Necessitava una "tirita".

Eivissa, 25 de Juny de 2025.

NECESSITAVA UNA "TIRITA".

Avui he anat a sa farmàcia del barri. Sí, aquella de tota sa vida, on encara em coneixen pel nom... o almenys pel meu historial mèdic. Hi anava, teòricament, per comprar medicaments. Però sa veritat és que sa missió principal era molt més heroica: necessitava "tiritas". Exacte. "Tiritas". Aquelles peces de plàstic, tela, gel, o tecnologia avançada, segons el model, que abans servien per tapar un tall i ara semblen preparades per a una expedició a Mart.

Resulta que els peixos de Ses Figueretes han pres ses meues cames per un bufet lliure. I el pitjor no és que em mosseguin, sinó que tenen memòria. Si un dia van tastar cama, no tenen cap problema a repetir plat. Així que he decidit blindar-me. No sé si contra peixos o contra sa meua pròpia incompetència a la mar, però, vaja, necessitava protecció urgent.

Arrib a sa farmàcia, somriure protocol·lària, i li dic a sa dependenta:

- Bon dia, a part de ses medecines, necessit "tiritas".

Ella m'ha mirat amb aquella expressió barreja de pietat i “no saps el que t’espera”, i em diu amb un to amable:

- Les pot agafar vostè mateix, són allà a s’expositor.

S’expositor. No un expositor modest, no. Era un monstre multicolor de cartó i plàstic, amb més opcions que un bufet d’hotel de quatre estrelles. Vaja, un altar dedicat a la deessa Tirita, on s'amunteguen productes per a totes ses patologies i per a totes ses indecisions humanes. Hi ha "tiritas" resistents a s’aigua, impermeables (que, ingenu de mi, pensava que era el mateix, però resulta que no), flexibles, antial·lèrgiques, transparents, invisibles (però que es veuen), amb dibuixos de Bluey, i fins i tot unes que semblen tretes de la NASA i que prometen accelerar sa curació, i si tens sort, prevenir infeccions.

Allà em qued, com petrificat. Mirant. Amb expressió d’incredulitat. I torn al taulell. Humil. Molt humil.

- Perdoni… em podríeu indicar quines són ses "tiritas" de tota la vida?

Sa dependenta, amb sa paciència d’una santa i s’experiència de qui ja ha vist massa clients com jo, surt de darrere el taulell i m’assenyala unes "tiritas" clàssiques. Color carn, adhesiu dubtós, aroma a iode. D’aquelles que només mirar-les ja et curen una mica.

I jo, agraït. Però just quan començava a recuperar sa confiança en mi mateix, gir el cap i veig un gran expositor de Compeed. Allò ja era una altra lliga. Allò és la Champions Lligue. Ampolles, llagues, postllagues, preampolles, talons, arcs plantars, dits petits, dits grossos, i fins i tot unes que juren tenir memòria emocional per adaptar-se al teu trauma.

Total, que abans una "tirita" era una "tirita". Un rectangle marronós que s’enganxava malament i es desfeia a sa dutxa. Ara és un producte intel·ligent, una metàfora perfecta del món modern: més opcions que malalties.

Però bé, he sobreviscut. He tornat a casa amb ses meues "tiritas" clàssiques, una mica de dignitat i la sensació que, si mai m’apallissen els peixos una altra vegada, ja tindré munició per resistir.

Com m'he convertit en tapa d'estiu.

Eivissa, 24 de Juny de 2025.

COM M'HE CONVERTIT EN TAPA D'ESTIU ....   A Ses Figueretes.

 

Cada estiu hi ha qui va a Ses Figueretes per motius diferents: lluir un tatuatge mal fet, dormir sa festa de sa nit passada o per fer-se sa típica foto en banyador al petit mur de pedres enmig de sa platja i després publicar-la a les xarxes socials. Ja ho sabeu, si sa vostra foto no surt a Instagram, si no donau enveja als vostres coneguts, no us ha servit de res anar-hi. Altres, principalment els turistes, hi van per torrar-se al sol com si demà no existís i quedar al final del dia més vermells que un llagostí.

Jo, en canvi, no deman tant. Hi vaig gairebé cada dia i només vull nedar una hora o dues tranquil·lament, trobar-me amb amics i amigues, i poca cosa més.  Però això de “tranquil·lament”, ja és un concepte passat de moda. Ara, a Ses Figueretes, a més de sa crema solar, sa tovallola i sa botella d’aigua, també s’ha de dur una armadura lleugera i repel·lent per a peixos amb instints no gaire clars. Sí, ho heu llegit bé: repel·lent per a peixos.

Resulta que els sargs i ses oblades (crec que es diuen així, aquests peixos petits amb cara de innocents) han desenvolupat una inquietant passió per sa carn humana. I no qualsevol carn, no: tenen una predilecció per la zona exacta on tenim una ferida minúscula, una crosta innocent o un punt vermell d'una vena. No sé si tenen radar, GPS o si han fet un màster en ferides fresques, però hi van directes, com un míssil teledirigit.

Segueix sempre es mateix ritual. Cada matí, arrib a sa platja, m’ajust es banyador, em pos el capell per protegir-me del sol i camín per sa vorera de la mar. Em faig unes quantes platges caminant per s’arena. És un plaer. Quan estic cansat m’endins a s’aigua. I quan començ a pensar que, ara sí, quin gust, quin bany més bo… cleca! Mossegada! Petita, però amb una mala llet que fa por. I després una altra. I una altra. Vaja … Com si fos una tapa de carn de menú turístic.

A sa tercera mossegada ja cridava auxili com si m’hagués atacat un tauró. Però no: “Tranquil, només són peixos petits”, em diuen els de la Creu Roja mentre em curen sa ferida com si hagués estat ferit de guerra. Peixos petits, diuen… Com si sa mida fos el que compta quan tens sang regalant pel turmell.

Així que ja ho sabeu: aquest estiu, si voleu emocions fortes, oblidau-vos de ses discoteques o dels preus de qualsevol restaurant de platja. A Ses Figueretes només necessitau una ferideta i ganes de remullar-vos. Els peixos ja tenen ses dents afilades i s’estómac esperant.

Bon bany. I bona sort.

ITV. Més digital i menys segells.

Eivissa, 20 de Juny 2025.

ITV. ARA MÉS DIGITAL I MENYS SEGELLS.

 

 

 

Avui he anat a passar sa ITV. Es meu cotxe i jo, ben puntuals, disposats a ser escrutats per sa màquina burocràtica del Consell d’Eivissa. Arrib a sa porta del recinte i em rep un treballador amb cara de dilluns:

 - Té vostè cita?

- Sí.

Ho ha conprovat i .....

- Passi i vagi a s’oficina.

Amb el permís de circulació i sa fitxa tècnica en mà, entr decidit al despatx. Però s’eficiència digital de s'empleada em talla en sec: Ni un trist bon dia. 

- Matrícula del cotxe? 

Li dic sa matrícula i li don sa documentació. Ho clica i automàticament s'ordinador li treu totes ses meues dades, ses del cotxe i de tota sa meua vida.

- No, no, no calen els papers,

Em diu, amb un somriure automatitzat.

- Ho feim tot electrònic.

 Acaba de clicar el teclat com si fos una hacker i amb un minut:

 - Són 24,18 euros.

Em treu el datàfon més ràpid que un pistoler a s'hora de desenfundar el revolver. Pagui i calli. Efectivament, tot molt electrònic.

Surt de s’oficina pensant: “Quina eficàcia! Ni cinc minuts!”. Em sent com si hagués estat processat pel navegador de Google.

