L’art de trobar solucions als conflictes.

Eivissa, 6 de desembre de 2025

LA MEDIACIÓ I L'ART DE TROBAR SOLUCIONS ALS CONFLICTES.

 

Fa uns dies, a la Universitat Oberta per a  Majors d’Eivissa, la professora Eva Cardona ens va oferir una classe que encara avui em dona voltes al cap. Parlava de mediació, de com prevenir i resoldre conflictes sense caure en la confrontació, i de com escoltar és molt més important que decidir amb presses. Entre tots els exemples que ens va presentar, n’hi hagué un especialment revelador: el d’una taronja.

L’exemple de la taronja és una lliçó simple però poderosa. La història és molt coneguda en el món de la mediació, però quant jo vaig escoltar-la en boca de la professora vaig descobrir-la per primera vegada. Una mare té dues filles i només una taronja. Totes dues la reclamen, i ella, davant ses presses, la talla per la meitat pensant que ha aplicat la solució més justa: repartir. Però la justícia no sempre significa equitat, i molt manco eficàcia.

La sorpresa arriba quan la mare descobreix què volia realment cada una de les filles: Una necessitava sa pell per fer un pastís a s’escola. S’altra necessitava el suc per preparar un esmorzar saludable.

En aquest cas, si la mare hagués fet una cosa tan senzilla com escoltar, preguntar i entendre els interessos reals, hauria descobert que no hi havia cap conflicte, sinó només una manca d’informació. I que la solució òptima era tan senzilla com donar tota sa pell a una filla i tot el suc a s’altra. Totes dues haurien quedat satisfetes, i intuïtivament haurien après què vol dir cooperar.

Aquest exemple, aparentment senzill, amaga una idea molt profunda: la majoria dels conflictes no són de posicions, sinó d’interessos. No discutim per sa taronja; discutim perquè no expressam què necessitam realment.

Aquí entra en joc una teoria fonamental de la negociació i la mediació: el win/win, o solució guanya/guanya. Durant molts anys, la idea general era que negociar era un joc de suma zero: si un guanya, s’altre perd. Però la mediació demostra tot el contrari: hi ha moltes solucions creatives que permeten que tothom obtingui allò que necessita.

En l’exemple de sa taronja, la solució inicial de sa mare era un clàssic win/lose disfressat d’equitat. Cap de ses filles obtenia allò que realment volia. En canvi, quan s’analitzen els interessos, apareix una solució win/win: totes dues guanyen, i la mare també, perquè resol el conflicte sense tensions ni frustracions.

La filosofia win/win es basa en quatre pilars essencials:

- Escoltar activament. No només sentir, sinó escoltar per entendre.

- Detectar interessos reals, no només posicions. Una posició és “vull sa taronja”. Un interès és “vull sa pell” o “vull el suc”.

- Buscar solucions creatives. Moltes vegades sa primera idea no és sa bona.

- No competir, sinó cooperar. No es tracta de veure qui n'imposa més, sinó de trobar la millor sortida per a tothom.

Mentre escoltava a Eva Cardona, vaig recordar molts moments de la meua vida professional. Durant anys vaig ser cap responsable d’empreses, i ara m’adon que una part important de la meua feina era (sense posar-hi etiqueta) fer de mediador. Quan apareixia un conflicte, abans de prendre cap decisió, m’agradava asseure’m amb ses persones, conversar, entendre què volien i què temien. Sempre he cregut que un problema mal resolt torna més endavant amb més força, mentre que un bon acord genera motivació i confiança.

Quan aconseguia convèncer les parts que hi havia una solució possible que beneficiava a tothom, s’èxit estava gairebé garantit. I no hi havia millor sensació que veure com un equip que abans estava tens treballava després amb més serenitat i compromís.

Ara, amb els anys i amb aquesta nova etapa d’aprenentatge, veig clar que la mediació no és només una tècnica; és una manera de veure la vida. Tancar conflictes és viure millor.

Quan va acabar la classe, vaig quedar-me uns minuts a soles amb la professora per comentar algunes idees. Vaig sentir que aquest curs no només m’està ensenyant teoria, sinó que m’està oferint eines valuoses per al present i també per al futur.

Els alumnes de la Universitat Oberta per a Majors d'Eivissa ens trobam en un moment de la vida en què ja no volem conflictes innecessaris. Volem serenitat, relacions netes i pau interior. I això passa, moltes vegades, per saber tancar conflictes pendents: familiars, personals, relacionals, laborals o emocionals.

I si no podem fer-ho tot sols, no passa res. La mediació és una ajuda intel·ligent, humana i necessària. No és un signe de debilitat; és un signe de maduresa.

En definitiva, aquella classe de la professora Cardona em va recordar que encara podem aprendre molt, i que sempre és un bon moment per fer les paus amb els altres i amb nosaltres mateixos.

Tot funciona fins que deixa de funcionar.

Eivissa, 22 de novembre de 2025-

TOT FUNCIONA FINS QUE DEIXA DE FUNCIONAR.

Dins el programa de classes de la UOM d’Eivissa, aquesta setmana ens oferiren una d’aquelles sessions sobre “com competeixen avui ses empreses”, especialment els hotels. Una classe impecable, d’aquelles que et fan pensar: “Si la realitat laboral fos així, tots seríem feliços, els hotels serien ONG i els directius brindarien amb cava mentre practiquen tècniques de relaxació a sa terrassa.”

Sa veritat és que fou una classe interessant, sí; instructiva, també; però sobretot "de llibre", d’aquelles que fan olor de manual recent estrenat. Tot molt polit, molt ben explicat i, per damunt de tot, molt lluny de ses empreses de carn i ossos. Molta teoria i poca realitat.

Per animar s’ambient, sa professora ens regalà el famosíssim acudit dels “tipus d’indius” dins ses empreses, tot un clàssic de s’organització corporativa:

- Els incas: arriben a les 8 i "hincan" el colze fins al final de sa jornada. Treballadors, sí, però amb aquell punt de màrtir que els fa creure imprescindibles… tot i que després ningú se’n recorda d'ells.

- Els mayas: apareixen a partir de les 10, amb cara d’adormits, i demanen: “¿M’ha llamado alguien?”. Són els que sempre estan “tancant un tema importantíssim”,  i que curiosament acostuma a ser el sopar i ses copes d’ahir.

- Els aztecas: arriben a les 12, fresquets com una flor, i practiquen s’únic exercici físic del dia: assenyalar. “Tu, fes-te càrrec d’això. Tu, d’allò altre.” Una coreografia preciosa, vista des de fora.

- I els arapahoes: criatures mítiques que no trepitgen s’oficina en tota sa setmana, però divendres a les 15.00 apareixen com si venguessin d’una peregrinació espiritual i anuncien: “Ara, pa’ joe, reunió.” I tu, que pensaves que tenies vida privada, a fotre's. Clar que sí, faltaria més.

Entre rialles i assentiments, sa classe continuà amb una llista de qualitats del líder modern. Ja sabeu:
- que si ha d’anar una passa endavant;
- que si no s’ha de fiar de ses aparences;
- que si ha de buscar s’èxit col·lectiu;
- que si no ha de tenir por dels canvis;
- que si ha de fer coses diferents per obtenir resultats diferents;
- que si la il·lusió; que si la passió, etc. etc.

Tot preciós. Però, sa meua experiència com a responsable d'empreses durant molts anys em diu que això realment no és precisament tant ideal.

