Com no fer absolutament res.

Eivissa, 3 de Juliol de 2025.

COM NO FER ABSOLUTAMENT RES.

Per fi ha arribat s’estiu. El moment sagrat en què es rellotge s’atura, s’agenda es buida per art de màgia i es cervell entra en mode “en blanc”. Jo, honestament, no vull fer res. Res de res, eh? Es meu objectiu i es meu compromís és ambiciós: fer vacances, no fer absolutament res, descansar i agafar forces pels mesos vinents.

El dia comença amb un objectiu clar: acabar sa feina "d’anar”. Sí, d’anar. Anar a s’escola, anar a comprar, anar amb presses, anar a qualsevol lloc com si fos imprescindible. Doncs ara, no. Ara només vull anar... al llit. Dormir més. Molt més. Dormir fins a cansar-me de dormir i després fer una becadeta per recuperar-me del cansament de dormir tant.

Quan el cos decideix sortir del mode “adormit”, me’n vaig a la mar. Una nadada a primera hora. No perquè sigui saludable (Déu me’n guard!) sinó perquè és abans que arribin els turistes a sa platja. En voleu d'hamaques, tovalloles, venedors de fruites, i jovens que hi van a dormir unes hores després d'una nit de festa. És una invasió.

Amb sa pell salada, arriba s’hora de sa conversa profunda amb els amics i amigues. Però res seriós, per favor. Només temes d’alt nivell: “Com va s’estiu?”, “Has tastat aquell gelat nou de nocilla de pistacho?”, “Quin llibre tens entre mans?”. Pensaments lleugers, amb vistes al mar i cossos agafant coloret.

I després, cap a casa. Com un heroi que ha completat la seua feina de no fer res amb elegància. Per dinar? El que hi hagi. Una mica de verd i un tros de carn o peix a la planxa, per sentir que faig “vida saludable”. Tot regat amb aigua fresca i seguit d’una siesta d’aquestes que no tenen principi ni final. Si dura menys d’una hora, no compta. I si em despert i no sé quin dia és, medalla! Ho estic fent bé.

A sa tarda? Cap novetat: res. Però aquest “res” té forma de llibre. Ara bé, res de drames intensos ni trames elaborades. Jo busc llibres amb finals feliços, personatges plans i situacions previsibles. Sa meua capacitat d’anàlisi literària està de vacances.

Quan el sol decideix que ja en té prou de rostir-nos, surt a caminar. Lentament. Ritme de jubilat. Sense pressa, sense rumb. S’únic objectiu: trobar una gelateria. Un gelat és el premi diari per haver superat, amb èxit, una jornada d’inactivitat absoluta. És el meu petit trofeu.

I en tornar a casa he de triar... el telediari? No, gràcies. Ja en tinc prou de desgràcies i cares llargues de "i tu, más". Que si el món se’n va a la merda, que si eleccions, que si onada de calor... Pas. Jo pos una pel·lícula. Comèdia romàntica, d’aventures o una clàssica en blanc i negre, tant se me’n dona, mentre no m’obligui a pensar ni a sentir res massa profund.

I finalment, a dormir. Amb la satisfacció de saber que demà tot tornarà a començar. Un nou dia de no fer res. Amb dedicació, estil i disciplina.

Perquè descansar, amics i amigues, és un art. I jo d’això, som un Picasso