Amb el cotxe vaig cap a la inspecció. I allà, comença el ritual mecànic: rodes, frens, intermitents, llums, clàxon, gasos... tot perfecte. Ni una remor estranya, ni un fum negre. Un orgull per s’ecologia.

A s’acabament, el tècnic m’ordena:

- Esperi un moment al pàrquing.

Obeesc, perquè davant aquesta gent de sa ITV un sempre ha de mostrar submissió (per si de cas). En pocs minuts, em dona el distintiu per enganxar al vidre del cotxe. Missió complerta.

- Tot perfecte. Fins d’aquí a dos anys. Ja se’n pot anar.

Aquí hauria d’acabar sa història, però no. Sa meua vella vena de papers i justificants m’ha jugat una mala passada.

Obr sa guantera, mir sa documentació... i oh drama: sa fitxa tècnica està igual que abans. Ni un trist segell, ni una ratlla, ni un “apte” escrit a boli.

Amb el paper a sa mà, torn corrents com si m’hagués deixat el mòbil al bar. El tècnic em veu i em crida des de lluny:

 - No, no... ja no sallem el document. Ho feim tot via electrònica!

 I jo, allà, al mig del recinte, amb un paper mut a la mà i cara d'incredulitat total. Si un dia em paren els tràfics com podré demostrar que he passat sa ITV correctament? Bé... realment no farà falta demostrar res. Ells ja ho sabran abans de parar-me.

Una nova era ha arribat. No hi ha papers. No hi ha segells. Tot electrònic. Només hi ha confiança cega en un servidor informàtic que, probablement, també passarà sa ITV cada dos anys. Això esper.

El gran error del dia.

Eivissa, 20 de juny de 2025.

EL GRAN ERROR DEL DIA. 

 

Ahir a la tarda, innocent de mi, vaig decidir passar un moment per casa de sa meua filla, a Sant Jordi, a recollir una cosa. Res de s’altre món: una visita ràpida, un “ara vinc i ara me’n vaig”, com qui entra a Can Bufí a comprar una barra de pa. El que no sabia és que estava a punt d’entrar en territori hostil, a una zona de guerra.

No hi vaig estar ni cinc minuts. I en aquell brevíssim lapse de temps, un exèrcit de mosquits organitzats com tropes d’elit, amb tàctiques, estratègia i un pla d’atac perfectament preparat, va decidir que era s’hora de berenar. Supòs que feia dies que esperaven un bon exemplar de carn humana saborosa, i vaig tenir sa poca fortuna de passar-hi just en el moment exacte. El seu capità va cridar: “És s’hora. A l’atac!”

Allà estava jo, saludant sa meua filla amb un peu dins ca seua i s’altre encara fora, quan vaig començar a notar com una picor subtil m’anava pujant per ses cames. Una alarma interna em va dir: “Corre, insensat, o et deixaran sa pell feta un mapa!” Però clar, ja era massa tard. Quan vaig voler reaccionar, tenia braços i cames convertits en un camp de batalla: picades, ronxes, punts vermells. Tot el catàleg.

Braços, cames, turmells, genolls, colzes, dits dels peus. Em picava tot. Crec que fins i tot els cabells i ses orelles. Vaig arribar a casa gratant-me sense control, mirant ses meues extremitats amb resignació i sa dignitat per terra.

Just ara? Quan s’estiu tot just comença? Veig sa gent il·lusionada, com cada any: “Que bé! Ja arriba s’estiu!”, diuen. “Platja, terrasseta, tapeta, una cerveseta fresqueta…” Una postal idíl·lica, sí. Però a mi això no m’afecta. Soc d’una espècie diferent. Som (com diuen als prospectes de farmàcia) un objecte delicat.

Els mosquits em detecten abans que jo hagi sortit de casa. Em tenen fitxat. Hi ha qui diu que només piquen alguns: que si la sang dolça, que si el tipus de suor, que si els gens… No sé què dec tenir jo, però quan arrib, ja es freguen ses potetes amb fruïció.

Així que no, jo no tinc estiu. No hi ha brisa marina ni nits estrellades. No hi ha sopars a la fresca ni ganes de sortir. Només sa motxilla plena de repel·lent, i s’eterna esperança que algun dia evolucionin per menjar verd. O que, amb un poc de sort, s’oblidin de mi.

Mentrestant, continuaré defensant el meu cos com pugui: cremes, esprais, espelmes de citronel·la, mosquiteres… i sí, sé que sa guerra serà llarga i cruel. Però què hi farem: he de sortir de casa.

M'he quedat sense feina.

Eivissa, 16 de Juny de 2025.

M'HE QUEDAT SENSE FEINA.

Ja és oficial. Avui m’ho han comunicat (amb cara de circumstàncies i molta amabilitat, això sí). A finals de mes no em renoven es contracte.

Sí, heu llegit bé: es meu viatge com a professional de l’educació matinera arriba al final.

Feia escola matinera a casa. Cada dia, de vuit a nou del matí, durant tot el curs escolar. El sou? Res de s’altre món. De fet, alguns dies hi posava de sa meua butxaca. A canvi (emocionalment, s’entén), rebia alguna abraçada sincera i aquella sensació tan digna que, malgrat tot, alguna cosa important estava fent.

He treballat durant anys en aquest projecte tant invisible com essencial. I no és per presumir (bé, potser una mica sí), però ho he donat tot. Durant una hora al dia he fet més que moltes empreses en una jornada sencera. Ah, i amb més vocació.

Ses meues responsabilitats?

– Recollir puntualment sa criatura. Cada matí, mateix lloc, mateixa hora: jo, immòbil, a la cantonada del carrer. Algunes vegades pensava que ja formava part del mobiliari urbà.

– Preparar i servir l’esmorzar (no sempre, només de tant en tant, tampoc cal exagerar).

– Assegurar que anés net, ben vestit i, sobretot, ben pentinat.

– Acompanyar-lo a s’escola i comprovar que hi entrava.

– I el més important de tot: educar-lo des de s’experiència. Perquè, amics i amigues, educar no és només qüestió de llibres. És qüestió de paciència, hores i de parlar molt.

Durant tots aquests anys he tingut un sol alumne. Un. Però amb ell n’he après més que en tres màsters. M’ha ensenyat sa importància de començar el dia amb un somriure, de viure amb energia… i que, de vegades, una abraçada val més que mil paraules.

I ara?

Ara em toca reinventar-me. A partir del juliol em trobareu (probablement) fent cua a s’oficina d’ocupació, buscant feina als portals en línia, o practicant el meu somriure d’entrevista davant del mirall.

Així que si algú coneix alguna oferta on pugui continuar combinant passió, entrega i, si pot ser, un salari digne (o, si més no, un bon croissant de La Canela per esmorzar), feu-m’ho saber. Estic disponible, motivat i més que preparat.

Gràcies a tothom que, al llarg dels anys, m’ha fet sentir que aquesta petita feina tenia un valor immens. Ara toca buscar nous escenaris on continuar fent el que millor sé fer: cuidar, educar i posar-hi el cor.

Compartiu, si sabeu d’alguna feina.

Un gran pas.

Eivissa, 15 de juny de 2025.

UN GRAN PAS.

Després de setmanes mirant s’agenda de reüll, consultant obsessivament el vent i els núvols, avui ha arribat es moment. Ja no podia esperar més. Es meu cos m’ho suplicava. Sa meua pell, seca i ressentida per totes ses inclemències de s’hivern, m’ho exigia amb una veu clara: cap a la mar.