Jo vaig seguir sa classe en silenci, tan formal com un alumne que veu que sa classe va per una banda i ell per una altra. A s’hora de preguntes no vaig dir res: obrir aquell meló era convidar a un debat etern i potser perillós. Però camí de casa, la consciència (o potser el cansament acumulat de tants anys de reunions) em digué: “Torna-hi, o rebentaràs.”

I vaig tornar.

Sa professora recollia i li vaig dir: “Perdoni, he hagut de fer mitja volta. Necessit dir-li una cosa. Si no, esclataré.”

I ja em teniu allà, explicant-li que un líder no pot anar pel món amb el discurs de “tots som bons”, “som un equip” i “abraçades per tothom”. Això queda molt polit a ses presentacions de PowerPoint, amb fotos de gent rient i tirant confeti, però sa realitat… uf, sa realitat és molt més dura.

Li vaig dir:
“Un líder ha d’anar amb peus de plom, i no fiar-se de ningú. Vostè no ha hagut d’acomiadar mai ningú? Mai l’han enganyada? Quantes vegades s'ha caigut i s'ha tornat a aixecar? Perquè a mi aquestes coses m’han passat massa sovint. Si a vostè no, enhorabona: o té una sort immensa o fa feina en una empresa que mereix estudi científic.”

També li vaig reconèixer que allò de “rodejar-se dels millors” està molt bé. Però alerta: fins i tot els millors tenen un costat fosc que surt els dies que ses coses no van com estava previst.

I li vaig treure el meu argument estrella: sa cançó d’en Julio Iglesias. “Vuela alto, amigo, que la gente tira a matar cuando volamos bajo.” No era poesia. És una veritat com una casa.

Al final vam tenir una conversa interessant, d’aquelles que no surten als programes oficials. I crec que sa professora va entendre el missatge final, aquell que ningú escriu als manuals però tothom sap quan firma un contracte de responsabilitat:

A ses empreses reals s’ha d’anar amb el ganivet entre ses dents, intentant no conèixer ningú massa i, sobretot, no posar sa mà al foc per ningú. Sa teoria va per un costat, sa pràctica per un altre, i al mig hi ha un oceà de bones intencions que mai es compleixen.

Per acabar, me’n vaig anar donant-li les gràcies per escoltar-me i amb una frase d’aquestes que fan pensar: “Em sorprèn que vostè, després d’anys parlant de lideratge, no hagi trobat cap manual que digui: Tot funciona fins que deixa de funcionar.”

Perquè quan deixa de funcionar, el líder és el primer que rep.

Enguany el curs ve fort.

Eivissa, 16 de novembre de 2025.

ENGUANY EL CURS VE FORT.

Amb un grup d’amics i amigues vaig anar al restaurant pedagògic de s’Institut Macabich per tastar un menú homenatge a sa gastronomia balear, preparat pels alumnes de segon de Cuina i de Serveis en Restauració. Quin nivell! Excel·lent menjar i millor servei. Enguany, el curs ve fort: es nota una preparació i una professionalitat sorprenents.

Simplement un detall que em va cridar especialment s’atenció fou el domini dels alumnes a la sala: obrien i servien perfectament una botella de vi o una de cava, amb una seguretat i una elegància que molts professionals ja voldrien. I us assegur que fer-ho bé no és feina senzilla. 

Ja ho sabeu ... destapar una botella de vi és una feina de precisió, de cortesia. S'ha de presentar el vi al client, s'ha de retirar sa càpsula i eixugar el coll. Es suro s’extreu lentament, sense soroll, i se n’olora lleument s’estat.

Per al cava, sa botella s’inclina i és el cos, no el tap, qui gira; s’obertura ha de ser un segon, un sospir. Una vegada oberta, s’ofereix un petit tast al client. Després, es serveix sa copa sense tocar-la, omplint només un terç o la meitat. 

És un servei net, discret i respectuós que els alumnes dominaven perfectament.

El menú va començar amb una croqueta de sobrassada (d’Eivissa) i mel amb emulsió de codony i formatge curat. Una combinació de sabors espectacular: dolçor, intensitat i un punt de textura que la feia irresistible. Boníssima.

Després ens serviren un milfulls d’enciam de crostes amb peix sec. Sense comentaris. Som de Formentera, i ja us podeu imaginar com m’encanta el peix sec.

S’entrant fou un guisat d’ous amb cruixent de rovells, molt saborós. Personalment som més de guisats on tots els ingredients van junts i es fonen al plat, però reconec que també s’han de provar combinacions noves. I aquesta tenia el seu punt.

El primer plat: mandonguilles mar i muntanya de vedella amb gambetes i sèpia. Una meravella. Quin contrast de sabors, quina profunditat de gust i quin encert de plat.

El segon plat: arròs amb gerret i pinya de col. Sense paraules. S’arròs al punt precís, el caldo de peix autèntic, i el gerret… sense una sola espina. Em va deixar sorprès.

Per acabar, una deconstrucció de flaó eivissenc. Aquí he de confessar que sa novetat no em va agradar. Tal vegada som massa clàssic i encara no puc assimilar variacions del meu estimat flaó tradicional. Però els bombonets i ses petites galetes (detall dels cuiners) que ens van servir abans del cava i dels cafès, varen esborrar qualsevol mal record de la reinterpretació.

Hi tornarem. Els meus amics quedaren encantats, i jo també.

Heu arribat massa tard.

Eivissa, 16 de novembre de 2025.

HEU ARRIBAT MASSA TARD.

Vaig presentar un munt de reclamacions, tant personals com per escrit i per telèfon (crec que vaig emprar pràcticament tots els sistemes de comunicació… Bé, tots no. No vaig fer-ho amb senyals de fum ni tampoc amb coloms missatgers).

Després de ses meues queixes i, m’imagin, de ses de moltíssims altres clients igual d’indignats i esgotats, finalment els senyors de corbata vermella que manen al Banc de Santander han tingut una revelació divina. Sí, amics i amigues: han decidit beneir el meu barri amb un caixer automàtic. Un miracle de categoria. Que toquin ses campanes. Haurem d’encendre un ciri, perquè això no passa cada dia.

I jo, que no es diga que no som una persona agraïda, ho celebr. Faltaria més.
Ara bé… tampoc calia tant d’entusiasme, eh? No feia falta instal·lar-me’l just a sa cantonada de baix de casa, com si jo fos el seu client preferit. Quin detallàs. Quin luxe. Quin excés. De veritat, no feia falta. Per satisfer ses meues petites necessitats d’efectiu, ara només hauré de sortir del portal i caminar… què? Deu passes? Quin sacrifici més gros. On quedarà ara s’encant de travessar mig poble, esquivar turistes, pujar i baixar voreres i esperar semàfors només per treure vint euros? M’han llevat aquella aventura a la qual, mirau, ja li havia agafat gust.

Recordau que primer varen tancar sa majoria d’oficines a Vila i ens en deixaren només una, com si fos una espècie protegida que calgués conservar amb molt de compte. Ai aquella oficina .... sempre saturada, sempre amb gent fent cua i empleats sempre amb cares llargues. Entre queixa i queixa, avorrit, vaig acabar obrint un compte en una altra entitat que sí tenia oficines i caixers repartits per tota la ciutat. I amb aquesta, tot s’ha de dir, estic encantadíssim: gent normal, eficient i, sobretot, conscient que els clients existeixen. Una raresa, ja ho sé.

I ara, després de mesos d’inacció, ara sí: els del Santander obren un caixer al barri. Una decisió brillant, presa amb sa rapidesa fulgurant pròpia d’aquelles organitzacions que només es mouen quan les critiquen, quan els números cauen o quan noten que els clients els fugen cap a altres entitats.

