Es meu barri.

Eivissa, 21 de desembre de 2024

ES MEU BARRI. 

 

Quan ens vàrem casar, na Linita i jo vam decidir començar la nostra nova vida junts a Vila. Ens vam instal·lar en un pis que tenien al Puig des Molins, un barri tranquil, autèntic, on la majoria dels veïns eren gent eivissenca. Allà, es respirava calma entre els veïns que compartien el mateix bloc de pisos (empleats, comerciants, funcionaris o mestres). En Toni, un dels nostres veïns més apreciat, sempre amb un somriure a la cara, deia sovint que aquell barri era exclusiu, i que només vivia “gent selecta”.

Era un lloc còmode per viure. Els carrers eren tranquils i amb aparcament per als cotxes; la ubicació, a prop del centre de la ciutat, feia fàcil l’accés als serveis essencials: mercat, bancs, hospitals i escoles. A l’estiu, només ens separaven cinc minuts a peu de sa platja. Realment, era el lloc ideal per començar sa nostra vida junts. Allí, durant uns quants anys, la vida va ser senzilla, tranquil·la, vam començar a disfrutar de la nostra nova vida com a matrimoni i realment vam ser molt feliços.

Però, com passa amb tot, el temps va portar canvis que ens van portar a prendre una decisió important: canviar de residència.

El primer motiu, i el més evident, va ser l'arribada dels nostres fills. El pis va quedar petit i vam veure la necessitat d'un espai més ampli per a la nostra família en creixement. Però, tot i que aquest va ser el motiu principal, no va ser l'únic. Un altre canvi que va afectar profundament el barri va ser l'arribada de nous veïns, amb altres costums, religió i cultures. Record amb claredat que, just davant de ca nostra, va obrir una mesquita en un magatzem. Aquest canvi va provocar una alteració notable en la dinàmica del barri. Va ser com una revolució silenciosa que va transformar la quotidianitat d’aquell lloc que coneixíem tan bé. Els carrers, un cop tranquils, es van omplir de persones amb altres maneres de parlar, vestir i viure. Però el que més em va sorprendre va ser la falta d’integració d’aquelles persones en el barri. No vaig veure cap esforç per formar part d’aquella comunitat; tothom es mantenia aïllat i separat.

A poc a poc, el supermercat, el bar i fins i tot la llibreria que havien estat punts de trobada del barri van tancar. Els veïns antics també van començar a marxar, molts llogant els seus habitatges. La comunitat es va fragmentar i, amb ella, el sentiment de pertinença que inicialment havia estat tan forta.

A causa d'aquests canvis, vam decidir deixar el barri i traslladar-nos a Es Clot. En aquells anys, Es Clot era un lloc que semblava molt llunyà de la ciutat, un descampat de terra, pedres, oliveres i algunes cases disperses. Vila, la capital, acabava al camp de futbol i Ses Figueretes es sentien com un barri gairebé aïllat. Es Clot estava just al mig, i era aquí on vam començar un nou capítol de sa nostra vida. 

Ens vam traslladar a un bloc de pisos nous, més espaiosos, i el barri, tot i ser molt gran, es va convertir en un lloc acollidor. Els veïns eren, majoritàriament, persones d'Eivissa, gent que treballava i es coneixia, des de mestres fins a empleats de banca, periodistes, militars i professionals independents. Era un barri  amb una sensació de comunitat que ens agradava. Ens saludàvem pel carrer i compartíem els nostres petits moments.

Però també en aquest barri el temps ha fet el seu efecte. A mesura que els anys passaven, ses coses van començar a canviar. Van començar a obrir-se una gran quantitat de perruqueries, tant que vaig començar a pensar que Es Clot potser tenia el rècord mundial de perruqueries per habitant. Al costat d’elles, van sorgir altres petits negocis que canviaven d’amo amb una velocitat vertiginosa. I en poc temps, el barri va veure l’arribada de grans magatzems de “chinos”, que van modificar l’aspecte de la zona. Van tancar molts comerços tradicionals i, en el seu lloc, van obrir-se supermercats de grans dimensions i fins i tot un grand Mercat. Els bars i cafeteries, que abans eren llocs de trobada per prendre un bon cafè, menjar unes tapes o compartir una cervesa, es van transformar en cafeteries modernes amb pa, cafè, sucs i pastisseria congelada. Ja no quedava ni rastre dels establiments de tota la vida.

 Amb tots aquests canvis, el barri i els seus habitants han deixat de ser el que eren. Alguns veïns han faltat i han deixat els seus pisos buits, que ràpidament han estat llogats pels fills. Ara, sovint em creu a l’escala amb cares noves, amb persones que no sé si són veïns o només estan de visita. Els últims a arribar han estat una família xinesa. Ens trobem de tant en tant a l’ascensor, però la comunicació és gairebé impossible. Ni tan sols podem intercanviar un “hola”. La dona gran, la mare de la família, evita muntar-se a l’ascensor amb qualsevol de naltros, possiblement per la vergonya de no poder dir ni una sola paraula en ses nostres llengües. Avui dia, els veïns viuen tancats a casa seua, amb les seues pròpies històries, les seues tradicions i cultures, i sense gaire interacció amb els altres.

Puc entendre que els barris canviïn amb el temps, que l’evolució sigui una part natural de la vida. Però, per jo, mirar al meu voltant em fa sentir com si hagués perdut totes ses meues referències. On ha quedat s’esperit de comunitat? On són ses essències d’Eivissa que, abans, podíem sentir a cada racó? Ara em sent com un estrany, vivint en un barri de desconeguts, sense saber si la vida que visc és la que realment volia.

És difícil, però crec que aquesta nostàlgia és part de la condició humana: volem aferrar-nos als records, a ses coses que ens feien sentir a casa. Però el temps continua avançant, i naltros, com a part d’aquest canvi, hem de continuar caminant, adaptant-nos a allò que ve, tot i que, de vegades, ens costi deixar enrere ses nostres arrels.

Per jo, el temps passa. I desgraciadament, massa de pressa.