Seixanta-nou anys.

Eivissa, 19 de setembre de 2025.

SEIXANTA-NOU ANYS.

 

 

 

Idò sí. Segons el Registre Civil de San Francisco (ei … De Formentera, no Califòrnia), acab de fer 69 anys. Sí, sí: seixanta-nou. Una xifra d’aquelles que fan gràcia per ella mateixa. Rodona, simètrica, fàcil de recordar i, per què no dir-ho, amb certa mala fama entre els malpensats. No nomenaré ningú… però valtros ja sabeu qui sou. I no us preocupeu: estic vacunat per no perdre el sentit de s’humor.

Segons diu el registre, vaig néixer a les cinc del matí. Com podeu veure, vaig començar sa vida amb ganes i amb son. Des de sempre, mai m’ha costat aixecar-me ben de matí. Això sí, a canvi, mitja hora de siesta no me la toca ningú. Prioritats.

Enguany, com és tradició, tocava bufar espelmes i demanar un desig. I si us he de ser sincer, ja fa anys que el meu desig és el mateix: continuar celebrant sa vida amb ses persones que estim. Amb elles m’agrada compartir taula, històries, records i fins i tot silencis. Que no és poca cosa, en aquests temps tan accelerats. Res millor que un bon arròs i una sobretaula llarga, amb sa família o els amics de sempre.

I parlant de celebracions ... Ahir va passar una d’aquestes coincidències que, si l'explic, sembla que m’ho estic inventant. A les vuit del matí, com si fos sa cosa més normal del món, apareixen a casa sa meua filla i el meu net. Tot molt espontani i mica sospitós. Just en aquell mateix moment, sonà una videotrucada des d’Anglaterra. El meu fill, sa nora i ses netes, tots alhora, rient i cantant “Happy Birthday” amb accent anglès. Si en aquell moment hagués sonat un altre telèfon oferint-me una tarifa plana de llum o telefonia mòbil, haguera estat un dia rodó.😂😂

Però això no és tot, perquè ses festes d’aniversari, han millorat amb els anys. A sa tarda, com a bon jubilat actiu, vaig sortir amb els companys de la Universitat per a Majors. Teníem un d’aquells plans que anomenam “culturals”: visita a s’Aquàrium de Cap Blanc. Sempre he pensat que estar a prop de la mar relaxa. I si no relaxa, almenys refresca. Vam acabar el dia amb un sopar de grup, una sardinada com toca. A s'acabament del sopar, vam brindar amb cava. Sí, cava, i dels bons. El champagne, sincerament, ja no em cau tan bé com abans (principalment al compte corrent).

 

I si ja estàveu pensant que aquí s’acaba el relat, anau equivocats. Una curiositat: Dins del grup de la Universitat, tenc una petita colla d’amics i amigues amb els quals he compartit, casualment, alguns dels darrers aniversaris. S’any passat vaig celebrar-ho a Colòmbia (sí, sí, s’autèntica, no un bar de sa cantonada) amb uns quants d’ells. Un altre any, amb un grup més nombrós, vaig acabar la celebració per terres del Berguedà, entre bolets i un mega croissant gegant. Enguany, sorpresa: retrobament inesperat a Sant Antoni. Ho sé: potser no és un lloc tan exòtic, però no subestimeu mai sa capacitat que pot tenir un grup d’amics per convertir qualsevol lloc en una festa.

 

Arribats a aquest punt, us podríeu preguntar: què més puc demanar? Res. Bé... Potser un poc menys de colesterol, una tensió arterial obedient i una pròstata que no empreny gaire. 

Així que, seixanta-nou anys després, no puc fer altra cosa que donar gràcies. Gràcies per la gent que m’envolta, pels records que m’acompanyen i per l’humor que encara aguanta.

69 i continuam sumant. Amb bon humor, salut, família, amics... I alegria. Sobretot alegria.