I jo em deman, amb tota sa innocència del món: per quin motiu no ho vàren fer al revés? Primer omplir la ciutat de caixers i, després tancar oficines. Però clar, els miracles són així: inesperats, inexplicables i, en aquest cas concret, d’una reacció tan retardada com ja innecessària.

Així que, sabeu què vos dic, senyors encorbatats del Santander? Heu arribat tard. Massa tard. Ja no em feis falta. Ara el vostre caixer allà baix, ben lluent, serà només un recordatori irònic de tot allò que no vàreu voler escoltar quan tocava.

Com arruïnar un dinar pedagògic.

Eivissa, 8 de novembre de 2025.

COM ARRUÏNAR UN DINAR PEDAGÒGIC.

Després d’una experiència anterior força agradable, vaig decidir tornar a s’Institut Macabich, on els alumnes de segon de Cuina i Serveis en Restauració oferien un nou menú inspirat en la mar Mediterrània i la deliciosa gastronomia que ens envolta. El plantejament era prometedor:

El menú.

Aperitiu:

– Pa, allioli i olives.

– Pa al vapor farcit de bullit de peix amb maionesa de safrà.

– Crema de verduretes amb formatge i ofegat de verdures.

Entrant:

– Enciam de cigrons amb panxeta de porc cruixent (segons el paper, no segons sa realitat).

Primer plat:

– Llobarro en suquet amb daus de patata, ceba tendra i musclos.

Segon:

– Dau d’anyell al forn amb romaní, suc de carn, patates i cruixent de verduretes.

Postres:

– Torrija d’orxata amb gelat de torró de Xixona, crumble i salsa toffee.

 

No pretenc fer de crític gastronòmic (Déu me’n guard!), perquè som ben conscient que es tracta d’un restaurant pedagògic i, per tant, cal paciència i empatia. Però ...

El servei de sala, excel·lent. S’alumnat, atent, correcte i, fins i tot, m’atreviria a dir, superior a molts cambrers professionals d’aquests restaurants de moda que tant surten a les xarxes socials. Si més no, aquí et serveixen amb un sonriu a la cara, atents, ben vestits, pentinats, nets i, sobretot, sense ulleres de sol ni actituds altives.

Ara bé, pel que fa al servei de cuina, diguem que hi ha camp per millorar. S’entrant (aquell enciam de cigrons amb panxeta “cruixent”) va arribar amb la panxeta completament humida. Qui controla s’acabat del plat? Algú el tasta abans de sortir? Potser sí, però ho dubt.

I després, per acabar, les postres. Ai, sa torrija d’orxata! Un monument a la sequedat. Si la intenció era reinterpretar sa torrija clàssica, ho van aconseguir: van fer-ne una versió sense sabor, sense textura i sense ànima. Tant se val: la vam deixar tots al plat, unànimement. No es podia menjar. Un exemple clar de com unes postres dolent pot arruïnar un dinar. Algú de sa cuina l'havia provat abans de servir? Segur que no.

A mi m'agrada molt (massa) el dolç, per tant em permet recordar sa recepta bàsica d’una torrija. No és tant complicat: pa especial que s’empapa però no es desfà; llet bullida amb pell de llimó, taronja i canyella; es deixa refredar, s’empapa bé el pa, es passa per ou, es fregeix en oli d’oliva i, finalment, s’acaba amb una mel perfumada amb aigua de flor de taronger, sucre i canyella. Simple, humil… però infinitament millor que el que van servir-nos.

Tot i això, hi tornaré. Els bombons de xocolata i de coco que ens serviren després del menú, (una atenció dels cuiners) em feren oblidar tot allò que no havia sortit de sa millor manera. 

Són alumnes, estan aprenent, i estic segur que sa pròxima vegada sa panxeta cruixirà i la torrija tornarà a ser postres i no experiment. A més, sempre és interessant comprovar els progressos dels estudiants i, si més no, confirmar que el servei de sala continua sent de matrícula d’honor i que els cuiners progressen adequadament en els seus coneixements.

Un viatge al nord sense sortir d'Eivissa.

Eivissa, 25 d'octubre de 2025.

UN VIATGE AL NORD SENSE SORTIR D'EIVISSA.

 

Hi ha dies en què un dinar és molt més que menjar. És una experiència, un espectacle i, en aquest cas, també una lliçó. Ahir vaig tenir el plaer de disfrutar del restaurant pedagògic de s’IES Isidor Macabich, on els alumnes de segon curs de Cuina i Serveis de Restauració ens van oferir un menú inspirat en el nord d’Espanya. Una proposta plena d’il·lusió, atrevida i gustosa.

Només arribar, sa carta ja m'ho deixava clar: “Restaurant pedagògic. Gràcies per la vostra paciència i col·laboració.” Una frase que feia somriure, però que també em convidava a mirar aquell dinar amb ulls de complicitat. No era un restaurant qualsevol: era una aula viva, un laboratori de sabors, un escenari on cada alumne aprenia, servia i cuinava amb ganes d’arribar lluny.

Tot just entrar, em va agradar (malgrat aquell punt de nervis que només tenen els començaments de curs) sa tranquil·litat que es respirava al menjador. Els alumnes es movien amb seguretat i elegància, com si ja fessin anys que hi treballaven. Somriures, correcció i un “benvingut” dit amb convicció. Tot em feia pensar que el curs havia començat amb molt bon peu.

El servei del menjador va ser, senzillament, excel·lent: ni un got buit, ni una espera massa llarga, ni una mirada perduda. Tot fluïa, tothom es movia, tothom sabia què havia de fer. Com una coreografia ben assajada.

I arribà el moment més esperat: el menjar. El menú em proposava un viatge pel nord d’Espanya, però amb el toc fresc i personal de la jove cuina de s’institut.

Em presentaren una carta de begudes breu, equilibrada i de qualitat, amb opcions per a tots els gustos. El servei, impecable, digne de professionals.

Tot seguit, em serviren un assortit de pans, allioli i olives. Per a mi, aquest simple detall ja marca el nivell d’un restaurant. Els pans, excel·lents, ben cuits, al seu punt, s’allioli, suau; i l’assortit d’olives i envinagrats, realment boníssim. Començàvem bé.

S’aperitiu va confirmar el nivell: calamar en textures i allioli i un dau de bacallà al pil-pil amb verduretes sobre una tosta de pa gallec. Una combinació que feia tancar els ulls i disfrutar de sa combinació de sabors. El calamar, tendre i amb aquell punt just de mar; i el bacallà… senzillament perfecte.

S’entrant, una crema de faves amb cloïsses, va ser una bona idea i un encert de contrastos, tot i que potser una mica massa concentrada pel meu gust. En qualsevol cas, el sabor era intens i ses cloïsses hi aportaven un toc mariner molt encertat.

El primer plat ens portava un clàssic del nord: marmitako de tonyina amb patata, crema de piquillos i maionesa de pebre fumat. Confés que aquí vaig lliurar (i perdre) una batalla personal amb els piquillos: no m’agraden mica. Però la resta del plat estava molt ben executada. Els qui en són fans el van trobar excel·lent.

El segon plat, pollastre a la pepitòria amb arròs saltejat al julivert, va ser una sorpresa molt agradable. Una combinació aparentment senzilla, però plena de matisos. El punt de cocció del pollastre, perfecte; sa pell, ben cruixent (i això no és fàcil!); i s’arròs, saborós, amb aquell punt just de cocció que tant m’agrada.

