Colòmbia (III). Medellín.

Eivissa, octubre 2024.

 

MEDELLÍN.

He de dir que inicialment tenia ses meues reserves per visitar Medellín. La sèrie "Narcos, en Pablo Escobar, el càrtel de Medellín, etc. no presagiaven res gaire bo.

 

 

Segurament haureu sentit a parlar d'en Pablo Escobar o haureu vist la sèrie "Narcos". Jo no faré gaire referència a ell: era un narcotraficant a escala mundial i ara el recorden en el seu país pel tràfic de drogues, per les bales i assassinats, els sous i les morts que va causar. Ell formà el Cartel de Medellín, un grup criminal que va arrasar al país amb els atemptats i mort de civils.
Encara avui el país intenta passar pàgina i oblidar aquests anys tan negres i no vull donar-li més propaganda. Simplement, faré referència als llocs i coses que vaig veure. N'Escobar està mort i s'ha de mirar al futur.

La realitat que vaig trobar-me a Medellín va ser molt diferent de la que esperava. Val la pena visitar la ciutat. Un clima primaveral durant tot l'any, una ciutat rodejada de muntanyes urbanitzades fins el més alt, plena de barris coberts de grafitis, de parcs plens d'escultures d'en Botero i de zones residencials on la gent amb sous viu d'esquena a l'altra realitat de la seua ciutat.

Vaig viure molt de prop les dues cares de la vida a Medellín. Allí conviuen les urbanitzacions de luxe amb les xaboles dels barris pobres. Aquestes xaboles dels barris de gent sense cap recurs tenyeixen de color marró els vessants de les muntanyes. Són barris que fins fa pocs anys vivien aïllats de la ciutat. Era impossible arribar-hi. Ara, gràcies al metro cable, molta gent que viu allí cada dia pot anar a la feina o a l'escola.

Lluny d'aquests barris pobres, vaig trobar-me amb altres on viu la gent acomodada. Alt edificis, luxosos apartaments i carrer plens de bars de copes. Són dos mons que tracten de no tocar-se, però que sovint es troben. Per uns barris circulen els millors cotxes i la gent vesteix a l'última. A l'altre, vesteixen el que poden i els seus peus, molt sovint descalços, són els que els porten d'un lloc a l'altre.

Llocs i vivències:

Comuna 13

Abans feia referència a ses barriades de Medellín. Aquelles marrons i tristes. No són llocs per visitar ni veure. Però d'entre totes, existeix una excepció: la Comuna 13. Fins fa poc era un barri més, una barriada marginal més de la ciutat. Avui, s'ha convertit en la primera atracció turística de Medellín.

Aquest canvi s'ha degut a la capacitat dels habitants de la comuna a reinventar-se. Ara ja no trobareu carrers bruts, vells i foscos. Ses parets estan cobertes d'alegres grafitis, trobareu artesans i pintors que venen les seues obres i barets petits, senzills, que treuen les taules al carrer.

La Comuna 13 és un barri de gent treballadora i senzilla. M'agradà veure com encara posen la roba a eixugar amunt dels terrats d'uralita o com sortien a pentinar-se pels balcons mentre ens miraven. Per ells, érem turistes que un dia més invadíem el seu barri. Aquest barri al qual fa poc ningú volia atracar-se.

L'atractiu més gros d'aquesta comuna són els grafitis que decoren murs i escales. Per pujar amunt, s'han instil·lat unes escales mecàniques que ajuden a fer més lleugera la pujada. Durant el camí, tot ple de murals, grafitis, botigues de records i llocs on venen menjar i beure. Vam arribar fins a un mirador amb vistes a tota la ciutat i vam baixar pel mateix camí.

Vaig aprofitar per fer fotos, veure com grups de jóvens ballaven als carrers i per caminar tranquil·lament observant tot el que em trobava davant la vista. Els companys van entrar en un "museu" improvisat on s'explicava la història d'aquest barri. Jo vaig sortir ràpidament: massa calor a l'interior i una explicació massa dirigida a turistes. Baix el meu modest punt de vista, la història que compten és de coses dolentes i que segurament van passar, però, m'haguera agradat escoltar un relat més optimista. Sobretot, vaig trobar a faltar una crònica real dels motius de per què va passar tot allò, com estan ara i que esperen del futur.

 

 

 

Metro cable.

És un mitjà de transport i no una atracció turística, però alguns companys van pujar-hi per veure, de forma segura, una barriada de Medellín. El metro cable passa per amunt i el viatge permet veure com a poc a poc les xaboles van canviant d'aspecte. Se'n veuen algunes de maó, però la majoria encare són de madera o de xapa.
És molt impactant aquest "passeig". Cases amuntonades i carrers estrets. Misèria. Ningú insistí a baixar per caminar pel barri. Tothom es conformà a mirar-lo des de la seguretat de les cabines del metro cable.

Tal vegada pensareu que tot això no té cap interés. Jo pens que també s'ha de veure la cara menys amable de Medellín.

 

Plaça Botero.

 L'artista Fernando Botero va néixer a Medellín i va regalar a la ciutat una col·lecció d'escultures que s'exposen a l'aire lliure. Cavalls, dones, boixos. Culs, xiulets, pits i cuixes.Tots de formes voluptuoses. Un espectacle! És un lloc de visita obligada.

Tothom que visita la plaça disfruta de les escultures, fan fotos i les toquen. És una forma d'interactuar amb l'art: totes les voluptuoses figures tenen alguna zona especialment brillant, ja sigui un dit, un genoll, un pit o una cuixa. Jo mateix no podia resistir-me a posar la mà per damunt d'aquelles obres d'art.

