "catufas". No teníem internet, mòbils i tampoc televisors a ca nostra. Poques eren ses cases que disposaven d'un aparell. Els televisors eren en blanc i negre, amb una única cadena, la TVE. Vaja, que el cine era la millor diversió dels diumenges i també una forma d'estar amb els amics i amigues.

Alguns dels cines, el Central i el Catòlic, els record molt poc. El Pereyra, el Serra o el Cartago reconec que formen part de la meua joventut. Allí vaig seguir mantinguen una gran passió pel cine.

Els amics i amigues quedàvem al passeig de Vara de Rey per anar-hi i disfrutàvem de l'amistat entre rialles, aplaudiments, siulos i els talls de les projeccions. Allí van fer ses primeres innocents besades aprofitant la foscor, intentàvem posar-nos darrere de persones baixes, movíem contínuament el cap per no perdre detall de la pel·lícula, la llanterna de l'acomodador ens apuntava si fèiem remor, menjàvem "chucheries" o passàvem temps reclamant silenci. Tot això forma part dels meus primers records associats als cines.

Vivíem el cine i el sentíem intensament, no era solament un espectacle. Ens feia vibrar, ses al·lotes s'emocionaven i ploraven, els al·lots cridaven; al dolent se'l siulava i al bo se l'aplaudia. Normalment durant la projecció de la pel·lícula més dolenta fèiem més remor i xerràvem més. Ens reservàvem per la pel·lícula bona de la cartellera.

També en venen a la memòria ses històries que havíem de comptar als porters per poder entrar a les sessions "para majores", ens havíem d'inventar de tot. Finalment, quasi totes ses vegades, ens deixaven entrar. Això sí, quan ses llums estàvem apagades i la pel·lícula ja havia començat. Eren temps de censura i una moral molt estrica.

Més endavant, a l'hora de festejar tothom buscava ses darrers files per intentar trobar un poc d'intimitat i si teníem sort i ses al·lotes es deixaven, aconseguir alguna besada o alguna abraçada furtiva.

Una vegada casat, tant m'agradava el cine que per naltros tenir infants petits mai va estar un impediment per continuar anant-hi. Els nostres fills petits també venien i si ploraven la millor medecina era "enchufar-los" al pit de sa mare.

A poc a poc arribaren els vídeos, tots els canals de televisió del món i la màgia d'anar al cine s'acabà i la majoria acabaren per tancar. Ara segueix disfrutant del cine a ca meua, assegut tranquil·lament al sofà.

Aquest estiu passat vaig tornar al Pereya després de moltíssims anys tancat i després d'una profunda reforma. Ja no és el clàssic cine o teatre. L'han obert com a sala d'espectacles amb música en directe i molt enfocat al públic estranger. Ara prima el negoci i s'han de fer sous ben aviat.
Us puc assegurar que vaig disfrutar del sopar, de l'espectacle i de la companya dels amics i amigues que també vingueren. 

Però també entendreu que inevitablement el meu cap em portà a un temps que ja no tornarà mai i durant el qual pensava que era feliç de veritat.

Durant aquells anys de joventut, no podíem dir res, ni pensar res, ni podíem imaginar una altra vida. Però sempre estàvem contents. La il·lusió de la meua vida? No ho record. No deia res, no tenia res, no pensava res, però era feliç.  

Més endavant, el cine va ensenyar-me que la vida no és tal com la pinten ses pel·lícules, realment és molt més difícil.

Colòmbia (IV). Cartagena de Indias.

Eivissa, octubre 2024

CARTAGENA DE INDIAS.

Cartagena de Indias és la ciutat colonial més polida i més turística de Colòmbia. Les cases amb balcons i escuts, els carrers adornats de flors i les seues imponents esglésies la converteixen en una ciutat d'obligada visita.
Avui Cartagena és una gran ciutat plena d'alts blocs d'edificis i modernes urbanitzacions. Jo principalment vaig passejar per la part vella de la ciutat, la part més polida. Els laberints dels carrers són perfectes per caminar sense cap rumb.

 

D'entre tots els carrers, places i monuments, m'agradà especialment:

Muralles de Cartagena de Indias.
La història compta que van tardar-se molts d'anys en acabar-se. Les van començar els espanyols, però quan van acabar-se els espanyols ja havien estat expulsats de la ciutat.
Avui estan relativament en bon estat i és molt agradable passejar al sol post per la part superior i contemplar com s'amaga el sol.
Com moltes muralles a moltes ciutats, servien per separar a la gent amb sous dels seus servents. Aquests podien entrar a la ciutat vella per treballar, però havien de viure a fora d'ella.

Plaza de los Coches
És una plaça triangular on podem veure la Puerta del Reloj, principal porta per entrar al recinte emmurallat. És el principal punt de reunió dels turistes, de les palenqueres i de les prostitutes quan es fa de nit.
Va agradar-me molt les porxades d'una part de la plaça. Colors i balcons impressionants. 