I per acabar, el dolç final: quesada pasiega amb gelat d’arròs i llet. Dolç, cremós, equilibrat. I quan ja pensàva que el festí s’havia acabat… sorpresa! Els cuiners ens van sorprendre amb uns petits bombons de xocolata que van fer-me oblidar sa dieta (que, sens dubte, hauria d'esperar un altre dia).

En un dinar així, per jo, el més important no és només el resultat dels plats, sinó la passió que s’hi respira. I d’això, ahir en sobrava. Els alumnes demostraren ofici, respecte per sa feina i moltes ganes d’aprendre. Al final del servei, vaig felicitar a sa professora i tot s’equip d'alumnes: el nivell d’aquest inici de curs és altíssim.

No sé si el proper menú ens durà cap al sud, cap a Itàlia o cap a la lluna… però una cosa és segura: hi tornaré.

Amb gana, amb il·lusió i amb molt de gust.

Economia de fulla caduca.

Eivissa, 21 d'octubre de 2025.

ECONOMIA DE FULLA CADUCA. 

 

Cap de setmana a Anglaterra. Els vols directes d’Eivissa a Birmingham s’acaben, i calia aprofitar els darrers disponibles. Retrobament familiar i passejades pels parcs i boscos propers a la ciutat. Caminant pels carrers, disfrutant dels colors de sa tardor, em va venir una idea al cap. Us hi heu fixat? A sa tardor, clar, cauen ses fulles dels arbres. Sabeu per què passa això?

Es meu passat laboral en sa gestió i direcció d’empreses va jugar-me una mala passada. Vaig començar a mirar els arbres amb ulls d’economista.

Des d’un punt de vista econòmic, a sa tardor molts arbres prenen una decisió dràstica: fan fora totes ses fulles. I no ho fan per estètica. El motiu és molt més simple: no poden mantenir sa plantilla. Ses hores de llum baixen, s’energia escasseja, i ja no surt a compte alimentar tant de verd. Així que, amb una eficiència que ja voldrien moltes empreses, activen el protocol clàssic de crisi: acomiadaments massius i silenci. És una maniobra freda? Sí. Necessària? També.

S’arbre, davant sa baixada d’ingressos (llum solar), fa exactament el que qualsevol responsable d’empresa amb un mínim d’instint de supervivència faria: redueix costos. Fora fulles. Ni EREs, ni negociacions col·lectives. Tallar el problema de rel i deixar que el vent s’endugui sa plantilla.

No hi ha indemnitzacions ni protestes. Ses fulles cauen, es descomponen i encara tenen sa decència de convertir-se en nutrients. Vaja, per dir-ho clar: el personal acomiadat alimenta s’empresa que l’ha fet fora. Us ho podeu creure?

Mentrestant, al món laboral humà, ens aferram a lleis obsoletes, a projectes caducs i a estructures empresarials que ja no sostenen res. Ens sorprenem que els números no surtin, però sovint ens neguem a deixar caure res. Ni una fulla. Per si de cas.

Els arbres no tenen comitès de crisi. Tenen clar quan toca tancar sa paradeta. No és fracassar, és plegar veles abans que el barco s’enfonsi. Fan exactament el que moltes empreses es neguen a fer: adaptar-se. Amb una diferència clau: ells no perden el temps. Quan torna el bon temps, broten de nou. Més lleugers. Més preparats. I sense arrossegar herències mortes.

En canvi, a naltros, a moltes persones i a moltes empreses ens agafa sa primavera amb sa motxilla plena de decisions covardes, equips cremats i idees que ja fan pudor de fulla podrida. Ens falten decisions valentes i ens sobren dubtes.

Potser ens aniria millor si deixàssim de mirar-nos tant s’ego i comencéssim a observar més ses branques. I els arbres. S’ha d’aprendre a buidar sa motxilla, a acomiadar quan toca, a renovar quan cal, i a deixar de fingir que tot pot durar per sempre. Ses fulles cauen. I no passa res. Encara més: ha de passar. És natural.

Us preguntau per què un arbre sap gestionar millor una crisi que una empresa? Idò ja veis. Potser, al final, ja no és el bosc el que està perdut.

 

Un divendres passat per aigua.

Eivissa, 11 d'octubre de 2025.

UN DIVENDRES PASSAT PER AIGUA.

Hi ha rituals que ens defineixen com a persones. Alguns van al gimnàs a les sis del matí, altres fan ioga abans del primer cafè del dia, i després existim els escollits com jo (una espècie rara, diferent) que cultivam amb disciplina s’art de cuidar el sòl pelvic. Sí, sí, aquest territori sovint oblidat entre sa panxa i ses cuixes, on es decideix silenciosament si riure fort o esternudar ens pot costar una muda nova.

És un món peculiar. Allà on els glutis, mig adormits per anys de vida sedentària i cadires mal escollides, es desperten sobtadament. Un univers paral·lel on ses paraules “contracció” "retroversió" o “relaxació” es diuen amb naturalitat, com si parlar d’esfínters en veu alta fos tan normal com demanar un cafè.

Així doncs, puntual com un rellotge suís, ahir divendres vaig emprendre camí cap al meu centre de fisioteràpia de confiança, allà a Sant Rafel, com qui acudeix a un temple a la recerca del benestar.

Però ja abans de sortir de casa, sa tarda m’enviava senyals. El cel, d’un gris cendra intens, feia aquella expressió de “avui no estic per tonteries”. I tenia raó. A mida que avançava per sa carretera, els núvols adquirien una textura dramàtica de final de temporada d’estiu, el vent m’anava xiulant a s’orella: “Torna’t, insensat. No tens res a demostrar.” Però jo, sord als senyals del destí, vaig continuar endavant, fidel al meu objectiu: preservar s’elasticitat dels músculs.

I efectivament, en un acte de coherència meteorològica, just arribar a Sant Rafel va començar el diluvi. Però un diluvi d’aquells de veritat. Un diluvi universal. No era una simple pluja de tardor, no. Era una pluja de primera, amb trons, llamps i una intensitat que no recordava.

Vaig quedar atrinxerat dins el cotxe, mirant com s’aigua baixava pels carrers. A dins del cotxe, refugiat al seient i escoltant sa ràdio, vaig iniciar una d’aquelles reflexions "profundes" que només es poden tenir quan plou.

Us heu adonat? Tots ens hem convertit en meteoròlegs? A sa ràdio, els tertuliants parlaven amb una autoritat sospitosa de termes com “borrasca”, “dana”, “vent de llebeig”, o “pressió atmosfèrica” com si fossin conceptes bàsics del batxillerat. Enyor aquells temps en què el temps es reduïa a dues frases clares: “fa bo” o “fa un fred que pela”. La resta no m'importava.

Faltava mitja hora per sa classe. Vaig decidir esperar dins el cotxe. Però, com si el cel tingués un breu moment de misericòrdia, va arribar una treva. Un parèntesi entre trons. No vaig dubtar. Vaig sortir del cotxe amb determinació, travessant el carrer que ja semblava un petit rierol rafaler. Si m’hagués vist algú des de fora, probablement hauria pensat que fugia d’una invasió.

Finalment, mullat, però digne, vaig entrar al centre. I va ser llavors quan vaig deixar anar, fent broma:

- Perdonau, teniu prou matalassos per si ens quedam a dormir aquí atrapats?

Rialla general. Sempre va bé fer bromes. També són un mecanisme de supervivència.

- Sí, tranquil, estàs en bones mans, em digueren amb seguretat.

