Cines d'Eivissa i de Formentera.

Eivissa, 1 de novembre de 2024

CINES D'EIVISSA I DE FORMENTERA.

 

Sempre m'ha fascinat el cine.

Era petit i a Formentera ja vaig començar a anar-hi. Era a un cine parroquial situat a Sant Francesc, a carretera que porta a Es Cap. En aquells anys la ràdio era l'únic entreteniment a les cases i les novel·les eren seguides per moltíssima gent. 

Ja podeu imaginar l'èxit d'aquell nou invent. L'arribada del cine a Formentera fou una novetat important. Hi havia sessions durant diversos dies de la setmana i els dissabtes i diumenges tothom omplia ses butaques de madera. Record anar-hi amb els meus pares i germana. Altres vegades acompanyat de les meus ties. També eren temps de pocs taxis a l'illa i sa tornada caminant fins a Porto Salè no sempre era agradable. Normalment, el cine acabava tard i havíem de caminar un bon tros fins a ca nostra.

Ja a Eivissa i durant sa meua joventut vaig continuar amb l'afició. Eren temps del No-Do i sessions dobles que acompanyàvem amb pipes o "catufas". No teníem internet, mòbils i tampoc televisors a ca nostra. Poques eren ses cases que disposaven d'un aparell. Els televisors eren en blanc i negre, amb una única cadena, la TVE. Vaja, que el cine era la millor diversió dels diumenges i també una forma d'estar amb els amics i amigues.

Alguns dels cines, el Central i el Catòlic, els record molt poc. El Pereyra, el Serra o el Cartago reconec que formen part de la meua joventut. Allí vaig seguir mantinguen una gran passió pel cine.

Els amics i amigues quedàvem al passeig de Vara de Rey per anar-hi i disfrutàvem de l'amistat entre rialles, aplaudiments, siulos i els talls de les projeccions. Allí van fer ses primeres innocents besades aprofitant la foscor, intentàvem posar-nos darrere de persones baixes, movíem contínuament el cap per no perdre detall de la pel·lícula, la llanterna de l'acomodador ens apuntava si fèiem remor, menjàvem "chucheries" o passàvem temps reclamant silenci. Tot això forma part dels meus primers records associats als cines.

Vivíem el cine i el sentíem intensament, no era solament un espectacle. Ens feia vibrar, ses al·lotes s'emocionaven i ploraven, els al·lots cridaven; al dolent se'l siulava i al bo se l'aplaudia. Normalment durant la projecció de la pel·lícula més dolenta fèiem més remor i xerràvem més. Ens reservàvem per la pel·lícula bona de la cartellera.

També en venen a la memòria ses històries que havíem de comptar als porters per poder entrar a les sessions "para majores", ens havíem d'inventar de tot. Finalment, quasi totes ses vegades, ens deixaven entrar. Això sí, quan ses llums estàvem apagades i la pel·lícula ja havia començat. Eren temps de censura i una moral molt estrica.

Més endavant, a l'hora de festejar tothom buscava ses darrers files per intentar trobar un poc d'intimitat i si teníem sort i ses al·lotes es deixaven, aconseguir alguna besada o alguna abraçada furtiva.

Una vegada casat, tant m'agradava el cine que per naltros tenir infants petits mai va estar un impediment per continuar anant-hi. Els nostres fills petits també venien i si ploraven la millor medecina era "enchufar-los" al pit de sa mare.

A poc a poc arribaren els vídeos, tots els canals de televisió del món i la màgia d'anar al cine s'acabà i la majoria acabaren per tancar. Ara segueix disfrutant del cine a ca meua, assegut tranquil·lament al sofà.

Aquest estiu passat vaig tornar al Pereya després de moltíssims anys tancat i després d'una profunda reforma. Ja no és el clàssic cine o teatre. L'han obert com a sala d'espectacles amb música en directe i molt enfocat al públic estranger. Ara prima el negoci i s'han de fer sous ben aviat.
Us puc assegurar que vaig disfrutar del sopar, de l'espectacle i de la companya dels amics i amigues que també vingueren. 

Però també entendreu que inevitablement el meu cap em portà a un temps que ja no tornarà mai i durant el qual pensava que era feliç de veritat.

Durant aquells anys de joventut, no podíem dir res, ni pensar res, ni podíem imaginar una altra vida. Però sempre estàvem contents. La il·lusió de la meua vida? No ho record. No deia res, no tenia res, no pensava res, però era feliç.  

Més endavant, el cine va ensenyar-me que la vida no és tal com la pinten ses pel·lícules, realment és molt més difícil.

Colòmbia (IV). Cartagena de Indias.

Eivissa, octubre 2024

CARTAGENA DE INDIAS.

Cartagena de Indias és la ciutat colonial més polida i més turística de Colòmbia. Les cases amb balcons i escuts, els carrers adornats de flors i les seues imponents esglésies la converteixen en una ciutat d'obligada visita.
Avui Cartagena és una gran ciutat plena d'alts blocs d'edificis i modernes urbanitzacions. Jo principalment vaig passejar per la part vella de la ciutat, la part més polida. Els laberints dels carrers són perfectes per caminar sense cap rumb.

 

D'entre tots els carrers, places i monuments, m'agradà especialment:

Muralles de Cartagena de Indias.
La història compta que van tardar-se molts d'anys en acabar-se. Les van començar els espanyols, però quan van acabar-se els espanyols ja havien estat expulsats de la ciutat.
Avui estan relativament en bon estat i és molt agradable passejar al sol post per la part superior i contemplar com s'amaga el sol.
Com moltes muralles a moltes ciutats, servien per separar a la gent amb sous dels seus servents. Aquests podien entrar a la ciutat vella per treballar, però havien de viure a fora d'ella.

Plaza de los Coches
És una plaça triangular on podem veure la Puerta del Reloj, principal porta per entrar al recinte emmurallat. És el principal punt de reunió dels turistes, de les palenqueres i de les prostitutes quan es fa de nit.
Va agradar-me molt les porxades d'una part de la plaça. Colors i balcons impressionants. 

 

 

 

Plaza de San Pedro Claver.
La plaça té una església amb una fatxada de pedra espectacular. Vam visitar el convent de San Pedro Claver, un missioner i capellà jesuïta que va ajudar als esclaus en Cartagena. Vam visitar l'antic claustre, els patis, un aljub i diferents sales habilitades per exposicions.
El més important de la visita va ser veure l'estança on va viure i va morir San Pedro Claver i entrar a l'església i atracar-nos fins a l'altar. Allí en un taüt de vidre, reposen les restes del Sant.

 

Catedral de Santa Catalina.
La torre de la Catedral és ben visible des de tots els racons de la ciutat. La torre de colors grocs i taronges és preciosa. No vaig entrar a l'interior.

 

 

Palacio de la Inquisición.
Vam fer una visita simplement per l'exterior, però el guia ens explicà el que va passar allí sense fer gaire referència a la història d'aquella sagnant institució. Sembla tabú parlar de la part dolenta de la colonització espanyola.

Barri de Getsemaní.
És el barri més polit per visitar a la part colonial de Cartagena de Indias. Allí l'ambient és més relaxat, menys monuments, menys turistes i menys venedors ambulants. Alts murs amb grafitis, cases de colors, veïns descansant tranquil·lament als carrers. Agradables petits cafès i restaurants.
Em va encantar veure cases pintades de colors amb reixes que recorden a les d'Andalusia. Al sol post els veïns obren portes i finestres i fàcilment podia veure l'interior de les cases mentre anava caminant pel barri.

Castillo de San Felipe de Barajas.
Un somni fet realitat arribar fins allí. El Castell ? Imponent. Espectacular. Els companys van dir-me que no tan polit com el Fuerte de San Felipe, a San Juan de Puerto Rico, però és obligat visitar-lo per comprendre com els espanyols van defensar Cartagena de Indias per terra i per mar.
Per entrar, bons capells i aigua per hidratar-se. La barda per pujar és ben pronunciada.
El Castell, del segle XVII, forma part del Patrimoni Mundial de la UNESCO.

 

 

Gabriel Garcia Márquez.

En García Márquez quan va arribar-hi va escriure de Cartagena de Indias: "Me bastó con dar un paso dentro de la muralla para verla en toda su grandeza a la luz malva de las seis de la tarde, y no pude reprimir el sentimiento de haber vuelto a nacer".
La ciutat va ser escenari de moltes novel·les de l'escriptor Premi Nobel de Literatura. Vam fer un passeig per la ciutat i vam descobrir on i com va inspirar-se per escriure les seues obres. Tot i la forta calor, vaig disfrutar del passeig.

 

 

 

L'estada a Cartagena de Indias no va acabar d'agradar-me. És una ciutat d'una gran bellesa i amb carrers, muralles, esglésies i places molt polides, d'acord. Però no he pogut disfrutar de passejar tranquil·lament i perdre'm pels seus carrers. He trobat tot ple de turistes i m'he sentit ofegat. Però em van dir que era és una de les ciutats colonials més polides del món i per tan, era obligat visitar-la. 