El guia ens havia advertit d'anar amb compte amb carteres i mòbils pels drogoaddictes o prostitutes que volten per allí. Realment jo no vaig tenir cap problema, quan naltros vam anar-hi la plaça estava plena de venedors ambulants, però que en cap moment ens molestaren.

 

 

 

 

Carrer Provenza.

Aquest carrer és el més comercial de la ciutat: Infinitat de locals, de bars i de restaurants. Per tots els gustos i butxaques. Alguns de dia són perfectes per prendre un cafè i a la nit els veureu convertits en bars de copes. Per sopar allí? Trobarem de tot: menjar italià, japonès, mexica o colombià. Allí trobareu de tot.

Deixau-me comptar una experiència divertida. Estàvem pel carrer Provenza: alguns hòmens vam anar a una oficina de canvi a buscar sous. Ses dones aprofitaren per entrar en un centre comercial per mercadejar.
El grup d'homes que vam anar a cercar canvi de moneda, mentre esperàvem, observarem una al·lota jove que estava a l'oficina canviant sous. Tenia un cul molt exagerat, com ses escultures d'en Botero. Llavors, el grup d'homes, vam començar a fer un "estudi en profunditat" del tema: dona que passava per allí, natural o operada? Vam fer unes bones rialles i també arribarem a una bona conclusió: a Colòmbia els culs operats estan de moda.

I una història més que recordaré durant molt de temps. Els viatges no solament són per veure coses. També m'agrada disposar de temps per xerrar amb els companys i poder intercanviar diferents punts de vista.

Mentre les dones acabaven de fer les compres, un reduït grup ens quedarem a fer un cafè a un petit bar del centre comercial. Vam demanar un cafè irlandès, però amb Baileys, sense whisky.
Ens serviren un cafè d'uns 300 ml, llarg, molt llarg. Tinguérem temps per disfrutar-lo. A la reunió, a poc a poc van incorporar-se més companys i el guia. Allí davant un cafè vam poder xerrar obertament sobre la situació que ha viscut i ara viu Colòmbia. Tal vegada fou el cafè o el licor, la realitat va ser que tots xerrarem obertament i el guia ens explicà sense pèls en la llengua la història real del país. 

Per resumir-ho molt: la misèria solament porta misèria i els sous dominen i dominaran sempre el món. És molt trist veure com després d'anys i anys de lluita, de guerrilles, de carters, de segrests o d'assassinats, la majoria de la gent està igual o pitjor que el principi. Com deia un càrtel que vaig veure "si quieres la guerra, cuántos muertos de tu familia vas a poner?".

Ses històries que ens va comptar el guia, esgarrifaven. Vam conèixer de primera mà la crua realitat del país. Allí no hi havia necessitat de comptar una història "políticament correcta". Simplement, vam mantenir una xerrada oberta, sincera, sense amagar res.

 

Guatapé.

No podiem deixar Medellín sense fer una escapada a Guatapé i a la Piedra del Peñol.

A Guatapé entrarem a l'església Nuestra Señora del Carmen, d'estil colonial, blanca i decorada amb motius vermells. Preciosa.
Amb uns tuk tuk van fer un passeig pels llocs més polits del poble. És un poble petit i ple de colors. Ses parets, ses portes, ses escales o ses finestres, tot està pintat de colors blaus, vermells, grocs o verds intensos. També són polits els sòcols a la part baixa de les cases: fan referència als oficis de la gent que hi viu o hi van viure.
Vam visitar un carrer ple de botigues d'artesania i vam passejar mirant els brillants colors que dominen el lloc. Al final del carrer, una petita plaça molt polida per descansar un poc i prendre un cafè. Per cert, a l'entrada del carrer un munt de paraigües oberts en feien ombre.

 

 

 

 

 

 

 

 

 
Piedra del Peñol.

Els més de 700 escalons que s'han de pujar fins a la part més alta, van ser un impediment per molts dels companys del grup. Uns pocs van animar-se, pujaren i van coronar la pedra. Ses fotos que van fer són d'unes vistes espectaculars de l'embalce.
Els més "tranquils" vam aprofitar per descansar, prendre un refresc i contemplar les vistes des dels miradors just a la base de la pedra. Havíem de celebrar el premi d'haver arribat fins allí.

 

 

 

 

 

Finca Silletera El Pensamiento.

Els silleters deuen el seu nom a una espècie de cadires de madera que construïen els pagesos per a traslladar a persones i mercaderies i, finalment, es va convertir en un instrument per a portar les flors que amb tanta dedicació cultiven en les seues finques. A prop de Medellín, vam visitar la Finca Silletera El Pensamiento. Allí l'amfitrió ens convidà a una pasta i una beguda calenta. Després ens explicà la cultura i evolució de la cultura silletera. Vam visitar els immensos jardins; també vam entrar en un petit museu i a un llibre de visites vam deixar constància de la nostra estada.

 

 

 

 

 

 

Classe de ball a Timbalé.

Timbalé no solament és una acadèmia de ball. És una comunitat que disfruta, fa feina i contribueix a la pau ballant i cantant. S'està millor ballant allí que estar tirat pel carrer. Tot el grup vam anar a ballar un bon rato. Alguns, pocs, feia molt de temps que no ballaven, altres no tenien parella, però tots portàvem el ball a les venes. Ho vam passar molt bé. Ballar és per a tots i totes i és el millor remei per la vida i tots els seus problemes.

Sabeu que ballar millora l'autoestima i enforteix els músculs? Idò tothom a ballar.

 

 

 

 

Seguirem amb més entrades. Hem de conèixer Cartagena de Indias i hem d'anar a la terra d'en García Márquez. Seguirem el viatge.