La sessió va començar amb un aire carregat d’humitat i aquella llum dels dies grisos, com si tot estigués apagat. Música de fons, suau. Romàntic? Potser. Místic? També. Especialment, quan sa professora va anunciar amb un somriure que ens havia preparat una sessió “intensa”.

Durant s'hora següent, vaig descobrir parts del meu cos que encara ignorava completament. Contraccions, respiracions i aquella sensació inquietant de “estic fent bé això?” Però sí, vaig sobreviure. I he de dir-ho amb orgull: vaig sortir d’allà sentint-me més calmat, més fort i més content.

Quan vaig tornar al carrer, ja no plovia. El món seguia el seu curs amb xarcos com a testimonis muts de sa tempesta. Van venir-me al cap frases i tòpics ... "Si vols veure el sol, hem d'aprendre a torejar ses tempestes", o aquelles tan gastades "després de sa tempesta sempre arriba sa calma", o "ses tempestes no són per trabocar-te la vida, algunes arriben per netejar-te el camí".

Definitivament, sa vida no consisteix en buscar constantment es bon temps, sinó en tenir prou força interna per travessar ses tempestes.

Un espai en perill: el Prat de ses Monges.

Eivissa, 9 d'octubre de 2025.

UN ESPAI EN PERILL: ES PRAT DE SES MONGES.

Ahir, un grup de companys de l’AUOM Eivissa, acompanyats per n’Anaïs (una experta del GEN-GOB Eivissa), vam sortir a caminar pel Prat de ses Monges, un espai natural greument degradat i sota una pressió urbanística insostenible.

S’objectiu de sa sortida era clar:

-        Donar a conèixer sa importància de les zones humides i els processos naturals de depuració i gestió de l’aigua.

-        Comprendre els processos geomorfològics que defineixen la badia d’Eivissa i Talamanca, i que van permetre desenvolupar-hi una obra d’enginyeria agrícola entre els segles X i XII.

-        Fomentar s’observació de la natura i dels seus ritmes.

-        Incentivar la cura i el respecte pel patrimoni natural que ens envolta.

N’Anaïs hi va posar tota sa passió, esforç i coneixement. Però sa realitat que vam trobar fou més crua del que imaginàvem.

Què hi vam veure?

Un panorama desolador. Ses dunes de sa platja, desaparegudes (bé, en queda una, petita i mig engolida pel formigó). Sa pressió turística ha fet la seua feina. Els canals, abans artèries d’un sistema natural de gestió de s’aigua, avui són clavegueres d’aigua estancada, focus de pudors i plagues. El record de sa badia d’Eivissa i Talamanca com a ecosistema viu? Això és tot el que queda: un record. Perquè sa realitat actual no té res a veure amb allò que fou.

Sí, vam disfrutat de l’observació d’aus (com ses garses) que comencen a hivernar en aquesta zona humida, encara resistent. Però s’objectiu de fomentar el respecte i la cura d’aquest espai natural va topar amb una escena kafkiana: excavadores, màquines pesants i operaris abocant més ciment sobre els camins. Un despropòsit majúscul.

La pregunta és inevitable:

Com és possible que en ple segle XXI, amb el coneixement que tenim, continuam repetint els mateixos errors? Podríem tenir una zona humida a tocar de la ciutat: ben cuidada, restaurada, accessible, educativa... I, en canvi, els resultats són cada dia més decebedors.

El que ens queda és una sensació de ràbia i impotència. El sol, potser, ha tocat massa el cap d’alguns responsables. Però no és el sol el que destrueix; som naltros, amb cada decisió equivocada, amb cada cimentada innecessària, amb cada ignorància planificada.

Algunes fotos de sa sortida:

No aprenem res. I el preu el paga sa natura. El pagam tots naltros. I possiblement algun dia no molt llunyà, els nostres fills o nets solament veuran el que era aquest lloc a través de fotografies. La ciutat s'haurà menjat tots aquests espais naturals.

El gerret ho diu.

Eivissa, 5 d'octubre de 2025.

EL GERRET HO DIU. 

 

Amb s’arribada de sa tardor, no només canvien ses temperatures. Això és més que evident. Amb sa tardor canvia s’estat d’ànim, sa manera de caminar, de pensar, de vestir i fins i tot de cuinar. És com si tot s’univers es posàs d’acord, en silenci, per dir-te: “Uep, amics, s’ha acabat lo bo.”

Però no us penseu que m’ho va anunciar cap fulla de s’agenda, ni cap cel gris, ni ses recents fortes tempestes. No. Vaig tenir sa revelació a sa peixateria. Així com ho sentiu: a sa peixateria del mercat del barri, entre gambes i caps de rap. Allà, com una aparició divina, m’hi esperava el primer gerret de sa temporada.

Gerret. Sí. Una caixa plena. Amb cartell i tot: “Peix Nostrum. Gerret.”

El vaig quedar mirant com qui troba una vella carta oblidada dins un calaix. Amb sorpresa, nostàlgia i incredulitat. Com? Gerret? Ja? Però si encara vaig amb sandàlies, pantalons curts i camiseta!

I allí vaig comprendre que sa fulla del calendari no gira quan un ho vol, sinó quan es gerret apareix. És així. Els eivissencs ho duim gravat a s’ADN: sa temporada del gerret comença a finals de setembre/principis d’octubre. I punt. No cal mirar s’home del temps. Si hi ha gerret, és que s’acaba s’estiu.

Jo, innocent, encara pensava que em quedaven unes setmanes estiuenques. Però no. Allà mateix, entre pensaments i peix, vaig notar el primer avís. No per s’aire ni per s’aire condicionat del local, sinó pel simbolisme. Per s’impacte emocional d’aquell peix. El gerret no només és un aliment. És un símbol.

I jo allà, vestit d’estiu. Ni sa tempesta recent m’havia fet recordar de fer el canvi d’armari. A aquell precís moment, entre sardines i pops, vaig saber que ja no hi havia marxa enrere.

Mirau: Davant ses evidències, no s’ha de discutir. Hi ha moments a la vida en què no s’ha de pensar, s’ha d’actuar: Vaig comprar el gerret! I, en arribar a ca meua, abans de netejar-lo, vaig fer el gest més important de sa jornada: em vaig posar uns calcetins. El fred simbòlic ja era real. El cos ho sabia. M'ho demanava.

Per dinar, el vaig preparar escabetxat. Amb tot el ritual: llimó, julivert, alls frits, llorer, vinagre, oli i aquella quantitat justa perquè no m'agafàs acidesa tres hores després. M'ho vaig menjar com si fos dia de festa grossa. Feliç. No només perquè estava bo, sinó perquè tornava a menjar alguna cosa de temporada. Que és una cosa que s’està perdent.

Per jo, si una cosa té el gerret, és que em connecta amb sa realitat. Em mira i em diu, sense dir res: “Pep, s’estiu s’ha acabat.” I jo m’ho crec. Perquè es gerret no menteix. És com un notari ... (amb escates, això si).

Però el més fort no va ser el peix. Va ser l’endemà. No era ni sa frescor del matí, ni ses primeres boires de carretera, ni el tir d'escopeta llunyà d’un caçador amb ànsies. Era el meu propi cos que em demanava coses calentes. “Una tassa de llet calenta,” em deia. “Un menjar de cullera, si pot ser.”

Jo, que fa quatre dies esmorzava amb llet freda directament de sa nevera i per a dinar menjava ensalada amb peix a la planxa i fruita tallada, de cop i volta desitjava coses que cremessin. Caldo. Bullits. Puré. Què m’estava passant?