Quines coses van molestar-me durant l'estada allí?.

Mirau ... Com una ciutat turística, a Cartagena de Indias no tot és de colors ... Escriuré d'allò que normalment ningú percep o simplement no en vol parlar.

Venedors ambulants.

Com a ciutat presa pels turistes, inevitablement està plena de botigues de souvenirs i d'artesania per tot arreu. A més, els carrers estan plens de venedors a la caça dels turistes i a cada passa algú t'ofereix capells, vestits o polseres. És esgotador. Personalment, trob incòmode passar-me el dia diguen "no gràcies" a tots el venedors que anava trobant pels carrers. Era impossible asseure a una terrassa d'un bar a prendre un beure sense que algú s'atraqui a vendre't alguna cosa. No aturaven. Aquests insistents venedors no et deixen tranquil mentre passejava pel casc vell de la ciutat. És avorridor.

Taxis

Passa el mateix que amb els venedors. Veuen un turista, paren, baixen la finestreta i el pregunten si vols un taxi. Jo si el volgués ja el pararia. No vull dir que no a cada un que passa. Eren uns pesats.

Prostitució

Una de les coses que més em van desagradar fou veure el gran nombre de prostitutes que a les tardes comencen a omplir places i carrers. A la Plaza de la Torre del Reloj era un espectacle vergonyós. No en veia una o dues. Eren desenes esperant als clients a una de les places més visitades pels turistes. A la plaça més transitada de la ciutat, a Cartagena de Indias, la perla de Colòmbia, tot ple de putes! Bé, el que és trist del tema és que si a la plaça trobam prostitutes és perquè molts de turistes van allí a buscar els seus serveis. Lamentable.

Preus.

En general, Colòmbia és un país barat. A l'interior les ciutats tenen preus ajustats, però quan un arriba a Cartagena els preus es disparen. Amics, és la llei de l'oferta i la demanda. Molts de turistes igual a preus més cars. Si visitau Cartagena de Indias ja podeu anar preparant la cartera.

Creuers.

Naltros vam tenir la sort de què durant la nostra estada, no va atracar ningun barco ple de turistes. Hi haguera set un caos. Jo ja veia els carrers del centre històric plens de gent, no vull pensar com ha de ser quan arriba algun creuer. Aquest turisme de pas, poc aporta a les ciutats. Embussos i col·lapse dels carrers i botigues. Pens que una de les maneres més fàcils per llevar l'encant de les ciutats és omplir els seus carrers de turistes.

Palenqueres.

Havia llegit molt de les palenqueres. Són dones de San Basilio de Palenque, una localitat a prop de Cartagena en Colòmbia. Parlen una llengua criolla pròpia i són descendents dels primers esclaus que van aconseguir la llibertat. Treballen als carrers venen fruita fresa i són fàcils de reconèixer pels seus vestits de colors i per col·locar-se una cistella de fruites al cap. A Cartagena de Indias vaig trobar-me amb altres dones que res tenen a veure amb les palenqueres de veritat. Són dones afroamericanes que vestides igual que les autentiques, no tenen cap mirament i persegueixen als turistes per fer-se una foto a canvi de sous. Si voleu una foto amb una pelenquere de veritat, buscau-les per la ciutat, comprau-lis fruita i segur us regalaran el millor somriure del món.

                                                       Palenquera autèntica.

 

Palenquera pels turistes. 

 

 

Excursions a prop de Cartagena de Indias. 

Vam fer diverses excursions des de Cartagena de Indias. Faré referència a tres.

Palenque de San Basilio.

Durant l'estada a Sant Basilio de Palenque vaig quedar molt sorprès. Encara avui estic buscant informació per intentar comprendre el que vaig veure i trobar-me allí.

És un poblat situat a unes dues hores de Cartagena de Indias. Declarat Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat (2008) per ser el primer poble lliure de l'Amèrica colonial; un lloc allunyat de les colònies al qual els esclaus africans escapaven per a viure en llibertat, amb autonomia i independència. 

En Sant Basilio de Palenque, encara es conserven algunes tradicions com el llenguatge, el menjar, el ball, i cultura pròpia dels africans.

No vaig entendre molts dels seus elements culturals: La seua música, els ritus i celebracions; La llengua pròpia, unió de llengües africanes, espanyoles i portugueses; Els sabers ancestrals (per a curar als malalts, existeixen els xamans, homes o dones que han adquirit aquest coneixement com una herència africana, sent els negres els coneixedors de les plantes que usen per a curar qualsevol classe de malaltia); La cuina tradicional; O les creences ancestrals africanes, moltes d'elles permeses per l'Església catòlica.

