He trencat amb els meus principis.

Eivissa, 8 de setembre de 2025.

HE TRENCAT AMB ELS MEUS PRINCIPIS. I tot per culpa de Casa Manolo.

 

Normalment, no som d’aquells que van proclamant als quatre vents on han menjat, amb fotos de plats, selfie amb el cambrer, etc. No, jo som d’una altra pasta. Més discret, si voleu. Dels que pensen que el menjar s’ha de disfrutar, no documentar. Algunes vegades vaig a llocs on he quedat satisfet i altres a on m’han defraudat. Però normalment no faig cap comentari de molts de llocs. Avui trencaré amb aquest principi. I ho faré per s'estimació que us tenc amics i amigues. I perquè, si no ho dic, rebent.

Vaig anar a dinar a Casa Manolo, al passeig de sa Platja d’en Bossa. Un lloc on conviuen en harmonia dues espècies ben diferents: els eivissencs de sempre i els guiris que, per alguna raó científica encara no estudiada, es torren al sol fins a adquirir sa tonalitat exacta d’una gamba vermella d’Eivissa.  

Érem quatre a taula, però com que som gent mesurada i lleugerament paranoica amb el colesterol, només vam demanar una parrillada de peix per a tres. Res d’entrades, ni tapes, ni altres per picar. Que ja ens coneixem. Si començàvem amb uns calamarsets, unes croquetes i després el pop a la gallega, acabaríem  demanant gintònics a les cinc de sa tarda. Així que vam demanar amb seny, (per cert, una virtut que s’hauria d’ensenyar a ses escoles).

Per anar obrint boca, simplement, pa amb allioli. Clàssic i senzill. I una cervesa ben fresca, d’aquelles que et fan oblidar ses preocupacions, ses obligacions pendents i que tens un WhatsApp amb un munt de missatges sense llegir. En definitiva: mel.

El peix? Idò, mirau... al punt. Ni cru ni massa cuit. Varietat generosa, quantitat més que respectable. Roja, anfós, calamars, gambes... gairebé una selecció del millor de la mar. I d’acompanyament, patates frites tallades fines i uns pebrots de Padró que, en aquest cas, no van deixar lloc a la sorpresa: uns picaven i altres no. Però no ens queixarem. S’emoció també formava part del dinar.

Ens va sobrar menjar. I no, no perquè fos dolent. No penseu malament. Simplement, perquè era massa i massa bo. I quan és massa bo, t’entregues, però el cos té els seus límits. O almenys això em diuen els meus metges i dietistes.

Les postres? Idò, gelats i un tiramisú casolà, i no d’aquells que surten d’un envàs industrial. No. Aquest feia gust de fet a la casa per un cuiner de veritat.

Més cerveses, aigua (per fer veure que som gent sana) i ni rastre de vi. No per falta de ganes, sinó perquè beure vi a 30 graus a s’ombra és un esport de risc. I perquè no volíem acabar amb sa camisa suada i xerrant pels colzes.

Sa gran sorpresa? El compte: 45 euros per cap. Ho sé. Ho sé. No és barat. Però comparat amb el que cobren a segons quin lloc per una ensalada trista i un poll a l’ast, això era pràcticament una ganga. No sé com encara no ha sortit al Diari amb titular: “Restaurante normal y asequible aparece en Platja d’en Bossa. Algunos testigos afirman que es real”.

El servei? Bé. Bé de veritat. Com a mínim no van tractar-nos com si fóssim una molèstia, que ja és molt. Atents, ràpids, i amb el detallàs final que avui en dia és gairebé una llegenda urbana: ens van convidar a un xupito. Sí, ho heu llegit bé. Gratis. I sense demanar-ho. Un gest petit, però que t’arregla el dia i et reconcilia amb s’hostaleria.

M’agradaria acabar amb una anècdota que diu molt del lloc. Just al costat nostre varen asseure dues persones conegudes. En acabar de dinar, ens vam posar a xerrar tots sis, fent una sobretaula d’aquelles que duren més que algunes relacions. Ens vam excusar al personal del restaurant, perquè a fora hi havia gent esperant, però ens van dir amb un somriure sincer (i en castellà, perquè sa simpatia no entén de llengües): “Ustedes tranquilos, disfruten. No hay ninguna prisa”.

En molts llocs, quan veuen que ja has acabat de menjar, et porten sa factura i molt amablement et conviden a deixar sa taula lliure amb s’excusa de què tenen gent esperant. Aquí, no. Aquí han estat persones professionals abans que cambrers. I això s’agraeix.

En fi, que sí, que us el recoman. I no perquè m’hagin convidat (que ja m’agradaria …  Casa Manolo si em llegiu: estic obert a negociar acords), si no perquè, en aquest món ple de decepcions culinàries i croquetes descongelades, un establiment com aquest mereix ser mencionat i destacat.

Hi tornarem ben aviat. No sigui que s’hagi acabat s’estiu i no hàgim repetit.