 

 

 

Plaza de San Pedro Claver.
La plaça té una església amb una fatxada de pedra espectacular. Vam visitar el convent de San Pedro Claver, un missioner i capellà jesuïta que va ajudar als esclaus en Cartagena. Vam visitar l'antic claustre, els patis, un aljub i diferents sales habilitades per exposicions.
El més important de la visita va ser veure l'estança on va viure i va morir San Pedro Claver i entrar a l'església i atracar-nos fins a l'altar. Allí en un taüt de vidre, reposen les restes del Sant.

 

Catedral de Santa Catalina.
La torre de la Catedral és ben visible des de tots els racons de la ciutat. La torre de colors grocs i taronges és preciosa. No vaig entrar a l'interior.

 

 

Palacio de la Inquisición.
Vam fer una visita simplement per l'exterior, però el guia ens explicà el que va passar allí sense fer gaire referència a la història d'aquella sagnant institució. Sembla tabú parlar de la part dolenta de la colonització espanyola.

Barri de Getsemaní.
És el barri més polit per visitar a la part colonial de Cartagena de Indias. Allí l'ambient és més relaxat, menys monuments, menys turistes i menys venedors ambulants. Alts murs amb grafitis, cases de colors, veïns descansant tranquil·lament als carrers. Agradables petits cafès i restaurants.
Em va encantar veure cases pintades de colors amb reixes que recorden a les d'Andalusia. Al sol post els veïns obren portes i finestres i fàcilment podia veure l'interior de les cases mentre anava caminant pel barri.

Castillo de San Felipe de Barajas.
Un somni fet realitat arribar fins allí. El Castell ? Imponent. Espectacular. Els companys van dir-me que no tan polit com el Fuerte de San Felipe, a San Juan de Puerto Rico, però és obligat visitar-lo per comprendre com els espanyols van defensar Cartagena de Indias per terra i per mar.
Per entrar, bons capells i aigua per hidratar-se. La barda per pujar és ben pronunciada.
El Castell, del segle XVII, forma part del Patrimoni Mundial de la UNESCO.

 

 

Gabriel Garcia Márquez.

En García Márquez quan va arribar-hi va escriure de Cartagena de Indias: "Me bastó con dar un paso dentro de la muralla para verla en toda su grandeza a la luz malva de las seis de la tarde, y no pude reprimir el sentimiento de haber vuelto a nacer".
La ciutat va ser escenari de moltes novel·les de l'escriptor Premi Nobel de Literatura. Vam fer un passeig per la ciutat i vam descobrir on i com va inspirar-se per escriure les seues obres. Tot i la forta calor, vaig disfrutar del passeig.

 

 

 

L'estada a Cartagena de Indias no va acabar d'agradar-me. És una ciutat d'una gran bellesa i amb carrers, muralles, esglésies i places molt polides, d'acord. Però no he pogut disfrutar de passejar tranquil·lament i perdre'm pels seus carrers. He trobat tot ple de turistes i m'he sentit ofegat. Però em van dir que era és una de les ciutats colonials més polides del món i per tan, era obligat visitar-la. 

Quines coses van molestar-me durant l'estada allí?.

Mirau ... Com una ciutat turística, a Cartagena de Indias no tot és de colors ... Escriuré d'allò que normalment ningú percep o simplement no en vol parlar.

Venedors ambulants.

Com a ciutat presa pels turistes, inevitablement està plena de botigues de souvenirs i d'artesania per tot arreu. A més, els carrers estan plens de venedors a la caça dels turistes i a cada passa algú t'ofereix capells, vestits o polseres. És esgotador. Personalment, trob incòmode passar-me el dia diguen "no gràcies" a tots el venedors que anava trobant pels carrers. Era impossible asseure a una terrassa d'un bar a prendre un beure sense que algú s'atraqui a vendre't alguna cosa. No aturaven. Aquests insistents venedors no et deixen tranquil mentre passejava pel casc vell de la ciutat. És avorridor.

Taxis

Passa el mateix que amb els venedors. Veuen un turista, paren, baixen la finestreta i el pregunten si vols un taxi. Jo si el volgués ja el pararia. No vull dir que no a cada un que passa. Eren uns pesats.

Prostitució

Una de les coses que més em van desagradar fou veure el gran nombre de prostitutes que a les tardes comencen a omplir places i carrers. A la Plaza de la Torre del Reloj era un espectacle vergonyós. No en veia una o dues. Eren desenes esperant als clients a una de les places més visitades pels turistes. A la plaça més transitada de la ciutat, a Cartagena de Indias, la perla de Colòmbia, tot ple de putes! Bé, el que és trist del tema és que si a la plaça trobam prostitutes és perquè molts de turistes van allí a buscar els seus serveis. Lamentable.

Preus.

En general, Colòmbia és un país barat. A l'interior les ciutats tenen preus ajustats, però quan un arriba a Cartagena els preus es disparen. Amics, és la llei de l'oferta i la demanda. Molts de turistes igual a preus més cars. Si visitau Cartagena de Indias ja podeu anar preparant la cartera.