És normal, això? O és que sa tardor no només ens fa canviar sa roba, sinó que ens remou s’ànima i ens sacseja per dins?

I aquí em teniu. Amb calcetins, esmorzant llet calenta, i pensant que encara tenc sa bossa de platja al lavadero de casa. Amb tovallola, crema solar, botella d'aigua i ses ulleres de bussejar del meu net. Pens que no la trauré encara. Tenc sa confiança que durant algun dia d’octubre sortirà el sol, i tots ferem com si encara fos agost. M'autoengany una mica, per no perdre del tot s’esperança.

Però vaja ... No..... És tardor. El gerret ho diu. El cos ho confirma. I els calcetins, també.

Manual d'empresa absurd.

Eivissa, 4 d'octubre de 2025

MANUEL D'EMPRESA ABSURD.

 

Vivim en un món molt regulat. Tan regulat, que qualsevol dia d’aquests haurem de portar signat un formulari de consentiment abans de respirar. Un món en què ses grans empreses tenen protocols per tot. Absolutament tot. I quan dic tot, vull dir tot: des de com s’ha de saludar un client fins a sa curvatura exacta que ha de tenir el somriure de s’empleat quan diu “gràcies per la seua visita”.

Això no seria necessàriament dolent si aquestes normes tinguessin un mínim de sentit comú, però sa realitat és una altra: sa majoria són tan absurdes que fan riure qualsevol.

Prenem com a exemple una història que ja circula per xarxes i grups de WhatsApp. Tal vegada és una llegenda urbana, però que cada dia sembla més real. Una senyora major va al seu banc per treure 50 euros del seu compte. Sí, els seus sous. Guanyats o estalviats, tant se val. Però ai, amics: no es pot. El caixer li diu, molt seriós, que s’import mínim per operar a finestreta és de 300 euros. Ella, amb aquella saviesa que només donen els anys i sa paciència acumulada, diu: “Idò bé, me'n doni 300.” El treballador, complidor de ses normes, obeeix. Li lliura els 300 euros i li demana:

- Voldrà fer alguna altra operació?

- Sí, diu ella amb tota sa tranquil·litat del món, vull ingressar 250 euros.

Què hi podem fer contra sa rigidesa normativa? Ja veis, enginy i ironia. O una pruna, com veureu més endavant.

Aquesta història em ve al cap avui mateix, després d’una situació que m’ha deixat entre atònit i divertit. He anat a fer sa compra setmanal a un conegut supermercat a sa carretera de Sant Josep, prop de sa rotonda de “los pajaritos” (ja sabeu on vull dir).

Tot perfecte: he comprat, he pagat en efectiu i ja em disposava a partir. Però abans, he pensat: “Ara que hi som, aprofitaré per demanar canvi.” He tret un bitllet de 50 euros, amb tota sa bona fe del món, i li dic a sa caixera si me’l podria canviar per bitllets més petits.

Error.

- Lo siento, señor, pero las normas de la empresa no nos permiten dar cambio.

Un moment de silenci. Jo la mir. Ella em mira. Jo torn a mirar es bitllet. I al fons del meu cervell, un petit comitè de neurones comença a funcionar lentament. Uep .. Una altra norma absurda, inútil.

Deman per sa responsable del supermercat. Sa resposta és d’antologia:

- Ahora no está.

I com la reconeixeré sa propera vegada? 

- Es una mujer que va vestida con americana. 

Fascinant. M’imagín un quadre a sa paret amb el títol “Responsable: dona amb americana, absència habitual”. Decidesc no esperar, però, aquí entra en joc sa pruna.

Me’n vaig a sa fruiteria (que està just davant sa caixa), agaf una pruna (una, no un quilo, ni una bandeja: una pruna) i torn a sa mateixa caixera.

 - Perdoni, m’havia oblidat d’això.

I, evidentment, pag amb el mateix bitllet de 50 euros.

Ella em mira amb cara de “ja sé per on va vostè, d'espavilat!”, però jo em mantinc seriós, impertorbable. Som un simple client pagant una simple pruna amb un simple bitllet. Ella, amb veu mig resignada (i mig divertida, també s'ha de dir):

- ¿Pero no lleva monedas? Se las acabo de dar. 

Ho sent, em fan falta per una altra cosa. No tenc més sous.

Ja no podia fer res. Cap norma impedia cobrar una pruna amb un bitllet de 50 euros. Així que... canvi concedit. Missió complerta. 

Però... a quin preu?

El problema no és sa caixera. Ella fa sa seua feina. El problema és el sistema: aquest engranatge modern on sa norma pesa més que el sentit comú, on els treballadors han de dir “no” a peticions raonables per evitar ser reprimits per no seguir el protocol estandar dels procediments interns. 

S’ha tornat tan important obeir ses normes, que ens oblidam per què sa norma existeix. No és per facilitar sa vida del client? No és per organitzar millor es servei? No. És per evitar problemes... però només per s’empresa. El client, que s’espavili. I s’empleat, que faci de cara d'ase amb un somriure.

I així funcionam. Amb normes que semblen fetes per gent que no ha posar un peu en una botiga des de fa anys. No et donam canvi, però si compres una pruna, ja sí. No pots treure 50 euros, però si en treus 300 i en tornes 250, cap problem. No pots fer servir el lavabo, però si t’estàs pixant, ja veurem. Per favor ... !

Vivim en una comèdia absurda. Però, sempre podrem dir allò: si no pots canviar el sistema... compra una pruna!

Som un caparrut, ho sé.

Eivissa, 2 d'octubre de 2025

SOM UN CAPARRUT, HO SÉ.

S’altre dia vaig fer una d’aquelles excursions anuals d'obligat compliment: vaig anar a sa UIB, a la seu d’Eivissa, a matricular-me (una vegada més) a la Universitat Oberta per a Majors. I dic “una vegada més” perquè ja en duc nou, d’anys, apuntant-m’hi religiosament. Nou! M’haurien de donar un titòl al mèrit. Però res: ni una placa, ni una tassa amb el meu nom, ni tan sols un “gràcies per sa fidelitat”. I malgrat això, jo hi torn.

M’agraden molt els continguts. Però el que m’encanta, de veritat, és s’ambient: amistat, rialles, cafetets abans de classe i tertúlies improvisades que duren més que sa lliçó. És un espai on ens sentim vius, útils, respectats… o almenys, així era fins fa dos dies.

Aquesta vegada, quan vaig entrar a la secretaria, em varen rebre amb alegria. Com sempre, molt simpàtiques:

- Oh, mirau qui ha vengut! Un any més, que bé!

Jo, encantat. Vaig pensar: “Això ja està fet. Tràmit ràpid i cap a casa.”

Però, ai, pobre de mi .. Mirau:

Seiem, encenen s’ordinador i comença el procés:

- Necessit el seu DNI, per favor.

- Aquí el té.

Teclegen, clic, clic, clic... silenci dramàtic... i em diuen:

- Perfecte. Ja està. Ara li imprimiré sa fulla de pagament i haurà d’anar al banc a fer s’ingrés.

Perdó? Com ha dit?

- Que haurà d’anar al banc.

- Al banc? A fer cua? Amb un paperet a la mà com si fos el rebut de l’IBI? I això, per què? No puc pagar aquí, amb targeta, com s’ha fet tota sa vida?

Sa cara de sa secretària va canviar. Aquella alegria del retrobament es va transformar en el típic “jo només faig el que em diuen”:

- No. Aquest any ens han canviat el sistema. És nou. Ara només es pot pagar per banc.

- Ah, i qui ha tengut aquesta idea tan innovadora?

