Un divendres passat per aigua.

Eivissa, 11 d'octubre de 2025.

UN DIVENDRES PASSAT PER AIGUA.

Hi ha rituals que ens defineixen com a persones. Alguns van al gimnàs a les sis del matí, altres fan ioga abans del primer cafè del dia, i després existim els escollits com jo (una espècie rara, diferent) que cultivam amb disciplina s’art de cuidar el sòl pelvic. Sí, sí, aquest territori sovint oblidat entre sa panxa i ses cuixes, on es decideix silenciosament si riure fort o esternudar ens pot costar una muda nova.

És un món peculiar. Allà on els glutis, mig adormits per anys de vida sedentària i cadires mal escollides, es desperten sobtadament. Un univers paral·lel on ses paraules “contracció” "retroversió" o “relaxació” es diuen amb naturalitat, com si parlar d’esfínters en veu alta fos tan normal com demanar un cafè.

Així doncs, puntual com un rellotge suís, ahir divendres vaig emprendre camí cap al meu centre de fisioteràpia de confiança, allà a Sant Rafel, com qui acudeix a un temple a la recerca del benestar.

Però ja abans de sortir de casa, sa tarda m’enviava senyals. El cel, d’un gris cendra intens, feia aquella expressió de “avui no estic per tonteries”. I tenia raó. A mida que avançava per sa carretera, els núvols adquirien una textura dramàtica de final de temporada d’estiu, el vent m’anava xiulant a s’orella: “Torna’t, insensat. No tens res a demostrar.” Però jo, sord als senyals del destí, vaig continuar endavant, fidel al meu objectiu: preservar s’elasticitat dels músculs.

I efectivament, en un acte de coherència meteorològica, just arribar a Sant Rafel va començar el diluvi. Però un diluvi d’aquells de veritat. Un diluvi universal. No era una simple pluja de tardor, no. Era una pluja de primera, amb trons, llamps i una intensitat que no recordava.

Vaig quedar atrinxerat dins el cotxe, mirant com s’aigua baixava pels carrers. A dins del cotxe, refugiat al seient i escoltant sa ràdio, vaig iniciar una d’aquelles reflexions "profundes" que només es poden tenir quan plou.

Us heu adonat? Tots ens hem convertit en meteoròlegs? A sa ràdio, els tertuliants parlaven amb una autoritat sospitosa de termes com “borrasca”, “dana”, “vent de llebeig”, o “pressió atmosfèrica” com si fossin conceptes bàsics del batxillerat. Enyor aquells temps en què el temps es reduïa a dues frases clares: “fa bo” o “fa un fred que pela”. La resta no m'importava.

Faltava mitja hora per sa classe. Vaig decidir esperar dins el cotxe. Però, com si el cel tingués un breu moment de misericòrdia, va arribar una treva. Un parèntesi entre trons. No vaig dubtar. Vaig sortir del cotxe amb determinació, travessant el carrer que ja semblava un petit rierol rafaler. Si m’hagués vist algú des de fora, probablement hauria pensat que fugia d’una invasió.

Finalment, mullat, però digne, vaig entrar al centre. I va ser llavors quan vaig deixar anar, fent broma:

- Perdonau, teniu prou matalassos per si ens quedam a dormir aquí atrapats?

Rialla general. Sempre va bé fer bromes. També són un mecanisme de supervivència.

- Sí, tranquil, estàs en bones mans, em digueren amb seguretat.

La sessió va començar amb un aire carregat d’humitat i aquella llum dels dies grisos, com si tot estigués apagat. Música de fons, suau. Romàntic? Potser. Místic? També. Especialment, quan sa professora va anunciar amb un somriure que ens havia preparat una sessió “intensa”.

Durant s'hora següent, vaig descobrir parts del meu cos que encara ignorava completament. Contraccions, respiracions i aquella sensació inquietant de “estic fent bé això?” Però sí, vaig sobreviure. I he de dir-ho amb orgull: vaig sortir d’allà sentint-me més calmat, més fort i més content.

Quan vaig tornar al carrer, ja no plovia. El món seguia el seu curs amb xarcos com a testimonis muts de sa tempesta. Van venir-me al cap frases i tòpics ... "Si vols veure el sol, hem d'aprendre a torejar ses tempestes", o aquelles tan gastades "després de sa tempesta sempre arriba sa calma", o "ses tempestes no són per trabocar-te la vida, algunes arriben per netejar-te el camí".

Definitivament, sa vida no consisteix en buscar constantment es bon temps, sinó en tenir prou força interna per travessar ses tempestes.