Era... necessari. Inevitable. Gairebé una qüestió de salut.

Així que, amb determinació, m’he enfundat es banyador de s’any passat (sa visita al Decathlon continua pendent; ho tenc apuntat), he agafat sa tovallola (també vintage, fidel companya d’estius passats) i m’he dirigit cap a sa platja de Ses Figueretes. Tocava complir es ritual de cada any: es primer bany de sa temporada.

Però ai .... Sa realitat m’ha rebut com una clatellada d’aigua freda: no era s’únic amb sa idea brillant. Sa platja era un formiguer humà. Gent esperant per entrar, gent nedant com si s’acabés el món, criatures corrent per tot arreu, pares i mares cridant noms com si estiguessin a s’hora de sortida d’un col·legi, i una legió de banyistes, mòbil en mà, buscant per Instagram.

Tot en ordre. S’estiu és això.

He començat a caminar per s’arena (que ja cremava) esquivant infants amb pales i poals, parelles fent-se selfies d’amor etern (mínim fins al setembre) i un senyor estès a sa vorera com una estrella de mar jubilada. Res de nou: Obstacles típics d’un dia de platja.

Després d’aquesta gimcana d’alt nivell, he arribat al final de sa platja. I, en tornar, com marca sa tradició, el millor dels estius: m’he trobat amb algunes de ses amigues fidels de Ses Figueretes. Ses de sempre. Ses del “ja era hora!” i el “quina calor, eh?”. Hem posat el dia al dia, repassat temes profundament intranscendents (com ha de ser) i celebrat el retorn com toca: sense protocol ni presses.

Aquesta, i no cap altra, és s'autentica cerimònia d’obertura de sa temporada.

Quan he vist arribar es meu net, ho he sabut: era es moment. He deixat ses meues amigues i, amb pas decidit, m’he dirigit al meu racó favorit de sa platja. He entrat a s'aigua. Primer els peus: freda. Després fins als genolls: més freda. Quan s’aigua ha tocat sa "línia de flotació" ... glaç! Però calia mantenir sa dignitat: mirada fixa a l’horitzó, braços enrere, somriure de “jo, freda? Què dius! Està molt bona!”. I, finalment, el capbussó.

Fet. He nadat. Sí, amics i amigues: he fet es primer bany de sa temporada.

S’aigua, freda, m’ha rebut transparent i neta, sense cap objecte estrany flotant (fet que valor molt, després d'altres estius). M’ha deixat surar tranquil·lament. He jugat amb el meu net i la seua mini taula de surf. He fet dues braçades i mitja (es primer dia, no cal fer es valent) i he sortit amb el cap ben alt. Missió complerta. Ritual consumat.

Ara ja us puc parlar amb sa superioritat moral de qui pot dir: “Ja m’he banyat. I tu? Encara no? Ai, que no saps el que et perds...”

Un Via Crucis de salut.

Eivissa, 14 de Juny de 2025.

UN VIA CRUCIS DE SALUT.

Ahir vaig viure una experiència de salut diferent, gairebé religiosa. Sa meua professora de Pilates del centre de fisioteràpia de Sant Rafel, amb tota sa bondat i innocència del món, em va convidar a una classe de força. Jo, que em pensava que ja era un veterà del gimnàs, vaig acceptar amb aquell entusiasme imprudent de qui no sap ben bé on s’està ficant.

Alerta: allò no era una classe. Era un Via Crucis fitness en tota regla. Però d’això sa meua professora no em digué res quan em va convidar.

Després d’un escalfament saltant i fent amplis passos que haurien fet suar fins i tot a un atleta maratonià, vam començat un recorregut per "estacions", per estores distribuïdes per un ordre determinat. No eren estacions de tren, no. Eren estacions de patiment. Però patiment del bo, d’aquell que et fa suar de valent... o et fa veure ses estrelles. Es tractava de realitzar una sèrie d’exercicis amb pesos, a repetir dues vegades, amb breus descansos per recuperar sa dignitat i s’alè. A cada estació feiem un exercici diferent.

El recorregut? Per resumir un poc:

Primera estació: glutis amb fit ball (una pilota grossa). Més que un exercici, semblava una actuació de circ. Vaig estar a punt de demanar una xarxa de seguretat i una ovació final per aconseguir tornar al punt inicial del exercici sense caure ni fer-me mal.

Segona estació: flexions de cames. Amb elegància? No. Amb dignitat? Tampoc. Però em vaig moure bé cap amunt i a baix, i això ja era una victòria.

Tercera estació: flexions de cos i braços. Aquí vaig renegar en els tres idiomes que conec. I això només era el tercer exercici. Els braços i ses mans picaven de s'esforç i sa panxa estava més plana que una taula de planxar.

Quarta estació: planxes laterals amb pesos. Sa meua versió recordava més a algú intentant fer equilibris per no enfonsar-se en s'estora.

Cinquena estació: "sentadillas" amb cinta elàstica. Ses cames cremaven, sa cinta s’estirava com si volgués fugir, i jo m’encomanava a tots els sants del gimnàs.

Sisena estació: fer l’os. Peus en s'estora i mans agafant els pesos, també en s'estora. No sé quin os era, però jo em sentia com un os panda (suant i patint) intentant aixecar els pesos.

Setena estació: fer el cranc. No sabia si estava fent exercici o si m’havia colat en una coreografia de dansa moderna.

Vuitena estació: bessons. O com sentir parts del meu cos que ni recordava que existien.

Finalment, respirar intensament, assecar-se sa suor i fer els estiraments obligats. Quàdriceps, tríceps, bessons, cervicals … tot el catàleg muscular. M'estirava com si fos una pasta fresca a punt d’entrar al forn.

En resum: Vaig fer una classe dinàmica, intensa i amb molt bon ambient. Vaig suar com si fos s’últim esforç del dia. I contra tot pronòstic, s'experiència va encantar-me.

Ara bé, tal vegada demà m’hauran de treure del llit amb llitera i paracetamol. Però amb un somriure.

Un dia de metges i compres a Barcelona.

Eivissa, 13 de Juny de 2025.

UN DIA DE METGES I COMPRES A BARCELONA.

 

Després d’unes revisions mèdiques rutinàries per na Linita a Barcelona (tranquils, tot controlat: res greu, gràcies), vam pensar: ja que hem travessat la mar des de sa nostra roqueta, fem-ho tot amb estil. Ens vam marcar un repte: gastar sous digitals amb elegància pagesa. Objectiu? Comprobar que sa targeta bancària instalada al mòbil funcionava correctament, fins i tot a l'estranger. On millor? Al temple de sa compra compulsiva i la indecisió: El Corte Inglés de Plaça Catalunya.

Sa missió era senzilla (en teoria): trobar roba per sobreviure a s’estiu sense semblar concursants d’aquell reality de televisió on els deixen tirats a una illa sense ni una muda digna. Però ai, amics, sa moda actual és una selva. I no una d’aquestes tropicals, amb fauna exòtica i fulles gegants. No. És una jungla de talles, símbols incomprensibles i etiquetes que semblen part d’un manual de peces de recanvi.

Que si M+, L+, XL+, 2XL+… Sembla que estiguem triant mòbils, no roba.

I el millor de tot? En una secció, tot ve amb el “plus”. A s’altra, ses mateixes lletres però sense. Què vol dir això? Que una L+ és una XL camuflada? O una M? El misteri de ses talles d’El Corte Inglés només el poden resoldre ments privilegiades... o venedores que hi porten des del segle passat.

