Setembre: Tornar a començar.

Eivissa, 13 de setembre de 2025

SETEMBRE: TORNAR A COMENÇAR.

 

Ha arribat setembre. El mes més odiat i estimat a parts iguals. Ha tornat després de mesos de calor, gelats, platja, criatures amollades i tovalloles esteses a sa vorera de la mar. Arriba amb un aire fresquet (només de matinada), nous projectes i, sobretot, el retorn implacable a sa rutina. Sí, aquesta rutina que només pensar-hi ja em fa caure de cansament al sofà.

Tornar a sa feina, tornar als horaris, tornar a despertar amb despertador (bé, amb s’alarma del mòbil, que despertadors ja no en deuen quedar), tornar als embussos de tràfic i a ses presses. Però si per a naltros, adults resignats, això ja és dur... imaginau-vos pels boixos i boixes. 

I aquí comença es drama anual de cada setembre: sa tornada a s’escola.

Els nets són els protagonistes involuntaris. Els meus han començat el nou curs escolar. Uns més motivats que altres, tot s’ha de dir. Sa meua neta, anglesa, comença curs escolar per primera vegada. Primera escola, primer uniforme, primeres sabates que no sap si li fan mal o no i el primer trauma (ella volia anar vestida de princesa). I una cartera que, estic segur, li fa mal d’esquena només de mirar-la. Ella fa cara d’estar processant molta informació. És aquella cara de "no estic segura de si això sirà divertit ... ". Una barreja entre curiositat i preocupació, com si intuís que això de s’escola és una trampa de la qual ja no sortirà fins al .... 2038?.

Es meu net, que viu a Vila, ja sap de què va el tema. Ell, com tots els de la seua edat, arriba ben pentinat (els seus companys porten una ratlla al costat tan marcada que sembla feta amb regla), els cabells acabats de tallar i sa roba nova que encara fa olor de botiga. Tot d’estrena. Sap que aquest és el dia de lluir, que ses sabates encara no estan gastades i que, amb un poc de sort, no hauran de fer classe de veritat fins dijous. Ses companyes, en canvi, ja comencen a mostrar els primers signes d’adolescència imminent. Cossos que canvien, actituds que es transformen. Cercles tancats de boixes que parlen baixet, amb expressions misterioses i mirades que exclouen tot el que no sigui estrictament necessari. Els boixos? Encara no entenen gaire què està passant. Les miren des de lluny, amb por, i aquella clàssica cara de “millor no dir res, no sigui que em fotin una clotellada”.

Els pares? ... Ah, els pares. Uns màrtirs amb somriure amagat. Arriben a sa porta de s’escola amb cares llargues, molt estressats, una mica de pena i un molt de cafè a dins. Acompanyen els fills fins a s’entrada, els abracen amb aquella intensitat dramàtica que sembla que els enviïn a fer sa mili. Però just quan giren el cantó, una cosa màgica passa: el rostre se’ls il·lumina. Somriuen. Alleujats. Com qui acaba de deixar una motxilla de vint quilos. Tornen cap a casa, alguns fins i tot caminant més a poc a poc del normal, per disfrutar del silenci. Per fi, unes hores sense boixos! Per fi, es pot fer un cafè calent amb ses amigues sense que algú molesti. Per fi, poden repassar el mòbil sense crits de fons. És com si el setembre, per molt cruel que sigui, vengués amb una recompensa oculta: una pau momentània.

I què dir dels mestres? Herois o víctimes? Ells sí que mereixen una menció a part. Alguns arriben amb il·lusió, esperançats, amb ganes de començar. Són fàcils de reconèixer: duen bolígrafs de colors i somriuen massa. Normalment són nous. Els altres, els veterans, tenen una mirada diferent: de resignació, resistència estoica i un punt de cinisme. I després hi ha el tercer grup, el més interessant: els que ja tenen sa baixa preparada mentalment. Encara no han arribat al pati del primer dia i ja estan pensant quin dia exactament poden començar a tramitar-la sense aixecar sospites. Perquè, siguem sincers, aguantar trenta boixos hiperestimulats després de dos mesos sense horaris és, com a mínim, heroic.

Però no tot és drama infantil. Els majors? També comencem! Els adults també tenim sa nostra pròpia “tornada al col·le”. En el meu cas, hem començat ses activitats del curs a la Universitat de Majors, que és una manera elegant de dir que encara tenim ganes d’aprendre, però també que m'agrada fer un cafè amb els companys abans d'entrar a classe, caminar pels camins de sa nostra illa i de tant en tant fer algun dinaret tots junts. I ho hem celebrat com cal: anant a sa festa del Children of the 80’s, al Hard Rock Hotel d’Eivissa. Una nit plena de nostàlgia, música electrònica i gent ballant com si s'hagués d'acabar el món (demà ja parlarem de sa lumbàlgia).

El millor? S’atenció de sa direcció de s’hotel, que ens va convidar a beure, ens van regalar una motxilla per anar d’excursió i una nevereta per dur-hi s’aigua fresca. Això sí que és començar el curs amb bon peu! Ens sentíem com els alumnes que tornen d'excursió amb regals. Que diguin el que vulguin, però tornar a sa rutina així, amb una mica de festa, un beure i detalls simpàtics, fa més suportable aquest setembre tan implacable.

Conclusió? Tots tornam. Uns amb més ganes que altres, però tots. Els boixos/es tornen a s’escola, els pares a les seues rutines, els mestres a la seua trinxera, i els majors a ses nostres aules i caminades pels recons d'Eivissa i Formentera. El setembre és com un despertador: molest, sorollós i inevitable. Però també ens ordena sa vida. O, com a mínim, ens obliga a posar-nos sabates noves.

Bon curs a tothom. I sort. Ens farà falta.