Colòmbia (II). Pereira.

Eivissa, 5 d'octubre 2024.

COLÒMBIA (II). PEREIRA. 

Vam passar dos dies disfrutant de la "Ruta del paisaje cultural cafetero". Un espectacle pels sentits! Va agradar-me molt. No sé el que va agradar-me més.

Gelats de Lucerna.

Just acabat d'arribar a Pereira, el primer de tot que vam fer: una escapada fins a la geladeria Lucerna. Ho teníem recomanat per gent d'Espanya que ja hi havia estat abans.
Uns gelats espectaculars, bons de veritat. Va ser un bon inici per començar a explorar Pereira.

 

 

 

Església Catedral de Nuestra Señora de la Pobreza.

Un poble petit i una església gegant. A l'hora que hi vaig entrar, estaven fent missa. Em va sorprendre la gran quantitat de fidels que hi havia i la devoció amb la qual seguien la cerimònia.
Durant tota l'estada a Colòmbia, però principalment a l'interior del país, als pobles petits, vaig poder comprovar la força de la religió catòlica. Els frares que van venir d'Espanya van fer bona feina.
Sempre em faig la mateixa pregunta: Aquesta gent realment creu en Déu? O simplement la religió és l'última cosa a la qual poden aferrar-se quan no tenen res?

Per respecte a la cerimònia que s'estava celebrant, no vaig fer cap foto.

 

Salento.

Salento és un poble molt, molt polit. Va encantar-me a primera vista: Ses cases totes pintades de vius colors, ses portes, les finestres, els balcons .. Tot pintat formen uns mosaics de colors preciosos. Vaig perdre'm caminant pels carrers i vaig oblidar-me de l'estada a Bogotà, dels cotxes, de la remor i de les aglomeracions de gent. Durant el temps que vam tenir lliure, caminava perdut i les olors a cafè acabat de fer m'omplien. Un luxe de passejada!

A la plaça central del poble, davant l'església vaig fer una parada per descansar i simplement mirar: l'Ajuntament, la parada dels Willys (un mitjà de transport ben útil a la ciutat), cafès, bars, restaurants. També l'estàtua d'en Simón Bolivar, bancs i palmeres que donaven ombra. Un lloc ple de veïns del poble i de turistes que anaven i venien. No volia anar-me'n d'allí.

Teníem previst visitar el poble de Filandia, però durant el camí començà a ploure tant que per precaució vam decidir no anar-hi. No us ho puc explicar: Mai havia vist ploure tant! Imaginau ... L'autocar que ens portava, per seguretat, va pujar a la part alta del poble i va parar fins que va acabar de ploure. L'aigua de pluja baixava pels carrers de forma torrencial.

 

 

 

 

 

Santa Rosa del Cabal.

A Santa Rosa del Cabal vam visitar una finca cafetera. L'arribada a la finca fou com en les pel·lícules. Uns camins bastant dolents de terra i pedres, vegetació exuberant i altes parets que impedien veure res de l'interior.
Quan arribarem, vam tocar un timbre, una càmera de seguretat ens enfocà i la porta s'obrí. El paisatge que teníem davant canvià completament: suaus muntanyes, vaques, cavalls, plantacions de cafè i unes cases colònials precioses.

Per conèixer una plantació de cafè s'ha d'anar a peu. Al principi, tot el camí era barda avall; per tornar barda amunt, molta calor i humitat. Suarem de valent.

A jo m'han recomanat no abusar del cafè. Tot i això, a l'acabament de sa visita a la plantació ens convidaren a un granissat de cafè i el vaig trobar prou bo. Diuen que el cafè de Colòmbia és un dels millors del món i no podia deixar de provar-lo.

 

 

 

 

 

A la finca cafetera vam veure tots els processos del cafè: La sembra i germinació dels grans de cafè. Aquí començava la vida de la planta; Caminada pels camps de cafè per conèixer les característiques del cultiu i la identificació de les varietats; Recol·lecció del cafè madur i aprendre les tècniques que utilitzen per fer-ho; Recepció del cafè recollit i llevar-li la closca. Una vegada collit el fruit madur, s'han de treure els grans separant la closca; Fermentació, secat i selecció del fruit.

Crec que vaig apuntar bé tots els processos. Sigui com sigui, fan una enfeinada!

 

Valle de Cocora.