- Des de Mallorca. Han canviat el sistema informàtic i ara s’ordinador ho marca així.

Ah, clar! S’ordinador ho marca així ... I si s’ordinador diu que em llanci des de sa muralla, què? També s’ha de complir?

Quina meravella, això del progrés! A sa UIB, cada vegada que algú “actualitza” un sistema, en comptes de fer-ho més fàcil, ho converteixen en un embolic. Estam a sa Universitat Oberta per a Majors, per favor!

Jo, que som una mica teatral (i bastant caparrut, ja ho he dit), vaig començar a notar com sa indignació em pujava. I en aquell moment vaig decidir que aquell espectacle no havia de passar desapercebut.

Em vaig aixecar lentament i vaig començar a parlar amb veu clara i alta (potser una mica massa alta):

- Idò sap què li dic? Que no em matricul! No passaré es matí fent cua al banc, amb sa calor, entre papers, números que no avancen i empleats que no saben fer anar s’ordinador. No. Ja n’hi ha prou d’aquesta presa de pèl. Cada any ens compliquen més sa vida. En comptes d’ajudar els majors, ens posen trampes burocràtiques. Què serà, s’any que ve? Ens faran fer sa matrícula directament des de casa?

- Pot fer-ho des de ca seua. I si vol, podem obrir un dels nostres ordinadors i l’ajudarem a fer sa matrícula telemàticament, com si fos a ca seua. Durant aquest procediment sí que pot pagar amb targeta.

Era el que em faltava per sentir. Què diu? Que m’ho faci jo? I vostè per quin motiu està aquí empleada? Si ho faig tot jo, no veu que li queden dos telediaris en aquest lloc?

Sa secretària, pobra, amb cara de “tierra, trágame". I sa resta de gent que esperava fora, amb el coll estirat com a flamencs. Tothom escoltant, clar.

- A sa UIB tractau amb joves, d’acord. Però sa UOM és per a gent major. Persones que hem viscut una vida, que hem cotitzat, que hem criat fills i que hem vist el món canviar vint vegades. El mínim seria respectar-nos i fer-ho fàcil. No complicar-nos sa vida amb normes absurdes imposades des de despatxos a Mallorca.

I vaig afegir (per acabar el numeret): Sabeu què faré ara mateix? Enviaré un missatge a tots els meus companys. Els contaré el que m’ha passat i els diré que no venguin a matricular-se fins que no permeteu pagar amb targeta. Ja veurem si llavors encara us sembla tan bo, es nou sistema.

I efectivament, me’n vaig anar, orgullós després del espectacle. S'altra gent, callada. Va ser molt espectacular, sa veritat.

Arribat a casa, encara amb la sang bullent, vaig telefonar a sa professora responsable del curs i li vaig contar el que havia passat. Ella, molt educada, però amb sa mateixa resposta de sempre:

- És un procés administratiu. Ve imposat des de Mallorca. No podem fer-hi res.

Ah, no? Tot es pot canviar si hi ha voluntat. I si valtros no voleu fer res, naltros tampoc. Jo (i molts més com jo) no ens matricularem. Valtros mateixos.

I aquí ve el desenllaç final. Una hora després, rep una telefonada de sa secretaria de la seu. Veig el número i pens: “Ara em diran que he estat molt mal educat, que no és manera, etc.” Però no:

- Pep, només volíem dir-li que ja hem habilitat el pagament amb targeta. Pot tornar i acabarem sa matrícula.

Ah! I això en una hora? Quina màgia! Deu ser que s’ordinador tenia un botó amagat que només surt si protestes en veu alta. O potser és que, quan un caparrut alça sa veu, qualcú s’espavila.

Bé, sigui com sigui, vaig tornar, vaig pagar amb targeta, em vaig matricular… i sí, tot va acabar bé. Però s’emprenyada, aquesta no me la lleva ningú. És molt trist que hàgim d'alçar sa veu per fer-nos escoltar.

Miracles? No. Gràcies.

Eivissa, 27 de setembre de 2025.

MIRACLES? NO. GRÀCIES.

 

El cartell de l’entrada no enganya. Amb una honestedat que desarma, el centre de rentat “Tu coche” et rep amb una frase que sembla extreta d’un evangeli: “No fem miracles, però ho intentam.”

Fa uns dies, hi vaig dur el meu cotxe, brut com si hagués fet el ral·li Dakar. En va sortir com acabat de sortir de fàbrica. Després d’aquest miracle, vaig decidir tornar-hi, aquest cop amb el cotxe de sa meua filla.

Ella fa feina i té horaris complicats, com gairebé tothom en aquesta illa que no viu de rendes. I com que els jubilats estam per tot, vaig assumir la missió amb diligència: puntual, discret i lleugerament orgullós de sa meua utilitat familiar.

A s’hora de deixar-lo al centre, ja em van avisar: havien quedat amb sa meua filla que només el netejarien per dins. Només per dins? Perfecte. Si ella ho havia acordat així, endavant. A veure si feien un altre miracle, perquè el cotxe feia mala vista de tan brut.

Quan el vaig anar a recollir, el miracle, aquest cop, només s’havia produït a mitges. Vaig obrir ses portes i vaig quedar meravellat per tanta netedat interior. Ara bé, per fora, es cotxe continuava arrossegant la seua capa de pols, amb insectes fossilitzats i algun excrement d’au que semblava col·locat expressament, com a decoració moderna.

Amb educació, i una mica de perplexitat, vaig demanar per què no l’havien rentat per fora. I aquí va arribar sa revelació: M’explicaren que, davant la situació de sequera greu a Eivissa, havien decidit (per iniciativa pròpia, sense imposicions de cap autoritat) deixar d’utilitzar aigua per netejar s’exterior dels cotxes. Una decisió presa, em digueren, des de sa responsabilitat i sa coherència ambiental.

Els vaig fer notar, sense ànim de polèmica però amb un cert grau d’estupefacció, que altres centres, especialment els de ses benzineres, continuaven funcionant amb normalitat. “Ho sabem”, em respongueren. “Però naltros volem ser conseqüents.”

I què voleu que us digui? Davant aquesta actitud, em vaig sentir solidari. Em van fer un descompte pel servei incomplet (gest que els honra) i vaig tornar cap a casa amb un cotxe que per dins semblava preparat per a una exposició i per fora per a una etapa per camins de terra.

Però el més important és això: no els vaig fer cap retret. Al contrari. Continuaré duent-hi els cotxes, totes ses vegades que calgui. Perquè han estat valents, han estat conseqüents, i han decidit predicar amb s’exemple.

Si una illa assetjada per l’excés de turisme, pel consum desmesurat d’aigua i per sa manca de recursos bàsics, vol tenir algun futur, caldrà que molts altres facin com ells.

Ja sé que no tothom pot (o vol) adoptar aquesta postura. Sa pela és sa pela. Però aquells que ho fan, encara que sigui en un petit local de rentat de cotxes, mereixen que els fem costat. Si tots els negocis d’Eivissa actuassin amb aquesta consciència ambiental, potser no caldria esperar cada estiu s’arribada salvadora dels camions cisterna amb aigua de dessaladora.

 

Confessions d'un home a dieta.

Eivissa, 22 de setembre de 2025

CONFESSIONS D'UN HOME A DIETA.

Avui és un d’aquells dies que per jo marcarà un abans i un després. M'he aixecat pensant que podia menjar flaó i he acabat sa jornada amb un règim digne d’un monjo del Tibet. I no un monjo gord, no. Un d’aquells que viu en silenci, fa penitència i només menja verdureta crua amb un got d’aigua beneïda... i gràcies.