Després de la visita, vaig quedar desconcertat. No puc entendre com avui, en 2024, encara a Colòmbia, a dues hores de la ciutat més important del país, pot existir un poble que viu com cinquanta anys enrere.

He de seguir buscant informació per acabar d'entendre a aquest poble.

Per cert, tot i la misèria que vaig veure per tot el poblat, ses dones d'allí eren molt treballadores i molt guapes. Els hòmens, uns ganduls fumant als portals de les cases. Els infants demanant sous als turistes. Molt trist.

Isla del Encanto.

S'estava apropant el final del viatge i la idea era descansar i disfrutar de l'illa del Encanto durant un dia. Ja podeu imaginar el plan: mar Carib, paradisíaques platges, parcs de coral, deports nàutics, etc.
No vam tenir sort. El temps no va acompanyar. La mar estava molt moguda i tampoc feia ganes de banyar-se.

 

El desplaçament fins a l'illa el vam fer amb unes llanxes amb uns motors molt grossos i de molta potència. Semblaven narco llanxes reconvertides per passejar turistes. Un company nostro anava dient contínuament que "falten quinze minuts per arribar". La realitat va ser un viatge de més d'una hora i en molt de moments ens vam remullar pels esquits i mal estat de la mar. No va ser un viatge agradable. Com podeu veure a la foto, tothom amb salvavides posat. Diuen per seguretat. La realitat és que les llanxes anaven massa ràpid.

 

Barranquilla.

L'últim dia d'estada a Colòmbia van anar a Barranquilla. Terra natal de na Shakira. Volíem conèixer un poc la ciutat i també veure la monumental estàtua que han fet a l'artista i contemplar les espectaculars "caderes" que li han marcat.

Tampoc va ser una bona idea estar tot el dia d'excursió. A les 23.30 hores vam agafar el vol de tornada a Madrid on vam arribar a les 16.00 de la tarda. Com vam tenir complicat dormir dins l'avió, vam fer més de quaranta hores desperts. A l'arribada a casa el jet-lag va fer efecte immediatament.

Per acabar, un agraïment especial a tots els companys i amics del viatge. Ho hem passat molt bé i ja estic esperant una nova oportunitat per tornar-nos a trobar per seguir viatjant pel món.

 

                                                  Final del viatge. Fins el proper!

Colòmbia (III). Medellín.

Eivissa, octubre 2024.

 

MEDELLÍN.

He de dir que inicialment tenia ses meues reserves per visitar Medellín. La sèrie "Narcos, en Pablo Escobar, el càrtel de Medellín, etc. no presagiaven res gaire bo.

 

 

Segurament haureu sentit a parlar d'en Pablo Escobar o haureu vist la sèrie "Narcos". Jo no faré gaire referència a ell: era un narcotraficant a escala mundial i ara el recorden en el seu país pel tràfic de drogues, per les bales i assassinats, els sous i les morts que va causar. Ell formà el Cartel de Medellín, un grup criminal que va arrasar al país amb els atemptats i mort de civils.
Encara avui el país intenta passar pàgina i oblidar aquests anys tan negres i no vull donar-li més propaganda. Simplement, faré referència als llocs i coses que vaig veure. N'Escobar està mort i s'ha de mirar al futur.

La realitat que vaig trobar-me a Medellín va ser molt diferent de la que esperava. Val la pena visitar la ciutat. Un clima primaveral durant tot l'any, una ciutat rodejada de muntanyes urbanitzades fins el més alt, plena de barris coberts de grafitis, de parcs plens d'escultures d'en Botero i de zones residencials on la gent amb sous viu d'esquena a l'altra realitat de la seua ciutat.

Vaig viure molt de prop les dues cares de la vida a Medellín. Allí conviuen les urbanitzacions de luxe amb les xaboles dels barris pobres. Aquestes xaboles dels barris de gent sense cap recurs tenyeixen de color marró els vessants de les muntanyes. Són barris que fins fa pocs anys vivien aïllats de la ciutat. Era impossible arribar-hi. Ara, gràcies al metro cable, molta gent que viu allí cada dia pot anar a la feina o a l'escola.

Lluny d'aquests barris pobres, vaig trobar-me amb altres on viu la gent acomodada. Alt edificis, luxosos apartaments i carrer plens de bars de copes. Són dos mons que tracten de no tocar-se, però que sovint es troben. Per uns barris circulen els millors cotxes i la gent vesteix a l'última. A l'altre, vesteixen el que poden i els seus peus, molt sovint descalços, són els que els porten d'un lloc a l'altre.