El vall de Cocora era un dels objectius principals d'aquests dies d'estada a Pereira. Per visitar el vall i veure bé les palmeres fan falta bones sabates i ganes de caminar. Com ja he dit altres vegades, Colòmbia està plena de muntanyes. Vaig veure molts de llocs que van deixar-me sa boca oberta per la seua bellesa. Era impossible tancar els ulls durant les sortides. Però, d'entre tots els llocs que he conegut, un destaca sobre tots: El vall de Cocora.

Vam visitar el vall i vam fer una ruta caminant. Primer vam veure el bosc de palmes i després amunt caminant fins al primer mirador. Vam tardar més temps del previst. Era impossible portar un ritme normal de caminada. Vam trobar pedres i desnivells; paràvem molt sovint per fer fotos; no podíem deixar de contemplar i admirar el paisatge.
L'arribada al primer mirador produeix un poc de vertigen, però poder contemplar les palmeres que creixen abaix i el panorama de tot el vall, és un espectacle pels ulls.

El que fa tan espectacular el lloc són les palmes de cera. És l'arbre nacional de Colòmbia. Quin és el motiu d'aquesta fama? Valtros pensau en palmeres. On les imaginau? A prop de la mar o a llocs tropicals. Però mai a llocs alts i frescos. Idò sí, la palma de cera pot arribar als 60 metres d'altura, viure uns dos-cents anys, créixer a uns 1800 metres i suportar temperatures d'entre el 5° i 15º.
La característica principal d'aquesta palmera és que el seu tronc produeix una cera que s'utilitza per elaborar candeles. Ja podeu imaginar: palmeres, cera, candeles ... Idò religió, declaració d'arbre nacional i preservació no sigui que s'acabi la cera.

 

 

Aquesta foto és d'un moment màgic de l'estada al vall. A un moment determinat, tot el grup ens vam asseure a un tronc de palmera i per uns moments deixarem de parlar. Tots, junts, agafats per l'esquena, simplement vàrem respirar a fons i vam escoltar el so del vent. Davant aquella immensitat, amb aquell silenci, per uns moments ens van oblidar de tots i de tot. Recordaré aquests moments durant molt de temps i promet repetir l'experiència durant les caminades que feim per Eivissa i Formentera.

Silenci, sentir com bufa el vent, no pensar en res. Necessari!

 

Al vall de Cocora, vaig dinar de paisa (fríjoles, arròs blanc, chicharrón, carn picada, xoriço, botifarra negra, ou frit, alvocat i plàtan madur) i altres van provar la trucha. Sí, sí .... Truches a l'interior del pais! Algunes de riu i la majoria de les piscifactories. A les cartes dels restaurants sempre en trobàvem. Els preus no eren cars i ses reccions eren molt abundants. El plat de paisa, deliciós. Impossible menjar-ho tot.

 

 

 

Hotel Sazagua.

A Pereira ens vam allotjar a l'hotel Sazagua. Carai, ens ho podíem permetre i ho teníem merescut! Un hotelet petit, allunyat de la ciutat i de la remor, però amb habitacions espectaculars. Els esmorzars al voltant d'un agradable jardí, als que miraven totes les habitacions. Aquestes eren ben amples i decorades d'una forma diferent cada una. Llits ben amples, llençols suaus i mobles a les terrasses. Per jo, solament faltava algun moble per posar la roba. La resta, tot perfecte. Per esmorzar, sucs naturals, fruita fresca, cafè de veritat, ous, arepas, etc. Després d'aquest menjar, ja teníem forces per afrontar el dia. El personal, atent i molt amable.

 

 

Termes de Santa Rosal de Cabal.

A la tarda, vam anar a ses termes de Santa Rosa de Cabal. Estan ubicades en mig de les muntanyes, molt a prop del poble. Són piscines d'aigua termal i una cascada d'uns 180 metres d'altura. Ens feia falta descansar un poc després d'uns dies tan complets: allí, dins ses piscines d'aigua calenta, vam recuperar la calma i enmig de tanta naturalesa ens vam relaxar completament de per tot (cos, ment i ànima). 

 

 

Per acabar d'arredonir el dia, sopar de peix a un restaurant típic. Aquest peix li diuen "mojarra frita". És molt cruixent i el trobava a la carta de tots els restaurants.

 

 

 

Seguirem amb més entrades. La pròxima anirem a Medellin. Ens espera en Botero, els narcos, més pobles i llocs molt guapos.