Tot va començar de sa forma més innocent: un control mèdic rutinari. Així, sense més. Després d'un estiu tan calorós, teníem de comprovar com funcionava el meu cos. Tocava fer una analítica completa, un electro i altres petites comprovacions. 

Però ai, amics i amigues, aquí és on va començar sa tragèdia.

Una setmana després, vaig tornar a sa consulta per conèixer els resultats, amb sa mateixa sensació que quan entres a judici esperant que el jutge hagi esmorzat bé. Però no.

Sa metgessa, amb veu dolça i somriure aparentment cordial, va dir-me:

- Els resultats són bons. Ara és el moment perfecte per perdre uns quilets més. Posem-nos un objectiu: baixar dels 80 kg. Que li sembla?

I jo, innocent de mi, vaig acceptar. Error! Cras error. Això no era una proposta mèdica, era un tractat de guerra disfressat de dieta.

Bé ... D'acord. Començaré el règim. I va dir-me:

- Anoti tot el que menja.

I jo, que soc molt obedient (i una mica caparrut), vaig començar a registrar-ho tot: esmorzar, mig matí, dinar, berenar, sopar… Tot el que em passava per sa boca.

Arriba la següent visita. Era s’hora de rendir comptes. I allà estava jo, davant d’ella, amb el meu quadern de notes alimentàries.

Sa metgessa comença a fiscalitzar ses meues anotacions amb sa precisió d’un inspector d’Hisenda. Quan llegeix “llet amb cacau”, em va mirar seriosament.

- Llet amb cacau i cereals per esmorzar? No. Ha de menjar una fruita. I el cacau, fora.

- I ara! Només aigua a mig matí? Error. També toca fruita. Obligat menjar alguna cosa sòlida.

- Una ensalada de crostes per dinar? Ni pensar-ho. Ses crostes, fora!

- I cafè amb un licor després del dinar? Això és pecat mortal.

Bé, no continuaré amb més exemples per no fer el relat massa llarg.

Finalment, vingué sa massacre:

- Sardinada per sopar? I flaó? Una copa de cava? I encara s’atreveix a apuntar-ho?

Va llegir-ho com si hagués escrit “verí”. Tanca els papers de cop i em clava una mirada que faria tremolar fins i tot un assassí en sèrie.

- Vostè ni se l’ha de mirar, el flaó i el cava. S’alcohol i els dolços li estan prohibits… fins i tot en pensament.

Allà vaig tocar fons. Desesperat, vaig intentar apel·lar a sa compassió humana:

 - Però és que jo soc una persona social, activa... M’agrada sortir amb els amics i amigues... Era una sortida amb els amics de sa universitat .....

Sa metgessa tornà a mirar els papers:

- “Festa Children of the 80’s”, diu això?  Amb els amics i amigues? No, no, no. Vostè només pot sortir amb la seua dona. Ni mirar-ne cap d'altra dona. I ja sap, res d'alcohol. Sabem com acaben aquestes coses!

- Però si només vaig beure aigua i vaig tornar a casa abans de mitjanit ...

- Res. Excuses inútils.

Veient sa meua cara de pena (a punt de plorar com un boix petit), em va dir amb veu seriosa però amb un puntet de pietat:

- Sé que sembl radical. Però vull que vostè canviï alguns dels seus hàbits. Si no, quan acabi el tractament, tornarà a pujar de pes i tot això no haurà servit de res. I vostè se sentirà decebut.

I ara aquí em teniu. Sense flaó, sense licor, sense cacau, sense crostes... i sense sortir de festa amb els amics i amigues. Amb sa nevera plena de fruita, bledes i fulles verdes arrencades d’un hort ecològic.

Però sabeu què? Li faré cas. Perquè el cor m’ho agrairà. I perquè, en el fons, potser sa metgessa no em vol fer patir. Només vol que deixi de menjar malament i comenci a cuidar-me una mica.

Escoles velles de Sant Francesc.

Eivissa, 21 de setembre de 2025.

ESCOLES VELLES DE SANT FRANCESC.

Avui, mirant Facebook (Fotos antigues de Formentera), m’he topat amb dues fotografies que m’han tocat l’ànima. Na Mila Dueñas Tur ha compartit unes imatges de ses escoles velles de Sant Francesc, a Formentera. Són fotos de s’aula de ses al·lotes, però només veure-les, he estat transportat immediatament a una altra època, a un temps molt diferent, però ben viu dins sa meua memòria.

Vaig anar a aquella escola entre els anys 1962 i 1965. Hi vaig començar amb només 6 anys i vaig deixar d’anar-hi als 9, quan tota sa família ens vam traslladar a viure a Eivissa. Van ser només tres anys, però d’una intensitat que no es pot mesurar. Aquella escola i aquell temps formen part essencial del meu bagatge, del que som avui.

Eren anys difícils. Formentera, com tantes altres zones rurals d’Espanya, encara arrossegava ses conseqüències d’una guerra civil que ho havia partit tot (famílies, terres, il·lusions) i d’una guerra mundial que, malgrat que ens va passar més de lluny, també va deixar la seua empremta. S’illa vivia dins una pobresa profunda, gairebé estructural. Sa vida era molt dura. Els recursos escassos, els medis limitats, i tot es feia amb esforç, amb suor i, moltes vegades, amb resignació. Però també amb una fortalesa i una solidaritat que avui costa d’imaginar.

Ses escoles no eren una excepció. S’aula dels al·lots (on vaig passar aquells tres anys) era molt semblant a sa que mostra na Mila a ses fotos. A sa foto, presidía s’estança n’Alfonso XIII (quan jo hi anava ja havien posat sa foto d’en Franco, com manava s’obligació de s’època) i una pissarra negra i immensa ocupava gairebé tota sa paret del davant. Hi havia dues taules per fila, sis en total. Eren pupitres dobles, fets tot d’una peça: taula inclinada, amb un petit forat al mig per al tinter, i dos seients de madera que es recollien cap amunt, com els del cine. Tot de madera, auster i funcional.

Es pati, com tantes altres coses, també estava dividit: un mur separava els al·lots de ses al·lotes. Aquella paret, feta segurament amb ses millors intencions del moment, simbolitzava moltes coses (les vaig entendre ja de més gros: sa distància entre gèneres, entre mons, entre maneres d’entendre sa vida). Però també era testimoni de jocs, corredisses, crits, rialles... perquè, malgrat tot, érem boixos petits. Fins i tot en temps difícils, no perdíem s'alegria.

I sa cisterna? Encara hi és. Com una peça resistent del passat que s’ha negat a desaparèixer. Quantes vegades l’hauré voltat, assegut vora seu, parlant, jugant o simplement descansant a la seua ombra?

Aquella escola era molt més que un lloc on apreníem a llegir, escriure i fer números. Era un espai de vida, un punt de trobada, un refugi dins una Formentera encara molt tancada, però plena de dignitat. Allà, entre parets humils i mobiliari bàsic, ens formaren com a persones. Es transmetien valors. Es compartia tot el que es tenia (que no era gaire), però tot era sincer.

Gràcies, Mila, per aquestes fotos. No són només dues imatges: són portals oberts a un passat que molts tenim guardat en un racó íntim del cor. I avui, gràcies a tu, aquell al·lot que vaig ser ha tornat a seure al seu pupitre de madera, amb el tinter al mig, i ha tornat a mirar sa pissarra com si fos el primer dia.

Algunes fotos de ses escoles a l'actualitat: