Com arruïnar un dinar pedagògic.

Eivissa, 8 de novembre de 2025.

COM ARRUÏNAR UN DINAR PEDAGÒGIC.

Després d’una experiència anterior força agradable, vaig decidir tornar a s’Institut Macabich, on els alumnes de segon de Cuina i Serveis en Restauració oferien un nou menú inspirat en la mar Mediterrània i la deliciosa gastronomia que ens envolta. El plantejament era prometedor:

El menú.

Aperitiu:

– Pa, allioli i olives.

– Pa al vapor farcit de bullit de peix amb maionesa de safrà.

– Crema de verduretes amb formatge i ofegat de verdures.

Entrant:

– Enciam de cigrons amb panxeta de porc cruixent (segons el paper, no segons sa realitat).

Primer plat:

– Llobarro en suquet amb daus de patata, ceba tendra i musclos.

Segon:

– Dau d’anyell al forn amb romaní, suc de carn, patates i cruixent de verduretes.

Postres:

– Torrija d’orxata amb gelat de torró de Xixona, crumble i salsa toffee.

 

No pretenc fer de crític gastronòmic (Déu me’n guard!), perquè som ben conscient que es tracta d’un restaurant pedagògic i, per tant, cal paciència i empatia. Però ...

El servei de sala, excel·lent. S’alumnat, atent, correcte i, fins i tot, m’atreviria a dir, superior a molts cambrers professionals d’aquests restaurants de moda que tant surten a les xarxes socials. Si més no, aquí et serveixen amb un sonriu a la cara, atents, ben vestits, pentinats, nets i, sobretot, sense ulleres de sol ni actituds altives.

Ara bé, pel que fa al servei de cuina, diguem que hi ha camp per millorar. S’entrant (aquell enciam de cigrons amb panxeta “cruixent”) va arribar amb la panxeta completament humida. Qui controla s’acabat del plat? Algú el tasta abans de sortir? Potser sí, però ho dubt.

I després, per acabar, les postres. Ai, sa torrija d’orxata! Un monument a la sequedat. Si la intenció era reinterpretar sa torrija clàssica, ho van aconseguir: van fer-ne una versió sense sabor, sense textura i sense ànima. Tant se val: la vam deixar tots al plat, unànimement. No es podia menjar. Un exemple clar de com unes postres dolent pot arruïnar un dinar. Algú de sa cuina l'havia provat abans de servir? Segur que no.

A mi m'agrada molt (massa) el dolç, per tant em permet recordar sa recepta bàsica d’una torrija. No és tant complicat: pa especial que s’empapa però no es desfà; llet bullida amb pell de llimó, taronja i canyella; es deixa refredar, s’empapa bé el pa, es passa per ou, es fregeix en oli d’oliva i, finalment, s’acaba amb una mel perfumada amb aigua de flor de taronger, sucre i canyella. Simple, humil… però infinitament millor que el que van servir-nos.

Tot i això, hi tornaré. Els bombons de xocolata i de coco que ens serviren després del menú, (una atenció dels cuiners) em feren oblidar tot allò que no havia sortit de sa millor manera. 

Són alumnes, estan aprenent, i estic segur que sa pròxima vegada sa panxeta cruixirà i la torrija tornarà a ser postres i no experiment. A més, sempre és interessant comprovar els progressos dels estudiants i, si més no, confirmar que el servei de sala continua sent de matrícula d’honor i que els cuiners progressen adequadament en els seus coneixements.