Amb sa determinació dels valents entrarem a la selva sense mapa, vam carregar-nos de peces i esperances, i vam buscar els provadors. I sí, allí va començar el drama: un polo que m'estava com un guant, s’altre com si fos pensat per un adolescent. I el punyetero mirall fluorescent i sense pietat, capaç de ressaltar fins i tot els pecats que encara no havia comès.

Però quan tot semblava perdut... va aparèixer ella. Sa venedora. Una professional de ses d’abans: ull clínic, franquesa directa i una intuïció que faria por a qualsevol. Amb una sola mirada em va saber sa talla, s’estat emocional i probablement el límit de sa targeta del banc. No em va vendre roba. Em va vendre autoestima, confiança... i un polo rebaixat que “l’afavoreix moltíssim, carinyo”.

—I vostè, senyora, ha trobat res que l’hi agradi?

Na Linita remenava, dubtava, feia aquell gest de “potser sí, potser no”... però sa venedora no va vacil·lar ni un segon. A l’atac:

—Mirí, ens han arribat unes bluses molt mones... Vengui, vengui, que li ensenyo.

I allà vam caure. Sortirem amb una bossa que no passava pel forat del control de seguretat de s’aeroport, sa targeta virtual tremolant i el mòbil amb sa bateria a zero. Sa venedora havia caçat dues preses fàcils, i el temps? Ah, el temps era seu. Quan atenia a na Linita, jo només podia mirar el mòbil amb resignació i sospirar.

Conclusió: El Corte Inglés potser encara no ha trobat el sistema definitiu de ses talles, però ses seues venedores veteranes... aquestes sí que són moda, psicologia i màrqueting tot en un. 

I si tenen el dia inspirat, et venen fins i tot ganes de tornar-hi.

Per quin motiu plores?

Eivissa, 12 de juny de 2025

PER QUIN MOTIU PLORES?

S’altre dia vaig tenir el “plaer” de veure el partit entre l’Eivissa i l’Andorra. Un esdeveniment digne de recordar... si el que voleu és aprendre com no s’ha de jugar un play-off d’ascens. Ja us podeu imaginar que en vaig sortir decebut. Bé, bastant més que decebut.

Però no us confongueu: per jo, el partit va ser tota una lliçó. Una d’aquelles que la vida et regala com un clotellada amb sa mà ben oberta.

L’Eivissa va sortir al camp amb una energia... diguem-ne dubtosa. Com si no tinguessin clar si jugaven un partit decisiu o si havien anat a fer una passejada pel recinte de Can Misses. Un penal fallat (és clar, per continuar amb sa tradició), zero perills, zero idees i una actitud que només puc descriure com a "pasota".

Ni corrien, ni pressionaven, ni tan sols semblava que creguessin que allò anava amb ells. El rival? L’Andorra, que sense ser la selecció espanyola, com a mínim sabien on tenien els companys i que havien de fer amb sa pilota.

Però sabeu què va ser el pitjor? El marcador? No. El pitjor va ser sa sensació d’haver regalat una oportunitat. I això, en el futbol (i a la vida) es paga car. Perquè el problema no és perdre un partit important: és haver estat badant tota sa temporada contra equips molt inferiors.

Així que apuntau això amb lletres grosses i vermelles: el que vulgueu aconseguir, comencau a treballar-ho des del primer minut. No espereu que arribi sa final per posar-hi ànima, perquè potser llavors ja serà massa tard. No hi ha èpica que valgui si heu estat dormint tot s’any.

I sabeu què va ser el més trist? A s'acabament del partir, veure els jugadors estirats damunt la gespa, plorant com si s’hi haguessin deixat la vida. Perdonau, però si no heu lluitat, si no heu suat cada pilota, si no us heu deixat sa pell... què collons plorau? Per quedar bé a sa foto? Per fer llàstima? No, amics. Això no va així.

Perdre no és el problema. El problema és no haver intentat guanyar amb totes ses forces.

Recordau això sempre: ses pedres al camí hi seran, i moltes. Però no hi són per aturar-vos, sinó per posar-vos a prova. Caure, aixecar-se, tornar a caure i tornar-se a aixecar més forts. Així es fan els valents, els que no es rendeixen.

Així que, ja ho sabeu: sigueu dels que lluiten, no dels que es queixen. Donau el millor de valtros sempre, fins i tot quan ningú us miri. Que no us faci por perdre, però que mai us faci vergonya haver-vos quedat a mitges.

I, sobretot, que mai jugueu com l’Eivissa de s’altre dia.

Una aparició quasi mística.

Eivissa, 8 de juny de 2025.

UNA APARICIÓ QUASI MÍSTICA.

 

 

Ahir vaig tenir el plaer de redescobrir un d’aquells restaurants eivissencs històrics que encara sobreviuen (heroicament) a s'era de ses tonteries gastronòmiques. Ja sabeu, aquesta moda de “cuina d’autor” on s’autor sembla més preocupat per fer equilibris amb flors comestibles que per alimentar éssers humans. Plats que semblen jardins, on s’ha de jugar a buscar es menjar entre ses herbes, els pètals i ses escumes.

Per sort, encara existeix el Bar Restaurant Llumbi, a Es Cubells. Un lloc on “cuina saludable” no vol dir un bol amb herbes, quinoa i llavors de xia trista. No. Aquí, “saludable” vol dir plats amb substància, amb greix d’aquell bo, amb gust i sense enganys. Menjar de veritat. D’aquell que reconforta després d’un dia de sol, de mar i després d'aguantar turistes fent-se selfies de ses picades de medusa.

I sa carta? Una delícia de senzillesa. Només de llegir-la ja fa gana: calamars a la planxa, anfós, sirvia... Peix fresc, d’aquell que no ha viatjat mig món en contenidor. Carns que fan olor de carn: costelles, entrecots... i, per descomptat, truita espanyola. Ah, sa truita de patates! En vaig veure servir-ne unes quantes a taules de turistes que la contemplaven com si fos una aparició sobrenatural. Es miraven i murmuraven entre ells paraules que no entenia. Probablement pensaven que acabaven de descobrir un nou superaliment. No vaig atrevir-me a trencar-los la il·lusió. Sa fe no es discuteix.

A s’hora de les postres, sa festa va seguir. Tartà de formatge com ses d’abans (d’abans que el món descobrís el colesterol i el remordiment). Fruita natural (sí, sí, natural), no d'aquella que ve en almívar i fa olor de pot. Ei …. i un mus de xocolate amb una intensitat i textura de cacau que enganxa.

I quan pensava que ja no podia demanar res més ... Miracle! Tenien Fernet Branca. Una aparició quasi mística del Pare Palau en forma de digestiu. Em vaig demanar un descafeïnat amb unes gotetes (és un d’aquells capricis que encara em permet). S’ha de cuidar la salut, sí, però si pot ser amb un toc de licor, millor.

El servei? D’una amabilitat exagerada. Amb paciència em van explicar com pagar amb el mòbil. (Ja sabeu, m’estic iniciant en el món digital i això de pagar amb el mòbil no és fàcil) Tot i això, confés que encara enyor aquell gest de treure sa targeta física de sa cartera.

En una illa que cada vegada sembla més un plató de televisió, plena d’influencers, DJ, còctels moleculars i cambrers disfressats, el Llumbi és un petit miracle. Un lloc on encara es menja com abans: amb gana, amb plaer i sense haver de traduir el menú amb el Google.

Si teniu l’oportunitat, anau-hi. Jo hi tornaré. I potser sa pròxima vegada sí que demanaré sa truita de patates. Abans que la segrestin per posar-la en un museu de gastronomia. O pitjor: abans que la serveixin en gotets de vidre, amb escuma de res i pols de no se sap què.

