Un espai en perill: el Prat de ses Monges.

Eivissa, 9 d'octubre de 2025.

UN ESPAI EN PERILL: ES PRAT DE SES MONGES.

Ahir, un grup de companys de l’AUOM Eivissa, acompanyats per n’Anaïs (una experta del GEN-GOB Eivissa), vam sortir a caminar pel Prat de ses Monges, un espai natural greument degradat i sota una pressió urbanística insostenible.

S’objectiu de sa sortida era clar:

-        Donar a conèixer sa importància de les zones humides i els processos naturals de depuració i gestió de l’aigua.

-        Comprendre els processos geomorfològics que defineixen la badia d’Eivissa i Talamanca, i que van permetre desenvolupar-hi una obra d’enginyeria agrícola entre els segles X i XII.

-        Fomentar s’observació de la natura i dels seus ritmes.

-        Incentivar la cura i el respecte pel patrimoni natural que ens envolta.

N’Anaïs hi va posar tota sa passió, esforç i coneixement. Però sa realitat que vam trobar fou més crua del que imaginàvem.

Què hi vam veure?

Un panorama desolador. Ses dunes de sa platja, desaparegudes (bé, en queda una, petita i mig engolida pel formigó). Sa pressió turística ha fet la seua feina. Els canals, abans artèries d’un sistema natural de gestió de s’aigua, avui són clavegueres d’aigua estancada, focus de pudors i plagues. El record de sa badia d’Eivissa i Talamanca com a ecosistema viu? Això és tot el que queda: un record. Perquè sa realitat actual no té res a veure amb allò que fou.

Sí, vam disfrutat de l’observació d’aus (com ses garses) que comencen a hivernar en aquesta zona humida, encara resistent. Però s’objectiu de fomentar el respecte i la cura d’aquest espai natural va topar amb una escena kafkiana: excavadores, màquines pesants i operaris abocant més ciment sobre els camins. Un despropòsit majúscul.

La pregunta és inevitable:

Com és possible que en ple segle XXI, amb el coneixement que tenim, continuam repetint els mateixos errors? Podríem tenir una zona humida a tocar de la ciutat: ben cuidada, restaurada, accessible, educativa... I, en canvi, els resultats són cada dia més decebedors.

El que ens queda és una sensació de ràbia i impotència. El sol, potser, ha tocat massa el cap d’alguns responsables. Però no és el sol el que destrueix; som naltros, amb cada decisió equivocada, amb cada cimentada innecessària, amb cada ignorància planificada.

Algunes fotos de sa sortida:

No aprenem res. I el preu el paga sa natura. El pagam tots naltros. I possiblement algun dia no molt llunyà, els nostres fills o nets solament veuran el que era aquest lloc a través de fotografies. La ciutat s'haurà menjat tots aquests espais naturals.