Confessions d'un home a dieta.

Eivissa, 22 de setembre de 2025

CONFESSIONS D'UN HOME A DIETA.

Avui és un d’aquells dies que per jo marcarà un abans i un després. M'he aixecat pensant que podia menjar flaó i he acabat sa jornada amb un règim digne d’un monjo del Tibet. I no un monjo gord, no. Un d’aquells que viu en silenci, fa penitència i només menja verdureta crua amb un got d’aigua beneïda... i gràcies.

Tot va començar de sa forma més innocent: un control mèdic rutinari. Així, sense més. Després d'un estiu tan calorós, teníem de comprovar com funcionava el meu cos. Tocava fer una analítica completa, un electro i altres petites comprovacions. 

Però ai, amics i amigues, aquí és on va començar sa tragèdia.

Una setmana després, vaig tornar a sa consulta per conèixer els resultats, amb sa mateixa sensació que quan entres a judici esperant que el jutge hagi esmorzat bé. Però no.

Sa metgessa, amb veu dolça i somriure aparentment cordial, va dir-me:

- Els resultats són bons. Ara és el moment perfecte per perdre uns quilets més. Posem-nos un objectiu: baixar dels 80 kg. Que li sembla?

I jo, innocent de mi, vaig acceptar. Error! Cras error. Això no era una proposta mèdica, era un tractat de guerra disfressat de dieta.

Bé ... D'acord. Començaré el règim. I va dir-me:

- Anoti tot el que menja.

I jo, que soc molt obedient (i una mica caparrut), vaig començar a registrar-ho tot: esmorzar, mig matí, dinar, berenar, sopar… Tot el que em passava per sa boca.

Arriba la següent visita. Era s’hora de rendir comptes. I allà estava jo, davant d’ella, amb el meu quadern de notes alimentàries.

Sa metgessa comença a fiscalitzar ses meues anotacions amb sa precisió d’un inspector d’Hisenda. Quan llegeix “llet amb cacau”, em va mirar seriosament.

- Llet amb cacau i cereals per esmorzar? No. Ha de menjar una fruita. I el cacau, fora.

- I ara! Només aigua a mig matí? Error. També toca fruita. Obligat menjar alguna cosa sòlida.

- Una ensalada de crostes per dinar? Ni pensar-ho. Ses crostes, fora!

- I cafè amb un licor després del dinar? Això és pecat mortal.

Bé, no continuaré amb més exemples per no fer el relat massa llarg.

Finalment, vingué sa massacre:

- Sardinada per sopar? I flaó? Una copa de cava? I encara s’atreveix a apuntar-ho?

Va llegir-ho com si hagués escrit “verí”. Tanca els papers de cop i em clava una mirada que faria tremolar fins i tot un assassí en sèrie.

- Vostè ni se l’ha de mirar, el flaó i el cava. S’alcohol i els dolços li estan prohibits… fins i tot en pensament.

Allà vaig tocar fons. Desesperat, vaig intentar apel·lar a sa compassió humana:

 - Però és que jo soc una persona social, activa... M’agrada sortir amb els amics i amigues... Era una sortida amb els amics de sa universitat .....

Sa metgessa tornà a mirar els papers:

- “Festa Children of the 80’s”, diu això?  Amb els amics i amigues? No, no, no. Vostè només pot sortir amb la seua dona. Ni mirar-ne cap d'altra dona. I ja sap, res d'alcohol. Sabem com acaben aquestes coses!

- Però si només vaig beure aigua i vaig tornar a casa abans de mitjanit ...

- Res. Excuses inútils.

Veient sa meua cara de pena (a punt de plorar com un boix petit), em va dir amb veu seriosa però amb un puntet de pietat:

- Sé que sembl radical. Però vull que vostè canviï alguns dels seus hàbits. Si no, quan acabi el tractament, tornarà a pujar de pes i tot això no haurà servit de res. I vostè se sentirà decebut.

I ara aquí em teniu. Sense flaó, sense licor, sense cacau, sense crostes... i sense sortir de festa amb els amics i amigues. Amb sa nevera plena de fruita, bledes i fulles verdes arrencades d’un hort ecològic.

Però sabeu què? Li faré cas. Perquè el cor m’ho agrairà. I perquè, en el fons, potser sa metgessa no em vol fer patir. Només vol que deixi de menjar malament i comenci a cuidar-me una mica.