Bon profit. 

Històries d'un alumne digital.

Eivissa, 6 de juny de 2025

HISTÒRIES D’UN ALUMNE DIGITAL

He començat un curset amb nom de sèrie televisiva: “Eivissa, ciutat digital”. Organitzat per l’Ajuntament d’Eivissa, que ara, a més de fer net i recollir els fems dels carrers, també es dedica a intentar fer ciutadans digitals. I no, el propòsit no és tan fàcil com pensau. Això no és com posar ordre a s’entrada dels al·lots als col·legis i ja està.

Es primer dia, tot molt bàsic però imprescindible: seguretat per moure’s per la xarxa, connexió i ses primeres nocions de l’art de no llançar el mòbil per sa finestra quan no trobes on es descarrega una aplicació. Vam aprendre a baixar APPs (sí, en majúscules, perquè tenen més poder que molts d’alcaldes), a donar-nos d’alta a Cl@ve (un ritual digital per demostrar a l’Estat que som nosaltres mateixos i no un robot sospitós), i fins i tot a treure el DNI electrònic sense plorar ni necessitar l’ajuda del policia de guàrdia. A més, vam instal·lar el certificat digital al mòbil. Ai... el certificat digital! Aquest gran desconegut que viu en una carpeta que encara estic buscant i que no he aconseguit tornar a trobar.

Ja a casa, com a bon alumne aplicat (i lleugerament preocupat, perquè a cada pas esperava que el mòbil em digués “error fatal, adéu, vagi bé”), vaig fer pràctiques. De moment, vaig aconseguir instal·lar Cl@ve i el certificat digital, i no, no vaig cremar el telèfon en el procés ni vaig haver d’invocar s’ajuda de cap tècnic.

I atenció: vaig fer gestions amb el cens de l’Ajuntament i vaig enviar documents al GOIB sense morir d’un infart. Ni tan sols un mareig lleu. Això sí, vaig suar més que quan, s’altre dia, vaig fer el tràmit de donar-me d’alta a un banc digital. Aquell trauma encara l’estic superant.

El segon dia de curset ha estat de traca. Dues hores seguides fent feina i aprenent com funciona sa “Carpeta Ciudadana” del Govern d’España. He quedat espantat. No us podeu imaginar sa quantitat d’informació personal i particular que hi tenen. Els cotxes que tenc, els punts del meu permís de conduir, ses meues propietats immobiliàries, s’historial mèdic, quan em caduca el DNI o el passaport, o si tenc una cita pendent per fer la renda. Fins i tot (i no és broma) hi tenen el certificat de sa meua partida de naixement. Us adjunt una foto. No us dic mentides.

Ens tenen ben controlats.

Bé… Sa veritat? S’experiència de fer el curset és positiva. Amb calma, paciència, i una cerveseta ben fresca (que ajuda més que qualsevol tutorial de YouTube), ho vaig aconseguint. Estic content. I sorprès. Sí, amics, estic progressant digitalment. Qui ho havia de dir! Jo, que encara imprimeixo els bitllets de s’avió per si de cas. I mirau-me ara: Gairebé ciutadà digital.

El futur és aquí. I, de moment, no m’ha explotat a les mans.

 

El dia que vaig obrir un compte en línia.

Eivissa, 5 de Juny de 2025

EL DIA QUE VAIG OBIR UN COMPTE EN LÍNIA  ..... i no vaig perdre la paciència del tot.

 

Sí. Ho he fet. Després de dies de navegar per webs, comparar opcions i llegir més lletra petita que en un contracte de telefònica, finalment vaig trobar una proposta que feia bona pinta.

La Caixa ofereix una cosa que sona gairebé moderna: Imagin Bank. El nom, d’entrada, et fa dubtar si estàs obrint un compte corrent o apuntant-te a un taller de meditació.

Però la publicitat ho pintava tot molt bé:

- Dues persones titulars.

- Cap comissió de manteniment ni administració.

- Dues targetes de dèbit, gratis, sense cost d’emissió ni de manteniment.

- Transferències sense comissions. Gratuïtes!

- Accés a caixers i operativa digital... gratuïts i sense sentir-se estafat!

En resum, un compte que et fa pensar que potser, només potser, el segle XXI ha arribat també al món bancari. Així que, amb una barreja d’optimisme i incredulitat, vaig decidir tirar endavant.

S’obertura del compte? Tota una experiència digital i un exercici de paciència.

Amb s’app de s’entitat vaig fer tot el registre jo solet, sense trucar a ningú que treballi en informàtica ni mirar cap tutorial a YouTube. Pas a pas, seguint ses instruccions. Fàcil? Bé... no era física quàntica, però tampoc una passejada dominical. Cal un mínim d'experiència digital i molta paciència. Hi ha un moment en què no saps si estàs obrint un compte o participant en un escape room.

Afegir un segon titular? Ah, amics... Aquí la cosa es va complicar. Entre menús que apareixen i desapareixen com si juguessin a l’amagatall, codis per SMS que arriben quan menys t’ho esperes, i botons que semblen tenir vida pròpia, vaig acabar fent el que havia jurat no fer: una visita presencial a s’oficina principal de La Caixa. Sí, aquella on encara hi ha cadires, humans... i màquines de cafè.

I vet aquí sa meua sorpresa: encara hi ha persones reals! Amb veu, paciència i una certa habilitat per fer que el procés acabi bé. Amb el gestor comercial vam completar el tràmit, entre converses cordials i suggeriments amables per domiciliar sa pensió ("Et donem 250 €!") o convertir-me en reclutador digital ("Convida un amic i et donem 50 € per cada un que s’apunti!").

Tot molt temptador. Però vaig declinar. Per prudència. I perquè no em veia fent de "influencer" bancari.

En fi, objectiu assolit: compte obert. He posat un peu al futur de la banca digital, mentre s’altre encara trepitja sa sucursal de tota la vida. Ara toca veure com va sa cosa en el dia a dia.

Perquè una cosa és obrir un compte i una altra, ben diferent, és comprovar si funciona com diuen... o si és només una altra promesa digital disfressada de màrqueting.

Continuaré informant.

Aprendre a sobreviure digitalment.

Eivissa, 3 de juny de 2025

APUNTAT A UN CURS PER APRENDRE A SOBREVIURE DIGITALMENT.

Sí, ho he fet. M’hi he apuntat. No per vocació, ni per passió, ni perquè somiï a convertir-me en un hacker de barri. No. Ho he fet per pura, crua i desesperada supervivència. Estic desesperat. A punt de declarar-me vençut per s’administració electrònica. El Certificat Electrònic m’ha derrotat massa vegades. El DNI electrònic? Una targeta que està agafant pols dins el calaix per no utilitzar-ho. I sa Cl@ve... ai, sa Cl@ve! No sé si tinc sa PIN, sa permanent, sa temporal, sa mòbil o una crisi existencial.

Descarregar una aplicació oficial és com participar en una prova de supervivència. Primer has d’endevinar quin navegador permet obrir sa pàgina sense que esclati una alerta de seguretat. Firefox diu que no. Chrome et deixa passar però s’encalla, es queda parat. Safari s’ho mira amb desconfiança. Total, acabes fent servir Internet Explorer el 2025, com si fos un programa antic.

Instal·lar s’aplicació correcta ja és una prova d’habilitat. A cada pas, una trampa: que si no tens Java, Office, etc. o que si el controlador del lector de DNI no és compatible, que si l’arxiu ja no s’executa, que si el servidor no respon. I quan finalment tot sembla estar a punt, apareix l’inevitable missatge: “Error desconegut. Torni a provar més tard.” És a dir: “ets un inútil.”

