Com he sobreviscut a una neteja bucal.

Eivissa, 14 de Juliol de 2025

COM HE SOBREVISCUT A UNA NETEJA BUCAL.

 

En teoria, havia de ser una visita rutinària al dentista. Una neteja de boca. D’aquelles que duren un quart d’hora, mentre el professional et pregunta si menges massa sucre i tu intentes respondre amb sa boca oberta i un tubet aspirant-te sa saliva. Però, com tot el que es ven com a “ràpid i indolor”, sa realitat és una altra.

Tot va començar amb una trucada al mòbil. Havien tingut una baixa d’última hora i volien saber si podia anar-hi abans. Com si em fessin un favor. Jo, amb la santa innocència de qui pensa que això li estalviarà temps d’espera, vaig dir que sí. Mala idea? Bé, havia d’anar-hi igualment, i com més aviat millor, veritat?

Arrib a sa consulta i not aquell silenci clínic. Aquell ambient entre quiròfan i sala d’espera d’un hospital. Em reben amb aquella amabilitat asèptica, meticulosament entrenada:

- “Pot deixar sa bossa, es capell i ses ulleres al penjador.”

Em vaig sentir com si estigués fent alguna cosa dolenta.

- “Ara rebrà un missatge al mòbil, ha d’acceptar-lo.”

Jo el llegesc amb sa mateixa atenció amb què accept els termes i condicions d’una app nova: clic, respir fondo, i cap endavant.

- “Segui’s a sa cadira i posi’s aquestes ulleres de protecció.”

Ulleres? De protecció? Aquí començ a sospitar que el que m’espera no és cap raspallada suau amb gust de menta.

- “Li faré una foto digital.”

Perfecte. A sa meua edat, ja m’han fet fotos de tot: radiografies, ressonàncies, el DNI caducat... Però una sessió de fotos bucals era nova. S’ordinador mostra una mena de mapa dental interactiu, ple de punts vermells i alertes com si estigués a punt de començar una invasió militar.

- “Aquí tenim sarro, aquí també… i això és un principi de càries.”

Jo ja començava a pensar que potser hauria d’haver signat un testament abans d’entrar.

Obr sa boca i comença el festival. Primer, el succionador de líquids: aquell tubet aparentment inofensiu que et fa sentir com una esponja en mode centrifugat. I després, sa protagonista del dia: una mena de radial en miniatura. Allò arranca brutícia com si estigués polint un para-xocs rovellat. Sent vibracions a sa mandíbula i em planteig si encara soc una persona o un cotxe antic en procés de restauració.

En acabat em fan tancar sa boca, escopir, relaxar-me (sí, i tant), i tornen a la càrrega. Ara amb un aparell que sembla una mini Kärcher. Aigua a pressió esquitxant per tot arreu. Si ho arrib a saber, vinc amb banyador i xancles. Ara entenc ses ulleres: no són per protegir els ulls, són per sobreviure a s’atac aquàtic.

Durant mitja hora, entre radial, succionador i Kärcher, pas per totes ses fases de neteja imaginables. Però llavors arriba sa frase màgica:

- “Ja hem acabat.”

Una frase curta, però carregada d’esperança i alleujament.

Però, clar, no en deixen marxar així com així.

- “Com que té ses dents molt juntes...” (i aquí ve una crítica agressiva) “jo li recomanaria un irrigador bucal sense fil.”

Un què? Un irrigador? Em sonava a aparell de la NASA. Ella me’n parla amb s’entusiasme de qui recomana una Rumba amb Wi-Fi.

- “És molt útil, arriba on no arriben ni el raspall ni el fil dental.”

Jo només pensava: això és manteniment bucal o un màster en enginyeria bucal? Evidentment, vaig preguntar el preu, sa bateria, els recanvis, etc ... i sa conclusió inevitable: acabarà al mateix racó que s’espremedora de taronges que no faig servir des de Sant Josep del 2019.

M'aixec i pas a recepció.

- “Quan voldrà tornar?”

Jo, amb un somriure de “ja m’ho pensaré”, dic:

- “Cap a s'hivern. Deixem-ho per s'entrada d’hivern, que vull disfrutar de s’estiu amb sa boca tranquil·la.”

I aquí arriba el millor:

- “No ha de pagar res, ho cobreix la seua pòlissa.”

I en aquell moment, com qui troba una oferta 2x1 al súper, recuper sa fe en el sistema.

- “Idò apuntau-me s'hora. Ja tornaré. Amb irrigador... o sense.”