Esperant un miracle.

Eivissa, 20 de setembre de 2025.

ESPERANT UN MIRACLE.

 

Ja no podia esperar més. I no és una manera de parlar: era una qüestió de supervivència, d’higiene bàsica, de salut mental. Feia setmanes (potser mesos) que esperava un miracle. Un miracle senzill, sense focs artificials, ni àngels cantant, ni fenòmens paranormals. Només volia una ploguda. Una trista ploguda. Quatre gotes, un ruixat generós, una tempesta d’estiu d’aquelles que et fan quedar a casa, apagar el mòbil i mirar per sa finestra mentre plou. Però res. Zero. El cel, completament clar. Sa terra, seca. I jo... jo amb el cotxe fet una autèntica vergonya.

I mentrestant, jo, fidel com un devot, actualitzant obsessivament sa pàgina de s’AEMET. Esperant que canviessin ses icones del sol per núvols grisos amb ratlletes blaves. Cada vegada que apareixia un “40% de probabilitat de precipitació”, m’il·luminava s’esperança. Però com sempre: ni rastre d’aigua. I aquell 40% resultava ser tan real com els horòscops. Definitivament, he arribat a pensar que sa pluja és una d’aquestes coses del passat que només surten als llibres de text o als records dels vells del lloc.

Cada dia, sa situació a s’illa es fa més crítica. Eivissa, que sempre ha estat un paradís (bé .. amb permís de sa massificació turística, els preus de s’habitatge i els influencers), ara s’està convertint (a poc a poc) en un desert. Ses reserves d’aigua estan tan baixes que ben aviat haurem de beure aigua amb "goteo".  I ara, finalment, ses autoritats (aquells éssers que només apareixen quan hi ha inauguracions o rodes de premsa amb canapès) han decretat s’alerta per sequera. Bravo. Ja era s'hora. Han trigat tant que em pensava que esperaven que ens momifiquéssim tots abans d’actuar.

Però tornem al drama principal: es meu cotxe. Per què tanta fe en la pluja? Doncs perquè, sincerament, era s’única esperança que em quedava per netejar-lo. Estava tan brut que si hagués estat viu, m’hauria denunciat per negligència. Per fora, acumulava capes de pols, sal, fang i terra que podrien fer-se servir per a una excavació arqueològica. I per dins... bé, per dins era un altre món. Ses netes havien deixat es cotxe ple de restes de galetes, sucs, joguines oblidades i alguna sabata desaparellada. Ses estoretes estaven tan plenes de vida que si hagués passat un biòleg per allí, hauria demanat finançament per estudiar aquell microecosistema.

Però jo encara tenia esperança. Pensava: ja plourà, ja ho veureu, no caldrà gastar aigua, sa natura és sàvia... Sí, clar. Tan sàvia que, quan finalment va caure alguna cosa del cel, no era pluja: era pols. Va ploure terra. En lloc de netejar, va empastifar-ho tot encara més. El cotxe semblava que acabava de sortir d’un ral·li pel Dakar. En aquell moment vaig entendre que ja n’hi havia prou. Prou d’esperar, prou d’il·lusions meteorològiques, prou d’autoengany. No podia esperar més.

Vaig agafar el mòbil amb decisió i vaig demanar cita a “Tu Coche”, un petit racó d’aigua i sabó, on encara creuen en una neteja ben feta. M’hi vaig presentar amb el cap baix, una mica avergonyit, com qui es confessa amb el capellà de guàrdia. Els treballadors em van mirar amb compassió. Però, per sort, sabien què havien de fer. No van dubtar. Van començar a treballar com si fossin arqueòlegs netejant una troballa antiga. A mà. Amb cura. Amb paciència infinita.

I avui, quan he anat a recollir el cotxe, m’he quedat parat. En silenci. No podia parlar. Davant meu, un miracle. Una aparició. Una visió celestial. Brillava. Feia olor de net.  M’hi he assegut dins i he sentit que entrava en un cotxe nou, com acabat de comprar. Però no, era el meu. El mateix que havia travessat platges, pluges de terra i nets armats amb galetes. El mateix. I ara tan net i diferent.

He estat a punt de plorar. Però m’he contingut, perquè ara el cotxe estava massa net per embrutar-lo amb llàgrimes. Definitivament: els miracles existeixen. Només que, de vegades, cal pagar-los en efectiu.