Creuers.

Naltros vam tenir la sort de què durant la nostra estada, no va atracar ningun barco ple de turistes. Hi haguera set un caos. Jo ja veia els carrers del centre històric plens de gent, no vull pensar com ha de ser quan arriba algun creuer. Aquest turisme de pas, poc aporta a les ciutats. Embussos i col·lapse dels carrers i botigues. Pens que una de les maneres més fàcils per llevar l'encant de les ciutats és omplir els seus carrers de turistes.

Palenqueres.

Havia llegit molt de les palenqueres. Són dones de San Basilio de Palenque, una localitat a prop de Cartagena en Colòmbia. Parlen una llengua criolla pròpia i són descendents dels primers esclaus que van aconseguir la llibertat. Treballen als carrers venen fruita fresa i són fàcils de reconèixer pels seus vestits de colors i per col·locar-se una cistella de fruites al cap. A Cartagena de Indias vaig trobar-me amb altres dones que res tenen a veure amb les palenqueres de veritat. Són dones afroamericanes que vestides igual que les autentiques, no tenen cap mirament i persegueixen als turistes per fer-se una foto a canvi de sous. Si voleu una foto amb una pelenquere de veritat, buscau-les per la ciutat, comprau-lis fruita i segur us regalaran el millor somriure del món.

                                                       Palenquera autèntica.

 

Palenquera pels turistes. 

 

 

Excursions a prop de Cartagena de Indias. 

Vam fer diverses excursions des de Cartagena de Indias. Faré referència a tres.

Palenque de San Basilio.

Durant l'estada a Sant Basilio de Palenque vaig quedar molt sorprès. Encara avui estic buscant informació per intentar comprendre el que vaig veure i trobar-me allí.

És un poblat situat a unes dues hores de Cartagena de Indias. Declarat Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat (2008) per ser el primer poble lliure de l'Amèrica colonial; un lloc allunyat de les colònies al qual els esclaus africans escapaven per a viure en llibertat, amb autonomia i independència. 

En Sant Basilio de Palenque, encara es conserven algunes tradicions com el llenguatge, el menjar, el ball, i cultura pròpia dels africans.

No vaig entendre molts dels seus elements culturals: La seua música, els ritus i celebracions; La llengua pròpia, unió de llengües africanes, espanyoles i portugueses; Els sabers ancestrals (per a curar als malalts, existeixen els xamans, homes o dones que han adquirit aquest coneixement com una herència africana, sent els negres els coneixedors de les plantes que usen per a curar qualsevol classe de malaltia); La cuina tradicional; O les creences ancestrals africanes, moltes d'elles permeses per l'Església catòlica.

Després de la visita, vaig quedar desconcertat. No puc entendre com avui, en 2024, encara a Colòmbia, a dues hores de la ciutat més important del país, pot existir un poble que viu com cinquanta anys enrere.

He de seguir buscant informació per acabar d'entendre a aquest poble.

Per cert, tot i la misèria que vaig veure per tot el poblat, ses dones d'allí eren molt treballadores i molt guapes. Els hòmens, uns ganduls fumant als portals de les cases. Els infants demanant sous als turistes. Molt trist.

Isla del Encanto.

S'estava apropant el final del viatge i la idea era descansar i disfrutar de l'illa del Encanto durant un dia. Ja podeu imaginar el plan: mar Carib, paradisíaques platges, parcs de coral, deports nàutics, etc.
No vam tenir sort. El temps no va acompanyar. La mar estava molt moguda i tampoc feia ganes de banyar-se.

 

El desplaçament fins a l'illa el vam fer amb unes llanxes amb uns motors molt grossos i de molta potència. Semblaven narco llanxes reconvertides per passejar turistes. Un company nostro anava dient contínuament que "falten quinze minuts per arribar". La realitat va ser un viatge de més d'una hora i en molt de moments ens vam remullar pels esquits i mal estat de la mar. No va ser un viatge agradable. Com podeu veure a la foto, tothom amb salvavides posat. Diuen per seguretat. La realitat és que les llanxes anaven massa ràpid.

 

Barranquilla.

L'últim dia d'estada a Colòmbia van anar a Barranquilla. Terra natal de na Shakira. Volíem conèixer un poc la ciutat i també veure la monumental estàtua que han fet a l'artista i contemplar les espectaculars "caderes" que li han marcat.

Tampoc va ser una bona idea estar tot el dia d'excursió. A les 23.30 hores vam agafar el vol de tornada a Madrid on vam arribar a les 16.00 de la tarda. Com vam tenir complicat dormir dins l'avió, vam fer més de quaranta hores desperts. A l'arribada a casa el jet-lag va fer efecte immediatament.

Per acabar, un agraïment especial a tots els companys i amics del viatge. Ho hem passat molt bé i ja estic esperant una nova oportunitat per tornar-nos a trobar per seguir viatjant pel món.

 

                                                  Final del viatge. Fins el proper!