Dilluns faré bondat.

Eivissa, 27 de Juliol de 2025.

DILLUNS FARÉ BONDAT.

 

 

O això em dic. Estic fet un embolic. Però no un embolic qualsevol: és un d’aquells embolics existencials, densos, que no se’n van ni amb una sessió de teràpia ni amb una infusió de valeriana. És com un món de contradiccions embolicat dins d’un bocata.

Cada setmana, amb disciplina gairebé marcial, vaig a fer “Pilates CALPP” (Conjunt Abdominal Lumbar Pelvià Perineal). Així, amb majúscula, com si fos més efectiu. Sona modern, veritat? A Sant Rafel, tres dies a la setmana, allà em teniu: suant, fent abdominals, planxes, salts, i responent als crits de sa professora de “¡dos más y lo tenemos!”. I dins aquest martiri voluntari, em reconforta pensar: “Això és salut.” O això vull creure.

Però s'embolic no és el gimnàs. No. S'embolic comença quan arriba es divendres, amb aquella promesa de llibertat, descans i descontrol de cap de setmana. És llavors quan el cotxe, aquest traïdor amb rodes, decideix per jo. No em porta a casa. No. Em porta directament, sense consultar-me, a Santa Gertrudis. Allà, a un lloc perillós i meravellós al mateix temps: un bar/restaurant famós per les seues paelles dominicals i per servir plats amb més calories que un paquet de racionament militar.

Allí ja em coneixen. El cambrer ni em pregunta. Em veu i somriu amb aquell gest còmplice de qui sap que avui tampoc demanaré una ensalada. Em pregunta: “1/2 Xicu i una aigua en gas grossa?". El ritual és sagrat.

Un Xicu, per si algú encara viu en la ignorància, és una obra mestra del colesterol: béicon, llom, ou fregit, ceba caramel·litzada, formatge fos... tot embolicat dins un pa calent, cruixent, tendre, que quan el prens deixa anar aquell oli beneït que et recorre els dits i s’ànima. No és un bocata. És una aparició divina!

I jo, il·lús, pens que això ha de ser compatible amb el gimnàs. “Tres dies suant i un 1/2 Xicu de premi. Compensació. Equilibri. O no?”

Però clar, de tant repetir aquest ritual, ja em començ a veure reflectit al vidre dels locals. I aquell reflex... no sembla gaire més prim que fa un mes. De fet, diria que el 1/2 Xicu m’està guanyant sa batalla per mantenir sa línia.

I si no és el 1/2 Xicu, són els montaditos. Divendres passat vaig voler innovar. “Faré alguna cosa més lleugera”, em vaig dir. S’autoengany és una de les meues especialitats més refinades.

Vaig demanar montaditos. Altres taules també. El que van servir-me, però, no era precisament lleuger. Era pa pagès torrat amb tomàquet ratllat i damunt: truita, béicon, jamón serrano, formatge, llom... tot allò que sa nit abans havia promès abandonar. Però clar, per algun motiu misteriós, em va semblar més saludable. Com si ses llesques de pa torrat dividís també ses calories. “És com menjar en petit, i això engreixa menys, o no?”

Error. Craso error!

I així vaig arribar a la setmana següent:

Dilluns: “Avui sí. Aquesta setmana faré bonda.”

Dimecres: “Vaig cansat però estic avançant. Em sent millor.”

Divendres: “Tant se val. Per un dia...”

I vaig tornar a començar. Com una roda. Un bucle. El gran bucle. El gimnàs em fa suar, el bar em fa salivar, i el cap, entre els dos, no sap per on tirar.

És això correcte? Té cap sentit suar com un boig entre setmana per després devorar un bocata que faria plorar a sa meua professora? Potser no. Tal vegada estic intentant buidar una piscina amb una cullera mentre hi deix caure un xorro d’aigua al mateix temps.

Però també pens una altra cosa: i si la felicitat fos això? Trobar el punt just entre el patiment necessari i el plaer innegociable. Suar per no sentir culpa, menjar per no perdre el gust de viure. Potser no em traurà sa panxa. Però em deixarà s’ànima tranquil·la. I això, a aquestes altures, ja és molt.