Cines d'Eivissa i de Formentera.

Eivissa, 1 de novembre de 2024

CINES D'EIVISSA I DE FORMENTERA.

 

Sempre m'ha fascinat el cine.

Era petit i a Formentera ja vaig començar a anar-hi. Era a un cine parroquial situat a Sant Francesc, a carretera que porta a Es Cap. En aquells anys la ràdio era l'únic entreteniment a les cases i les novel·les eren seguides per moltíssima gent. 

Ja podeu imaginar l'èxit d'aquell nou invent. L'arribada del cine a Formentera fou una novetat important. Hi havia sessions durant diversos dies de la setmana i els dissabtes i diumenges tothom omplia ses butaques de madera. Record anar-hi amb els meus pares i germana. Altres vegades acompanyat de les meus ties. També eren temps de pocs taxis a l'illa i sa tornada caminant fins a Porto Salè no sempre era agradable. Normalment, el cine acabava tard i havíem de caminar un bon tros fins a ca nostra.

Ja a Eivissa i durant sa meua joventut vaig continuar amb l'afició. Eren temps del No-Do i sessions dobles que acompanyàvem amb pipes o "catufas". No teníem internet, mòbils i tampoc televisors a ca nostra. Poques eren ses cases que disposaven d'un aparell. Els televisors eren en blanc i negre, amb una única cadena, la TVE. Vaja, que el cine era la millor diversió dels diumenges i també una forma d'estar amb els amics i amigues.

Alguns dels cines, el Central i el Catòlic, els record molt poc. El Pereyra, el Serra o el Cartago reconec que formen part de la meua joventut. Allí vaig seguir mantinguen una gran passió pel cine.

Els amics i amigues quedàvem al passeig de Vara de Rey per anar-hi i disfrutàvem de l'amistat entre rialles, aplaudiments, siulos i els talls de les projeccions. Allí van fer ses primeres innocents besades aprofitant la foscor, intentàvem posar-nos darrere de persones baixes, movíem contínuament el cap per no perdre detall de la pel·lícula, la llanterna de l'acomodador ens apuntava si fèiem remor, menjàvem "chucheries" o passàvem temps reclamant silenci. Tot això forma part dels meus primers records associats als cines.

Vivíem el cine i el sentíem intensament, no era solament un espectacle. Ens feia vibrar, ses al·lotes s'emocionaven i ploraven, els al·lots cridaven; al dolent se'l siulava i al bo se l'aplaudia. Normalment durant la projecció de la pel·lícula més dolenta fèiem més remor i xerràvem més. Ens reservàvem per la pel·lícula bona de la cartellera.

També en venen a la memòria ses històries que havíem de comptar als porters per poder entrar a les sessions "para majores", ens havíem d'inventar de tot. Finalment, quasi totes ses vegades, ens deixaven entrar. Això sí, quan ses llums estàvem apagades i la pel·lícula ja havia començat. Eren temps de censura i una moral molt estrica.

Més endavant, a l'hora de festejar tothom buscava ses darrers files per intentar trobar un poc d'intimitat i si teníem sort i ses al·lotes es deixaven, aconseguir alguna besada o alguna abraçada furtiva.

Una vegada casat, tant m'agradava el cine que per naltros tenir infants petits mai va estar un impediment per continuar anant-hi. Els nostres fills petits també venien i si ploraven la millor medecina era "enchufar-los" al pit de sa mare.

A poc a poc arribaren els vídeos, tots els canals de televisió del món i la màgia d'anar al cine s'acabà i la majoria acabaren per tancar. Ara segueix disfrutant del cine a ca meua, assegut tranquil·lament al sofà.

Aquest estiu passat vaig tornar al Pereya després de moltíssims anys tancat i després d'una profunda reforma. Ja no és el clàssic cine o teatre. L'han obert com a sala d'espectacles amb música en directe i molt enfocat al públic estranger. Ara prima el negoci i s'han de fer sous ben aviat.
Us puc assegurar que vaig disfrutar del sopar, de l'espectacle i de la companya dels amics i amigues que també vingueren. 

Però també entendreu que inevitablement el meu cap em portà a un temps que ja no tornarà mai i durant el qual pensava que era feliç de veritat.

Durant aquells anys de joventut, no podíem dir res, ni pensar res, ni podíem imaginar una altra vida. Però sempre estàvem contents. La il·lusió de la meua vida? No ho record. No deia res, no tenia res, no pensava res, però era feliç.  

Més endavant, el cine va ensenyar-me que la vida no és tal com la pinten ses pel·lícules, realment és molt més difícil.