Per sort, l'Ajuntament d’Eivissa, en una iniciativa molt interessant, ha posat en marxa el programa “Eivissa, ciutat digital”. Uns cursos al Casal d’Igualtat per ajudar-nos, ciutadans anònims i desesperats, a aprendre a identificar-nos digitalment sense perdre sa salut mental.

Avui dia, per demanar una cita, consultar sa vida laboral o descarregar un certificat, has de dominar més pantalles que un controlador aeri. I si no tens fills, nets o un informàtic de confiança, estàs perdut. Literalment, estàs fora del sistema.

Ens ensenyaran a moure’ns pel laberint: Cl@ve PIN, Cl@ve mòbil, el certificat, el DNIe... tot aquest món de codis i pantalles que, fins ara, només m’han servit per acabar cridant a la pantalla com si estigués veient un partit de futbol.

També podrem fer tràmits amb l’Ajuntament: autoliquidacions, inscripció a activitats, compra d’entrades... tot en línia. Una meravella, en teoria. Perquè en la pràctica per jo, intentar entrar a la seu electrònica de qualsevol entitat ja és una activitat esportiva amb alt risc de lesió. Lesió emocional, vull dir.

I no s’acaba aquí el temari. També aprendrem a comunicar-nos amb l’Ajuntament per WhatsApp, butlletins (newsletters, li diuen ara) o xarxes socials. El futur és aquí, i si no tens Cl@ve i un perfil validat per l’Administració, pràcticament no existeixes. Ja pots tenir padró, hipoteca i cotxe a nom teu, que si no saps escanejar un QR, ets un ciutadà de segona.

Així que sí, m’hi he apuntat. No sé si sortiré del curs amb un diploma o amb ganes de llençar s’ordinador per sa finestra. Però com a mínim, hi vaig amb esperança. Desesperat, sí. Però no vençut. Això mai.

Crònica d'un bullit.

Eivissa, 31 de maig de 2025.

CRÒNICA D'UN BULLIT (que va acabar en oblit).

Hi ha dinars i dinars. I després hi ha els dinars que es mereixen un monument, una placa commemorativa o, com a mínim, una entrada al grup de WhatsApp amb foto inclosa i promesa solemne de “hem de repetir”. El d’ahir, amics i amigues, entra directe al saló de la fama gastronòmica dels dinars entre amics amb estrella (Michelin no, però de les que brillen de veritat).

El lloc? Una casa a Es Jundal d’aquelles que fan olor de camp, bon gust i estiu a sa porta. El servei? De categoria. Fins i tot vam tenir aquell luxe tan escàs últimament: temps. Temps per seure, per escoltar, per brindar. Els amfitrions? Uns autèntics artistes. Ens van tractar com si fóssim ministres.

I el cuiner… ai el cuiner! Un mestre del bullit de peix. El menú va ser un homenatge al mar i als bons costums. Uns aperitius per obrir boca (i converses), beure fresquet amb gust d’estiu, i després el plat fort: un bullit de peix com Déu mana i com sa memòria col·lectiva recordarà durant molt de temps. Ni una gota de caldo extra (aquell peix no necessitava maquillatge). Patata al punt, roges, anfós i gall… una alineació culinària de primera. El grau de cocció estava tan encertat que fins i tot sa gelatina del peix tenia personalitat pròpia.

Després, clar, un arròs a banda. D’aquells que fan silenci a taula, perquè sa gent està massa ocupada repetint. I per acabar, postres, cafè caleta (autèntic i casolà), i copes (perquè s’amistat, si no es rega, s’eixuga).

Ses rialles? Generoses. Ses batalletes? Moltes. Algunes repetides, però cada vegada millors. Secrets inconfessables? També alguns. I sobretot, un ambient tan especial que només es cuina quan es troben ses persones adequades, en el moment oportú, amb sa panxa plena i el cor lleuger.

I sí, entre el tercer brindis i sa quarta historieta, vaig oblidar un petit detall: recollir el meu net. Havíem quedat que vindria a dormir a ca nostra. Eren les vuit de la tarda i encara estàvem fent copes.

Però què és un futur trauma infantil comparat amb el record d’un dia com aquest? Res greu. A ell li passarà. A mi, el record de s’amistat compartida m’acompanyarà molt més temps que qualsevol notificació al mòbil.

En resum: un dia per repetir. Però amb alarma posada i potser un parell de senyals de trànsit al camí que diguin “Atenció: aquí es cuina felicitat”.

 

Algunes fotos del dinar:

 

 

 Fins a sa propera.

La primera cita.

Eivissa, 31 de maig de 2025.

SA PRIMERA CITA ...  (amb sa podòloga)

 

 

Ja sabeu que en aquesta vida tot arriba. I a mi... m'ha tocat anar a sa podòloga. Sí, sí, tal qual. No era cap centre d’aquells amb música zen, llums tènues i tovalloles calentes. No. Era una consulta on els peus tremolaven només de posar un peu dins (i mai més ben dit).

Em rep una professional tota equipada: mascareta, guants de làtex i un uniforme blau immaculat que feia més por que confiança. Semblava una infermera de quiròfan. Jo m’esperava una dona uniformada més informal. Però ella, com si res, em va saludar amb una mirada amable (només amb els ulls, perquè la resta estava amagada sota sa mascareta de protecció) i em va dir:

- Segui aquí.

I jo, obedient, em vaig asseure en una cadira plegable d’aquelles que et fan pensar més en un interrogatori que en una estada agradable.

- Què li passa als peus? em preguntà amb el to rutinari de qui ja ho ha vist tot.

I jo, amb sa meua millor veu de víctima, li explic el meu drama podal: que si ses ungles estan agafant formes artístiques no homologades per cap acadèmia d’estètica, que si em fa vergonya portar sandàlies, que si potser és un cas per tractament mèdic.

Ella només hi donà una ullada ràpida. Una ullada d’aquestes que espanten, perquè dura dos segons i ja em dona el diagnòstic. Ni el meu buscador d’internet va tan ràpidament. No li cal ni un TAC, ni un escàner, ni consultar el Dr. Google.

- Ja sé què és.

Com? Però si ni tan sols m’ha preguntat si em fa mal! Jo esperava que em demanàs s’historial mèdic, una biòpsia o, com a mínim, que em miràs amb més profunditat!

Però no. Resulta que es meu problema, que jo ja visualitzava com irreversible, era tan sols que tenia ses ungles una mica... diguem... estèticament rebels. Una mica de corba de més, una mica de deixadesa acumulada i potser un trosset d’ungla que s’havia aventurat en una direcció equivocada.

I aquí és on va començar el festival. Aquell ritual demanava una mica de música, però res: en viu i en directe, talla per aquí, raspa per allà, amb instruments metàl·lics que podrien aparèixer en un museu de tortura medieval. I, de tant en tant, em mirava amb una serenitat que em va fer pensar que havia vist peus molt, però molt pitjors que els meus.

Durant un moment em va semblar estar a sa consulta d’un dentista: mateix soroll, mateix arsenal d’eines, però sense cap relaxant muscular. Quan va acabar, em va mirar, orgullosa de la seua obra, i em va dir:

- Ara ja pot lluir sandàlies.

I jo, que gairebé no reconeixia els meus dits dels peus, vaig pensar que sí, que havia passat una brigada de neteja municipal especialitzada en extremitats inferiors.

No sabia com agrair-li. M’havia retornat sa dignitat, el plaer de treure’m els calcetins en públic (ja semblava un turista anglès). Ni un balneari m’hauria deixat tan purificat.

A l’acabament de la sessió, amb veu tímida, li pregunt "quant li dec?". I ella em diu:

- Res. Vostè és de Sanitas, té dret a una visita mensual gratuïta.

Jo no ho sabia (no llegeix sa lletra petita de ses pòlisses d’assegurança, ja ho veieu). Si ho hagués sabut abans, ja faria mesos que aniria allà a confessar els meus peus.

Em va donar una targeta (com qui et recorda quan toca la ITV del cotxe) i em va dir:

- D'aquí a un mes i mig, torni.

I jo:

- Clar que sí! M'esperi!

Mirau si m’ha agradat, sa primera cita, que ja estic pensant a tornar-hi.

Ara ja sé que no ets el meu banc.

Eivissa, 29 de maig de 2025.

ARA JA SÉ QUE NO ETS EL MEU BANC.

 

Rep una trucada de la meua assessora comercial del Banc Santander. M’ofereix una “proposta irresistible” per passar ses meues assegurances a una companyia del seu grup. Si hi accedeix, m’asseguren millors condicions. I m’ho diu dues vegades: “per sempre”.

En un primer moment, tot sembla molt polit. M’han fet sentir com un client especial. D’aquells que reben atenció personalitzada. Quina sort, pens jo. Però tanta atenció em fa sospitar.

A casa, amb calma, repàs mentalment sa jugada i entenc què volen dir-me realment amb “atenció personalitzada”: que me’n vagi o que els hi aporti més negoci (al seu banc, clar). Vaja, que ja no hi som tant benvingut com pensava.

I no ho dic perquè sí. Mirau què m’han fet darrerament:

Primer, van tancar sa sucursal del barri. Sa de tota la vida, a cinc minuts de casa. Ho van fer en silenci. Ni avís, ni explicació, ni un trist cartell de comiat. Què són uns quants clients emprenyats, si els números quadren?

Sa conseqüència: vaig haver de caminar fins a Es Viver per treure sous. Com un pelegrí a la recerca del metàl·lic sagrat.

Perquè sí, a ca meua encara es necessita efectiu. Aquest mateix migdia he dinat amb amics a un restaurant de Sant Carles on els cartells són clars com l’aigua: “Only cash”, “No acceptam targetes”. I al barri, en molts negocis, veig missatges igual de directes: “No acceptam pagaments amb targetes inferiors a 10 euros”.

Però la peregrinació a Es Viver ha durat poc. També han tancat aquella oficina. I no només la sucursal: ni un caixer, ni un rètol, ni una disculpa. El local, ara, sembla fantasma.

I com a traca final: a tota Vila, només queda una oficina. Una. Per a tota la ciutat. Ses cues per accedir al caixer són tan llargues que sembla que reparteixen regals. Però quan arriba el teu torn, el premi és una mirada buida i un “torni demà, que avui el caixer no funciona”.

Cabrons. Han inventat una estratègia brillant: fer fora els clients per esgotament. No cal acomiadar-los; n'hi ha prou amb tancar portes. Deixar-nos al carrer, sota el sol o sa pluja, intentant parlar amb una màquina que, amb sort, té més empatia que tota sa junta directiva del banc.

Mentrestant, sa web del banc ens predica el seu “compromís amb la digitalització”. Traducció simultània: si no tens trenta anys, un munt d'apps i un mòbil de 1.000 euros, ja et pots espavilar. I si en tens més de 65? Claríssim: no siguis client. No ens interessa gent com tu.

Això ja no és banca. És una broma pesada amb logotip i comissions. Això sí que no fallen mai: respires? Et cobren. Consultes el saldo? Et cobren. Fas una transferència? Et cobren. Treus sous d’un caixer que no és el seu? Et cobren. S’únic servei que funciona com un rellotge suís.

Potser és hora de recordar-los que sense clients no tenen negoci. Que no som dades sobrants d’un PowerPoint fet per un directiu amb corbata vermella i poca vergonya. Som persones. I potser és hora d’exigir que ens tractin com a tals.

Com deia aquell anunci antic: busca, compara, i si trobes alguna cosa millor... canvia’t. Així de clar. Mireu altres entitats, comparau condicions, i si us convenen, obriu un compte. Al final, els sous són com qualsevol altre recurs: ens han d’ajudar a viure millor, no a perdre el temps. 

Jo ho tenc clar. Sa paraula clau és diversificar. Obriré comptes en altres entitats, més properes, més humanes i més útils. Ses que em compliquen la vida: adeu. No tornaré.

Amor etern.

Eivissa, 26 de maig de 2025.

AMOR ETERN.

 

 

Com cada primavera (més puntual que ses al·lèrgies i més insistent que ses promocions d’aires condicionats) arriba el ritual ineludible de sa temporada: toca fer sa declaració de la renda.

És s’hora de passar comptes amb Hisenda. Sí, aquesta institució tan afectuosa, que només es recorda de tu per dir-te que li deus sous. Mai et demana com estàs, si has sobreviscut s’hivern o si l’estrès ja ha fet ses maletes. Res de res. Només vol saber quant li pots donar... i et marca una data límit: tal dia vull haver cobrat. Si no, prepara’t per ses conseqüències.

Un any més, decidit a no ofegar-me entre caselles, codis inintel·ligibles i sigles que semblen invocacions satàniques, he posat sa meua vida fiscal en mans d’un assessor. Un d’aquells professionals que entén el llenguatge d’Hisenda com si fos una llengua viva més i no un dialecte demoníac ideat per fer-te suar fred.

El dia de la cita hi vaig anar amb una motxilla plena de papers que, a casa, havia intentat classificar amb sa millor de ses meues intencions. Un desastre ordenat, vaja. I allà, al despatx, va començar sa festa: treure papers, justificants, certificats, rendiments, plans de pensions, capital mobiliari, béns immobles, deduccions autonòmiques i sentimentals (que, per cert, tampoc desgraven). Tot un striptease econòmic davant un senyor amb ordinador i cara de no impressionar-se fàcilment.

Després de gairebé una hora sumant, restant, sospirant, mirant fixament sa pantalla i explorant opcions de declarar conjuntament o per separat, l’assessor prem una tecla... i tachan!: he de pagar.

Pagar?! Encara més?! Després d’un any deixant IVA fins i tot quan compr una goma d’esborrar? Després d’haver contribuït feliçment a rotondes absurdes, obres infinites i nòmines d’assessors col·locats per amiguismes? Doncs sí. Ara encara en volen més.

“T’ha sortit una declaració positiva”, em diu molt seriós, l’assessor. Positiva? Per a qui? Per al Ministeri, potser. Es meu compte corrent ho viurà com una tragèdia.

Perquè l’Estat és així: sofisticat, ben vestit, amb aquell aire institucional que et promet igualtat, benestar i serveis públics... i després et clava una clatellada fiscal amb un somriure de portada de revista. I si tens sa poca vergonya de protestar, encara et fan sentir culpable: “Voleu sanitat, no? Voleu escoles, no? Voleu que asfaltin aquell camí de cabres? Doncs a pagar, desgraciats.”

Ja li don ses retencions de renda, li cedesc l’IVA que cada dia puja més pels efectes d’una inflació que no fa vacances, li avanç diners sense interès... i encara em demana una aportació “voluntària” més.

És un amor etern, sí. Però només l’Estat rep flors. És com totes ses grans històries d’amor: sempre paga un. I mai és l’Estat.

Informe mèdic no sol·licitat

Eivissa, 25 de maig de 2025.

INFORME MÈDIC NO SOL·LICITAT: CEL·LULITIS AL QUART DIT DEL PEU DRET.

 

Estic d’enhorabona! He entrat al club selecte i exclusiu dels que acaben a urgències per una cel·lulitis al quart dit del peu dret. Sí, heu llegit bé. No és el dit gros, no és una cama trencada. És aquell dit que ni recordava que existia fins que ha decidit cridar l’atenció com una diva oblidada. No era el primer lloc on pensava tenir una infecció, però sa realitat sempre súpera sa ficció... i ses sabates estretes.

Què és la cel·lulitis? No, no és el que surt a ses revistes de moda quan parlen de "combat la cel·lulitis en cinc dies". Aquesta és sa versió menys glamurosa: una infecció bacteriana de sa pell i els teixits subjacents. Afecta normalment ses cames, però també pot decidir fer turisme pels dits dels peus (el meu, evidentment, ha estat l’afortunat escollit), especialment si els maltractam amb sabates infernals, rascades èpiques o talls "innocents".

Símptomes (per si voleu comprovar que no m’ho estic inventant): Dit vermell com un semàfor. Inflor que faria enveja a un globus. Dolor que m’ha fet redescobrir sa meua capacitat de dir paraulotes. Escalfament de la zona que la converteix en un radiador portàtil. I potser una mica de malestar general per adornar-ho tot i donar-li més drama a la història.

Causes habituals: Talls, rascades, o ampolles que hem ignorat com si no existissin. Fongs als peus (que sí, són molt comuns, més del que voldríem admetre). I principalment, portar sabates que odien els nostres dits.

Com prevenir-ho (vagi per endavant: no és màgia negra): Rentar-se els peus (sí, cada dia). Tallar-se ses ungles amb una mica de criteri (i no com si fossin un enemic). Fer servir calçat que no ens faci sentir com si caminéssim sobre vidres. I si tenim ferides? Netejar-les, desinfectar-les i no jugar a veure què passa.

Tractament: Antibiòtics (els de veritat, receptats pel metge. No serveix posar-se qualsevol crema o herbes aromàtiques). Descansar el peu (sí, i això inclou deixar de fer caminades de 12.000 passos diàries). Elevar el llit (no per fer ioga, si no per ajudar a reduir la inflor). Seguiment (si empitjora, tornau al metge. No espereu a tenir un dit que sembli un xoriço en ebullició).

Bé, si heu llegit això i encara teniu ganes de riure, enhorabona, potser no estau tant malament. Però feu-me un favor: cuidar-vos els peus. Només en tenim dos, i ens fan falta per fugir d’altres drames mèdics... i per arribar al sofà sense haver de trucar a una ambulància.

Bon dia, Weetabix.

Eivissa, 23 de maig de 2025.

BON DIA, WEETABIX.

 

M’agrada aixecar-me ben de matí. Abans que el sol acabi de treure el nas. Quan la casa encara està en silenci i ningú ha dit el meu nom amb aquell to que ja anuncia feina. A aquella hora, soc lliure. Lliure com un jubilat amb un got de llet a la mà i cap responsabilitat fins a les vuit. És el meu moment sagrat. Me l’he guanyat.

Esmorzar sol? Un luxe. Cap conversa, cap debat, cap pregunta "on és això?" Jo, sa meua tassa de llet i el que quedi pel rebost. Aquestes darreres setmanes, el rebost m’ha jugat una mala passada: he arribat a ses caixes de cereals de ses meues netes angleses. M’he acabat els Special K (que, mirau, encara passaven) i avui... avui m’ha arribat el torn dels Weetabix.

Els Weetabix són blocs compactes de 100% blat integral, dissenyats específicament per recordar-nos que tenim intestins. Amb molta fibra i un gust tan neutre que us farà reflexionar sobre les decisions que us han portat a provar-lo. Ideals per esmorzar... si el vostre objectiu és anar al bany amb puntualitat britànica.

He obert la caixa amb curiositat i un punt de por. Allò no sembla menjar. Són com totxos petits de cereals compactats, secs, camuflats de salut. Un aliment tan lleuger i digestiu que et fa sospitar que, de fet, ja ve mig digerit de fàbrica. Diu la publicitat: “lo sano empieza aquí”. Aquí on? Al paladar no. A l’ànima tampoc.

Però com que soc valent (i una mica tossut) n’he agafat un. L’he posat al bol de llet calenta... i en qüestió de segons tenia davant una massa trista i humida. Una mena de puré de cartó amb vocació britànica.

Perdonau, però això no és menjar. Això és un experiment social. Una broma que els anglesos ens han colat com saludable, o com diuen ells "healthy". Sa veritat, em va fer pensar si de bò tenen papil·les gustatives. No sé com a sa meua neta li poden agradar. Supòs que és un gust adquirit.

Però bé, malgrat tot, m’he menjat el bol (una mica per orgull, una mica per no llençar-ho, i una mica perquè ja havia remogut el fang aquelles tres vegades). I he tornat a disfrutar del millor del matí: ningú que em cridi i un moment només per jo.

Demà, però, tornaré a l'esmorzar com sempre: got de llet i fruita. Natural. Senzill. Sense pretensions. I que els Weetabix se’ls mengi el rei Carles. Si pot.

Un motiu per venir.

Eivissa, 18 de maig de 2025.

UN MOTIU PER VENIR.

 

 

 

Tenc un fill que viu a Anglaterra. Fa molts anys que va partir, buscant el seu futur i la seua vida, i li ha anat bé. Ens telefonam sovint, feim videotrucades, però la distància sempre hi és. Sempre que podem, procuram estar junts i fer família.

Des de fa molt de temps, havíem parlat d’una cosa que ens preocupava als dos: que algun dia, per algun motiu especial, hauria d’agafar un avió i venir corrents a Eivissa. No sabíem quin motiu seria, però teníem clar que havia de ser fort, realment fort, per fer-lo deixar-ho tot allà i venir sense pensar-s’ho gaire.

Aquest pensament sempre ens havia quedat dins, com una pregunta sense resposta: com sabríem quin seria aquest motiu? Com sabria ell que havia arribat aquell moment? Què seria prou important perquè deixàs sa feina, sa rutina diària, els compromisos, i agafàs el primer vol disponible cap a Eivissa?

No és que esperàs una desgràcia. No és això. Però hi ha moments que marquen un abans i un després, i crec que tots els pares, quan tenim fills lluny de ca nostra, vivim amb aquesta inquietud: vindrà quan el necessitem? Vindrà quan el seu cor li ho digui?

Sempre he tingut clar que, si mai arribava aquest dia, ell sabria perfectament que era l’hora de partir urgentment. Però sempre hi ha motius que només el cor pot entendre.

S’altre dia va arribar el primer d’aquests moments. El meu fill va viatjar a Eivissa per acomiadar-se del pare d’un bon amic seu. Fou un gest que diu molt sobre la profunditat dels vincles afectius i sobre la importància de la presència personal en els moments difícils. Va ser un viatge breu però molt significatiu: només tres hores a s’illa, compartint el dol amb sa família del seu amic.

Quan va tenir  coneixement de la fatal notícia, ho va tenir clar: els llaços d’amistat s’han de cuidar i han de transcendir sa distància i el temps. Fou una reacció natural. Tenia la necessitat d’estar al costat del seu amic en un moment tan delicat i va partir. Perquè els sentiments no entenen de distàncies geogràfiques ni de fronteres.