Llocs i vivències:

Comuna 13

Abans feia referència a ses barriades de Medellín. Aquelles marrons i tristes. No són llocs per visitar ni veure. Però d'entre totes, existeix una excepció: la Comuna 13. Fins fa poc era un barri més, una barriada marginal més de la ciutat. Avui, s'ha convertit en la primera atracció turística de Medellín.

Aquest canvi s'ha degut a la capacitat dels habitants de la comuna a reinventar-se. Ara ja no trobareu carrers bruts, vells i foscos. Ses parets estan cobertes d'alegres grafitis, trobareu artesans i pintors que venen les seues obres i barets petits, senzills, que treuen les taules al carrer.

La Comuna 13 és un barri de gent treballadora i senzilla. M'agradà veure com encara posen la roba a eixugar amunt dels terrats d'uralita o com sortien a pentinar-se pels balcons mentre ens miraven. Per ells, érem turistes que un dia més invadíem el seu barri. Aquest barri al qual fa poc ningú volia atracar-se.

L'atractiu més gros d'aquesta comuna són els grafitis que decoren murs i escales. Per pujar amunt, s'han instil·lat unes escales mecàniques que ajuden a fer més lleugera la pujada. Durant el camí, tot ple de murals, grafitis, botigues de records i llocs on venen menjar i beure. Vam arribar fins a un mirador amb vistes a tota la ciutat i vam baixar pel mateix camí.

Vaig aprofitar per fer fotos, veure com grups de jóvens ballaven als carrers i per caminar tranquil·lament observant tot el que em trobava davant la vista. Els companys van entrar en un "museu" improvisat on s'explicava la història d'aquest barri. Jo vaig sortir ràpidament: massa calor a l'interior i una explicació massa dirigida a turistes. Baix el meu modest punt de vista, la història que compten és de coses dolentes i que segurament van passar, però, m'haguera agradat escoltar un relat més optimista. Sobretot, vaig trobar a faltar una crònica real dels motius de per què va passar tot allò, com estan ara i que esperen del futur.

 

 

 

Metro cable.

És un mitjà de transport i no una atracció turística, però alguns companys van pujar-hi per veure, de forma segura, una barriada de Medellín. El metro cable passa per amunt i el viatge permet veure com a poc a poc les xaboles van canviant d'aspecte. Se'n veuen algunes de maó, però la majoria encare són de madera o de xapa.
És molt impactant aquest "passeig". Cases amuntonades i carrers estrets. Misèria. Ningú insistí a baixar per caminar pel barri. Tothom es conformà a mirar-lo des de la seguretat de les cabines del metro cable.

Tal vegada pensareu que tot això no té cap interés. Jo pens que també s'ha de veure la cara menys amable de Medellín.

 

Plaça Botero.

 L'artista Fernando Botero va néixer a Medellín i va regalar a la ciutat una col·lecció d'escultures que s'exposen a l'aire lliure. Cavalls, dones, boixos. Culs, xiulets, pits i cuixes.Tots de formes voluptuoses. Un espectacle! És un lloc de visita obligada.

Tothom que visita la plaça disfruta de les escultures, fan fotos i les toquen. És una forma d'interactuar amb l'art: totes les voluptuoses figures tenen alguna zona especialment brillant, ja sigui un dit, un genoll, un pit o una cuixa. Jo mateix no podia resistir-me a posar la mà per damunt d'aquelles obres d'art.

El guia ens havia advertit d'anar amb compte amb carteres i mòbils pels drogoaddictes o prostitutes que volten per allí. Realment jo no vaig tenir cap problema, quan naltros vam anar-hi la plaça estava plena de venedors ambulants, però que en cap moment ens molestaren.

 

 

 

 

Carrer Provenza.

Aquest carrer és el més comercial de la ciutat: Infinitat de locals, de bars i de restaurants. Per tots els gustos i butxaques. Alguns de dia són perfectes per prendre un cafè i a la nit els veureu convertits en bars de copes. Per sopar allí? Trobarem de tot: menjar italià, japonès, mexica o colombià. Allí trobareu de tot.

Deixau-me comptar una experiència divertida. Estàvem pel carrer Provenza: alguns hòmens vam anar a una oficina de canvi a buscar sous. Ses dones aprofitaren per entrar en un centre comercial per mercadejar.
El grup d'homes que vam anar a cercar canvi de moneda, mentre esperàvem, observarem una al·lota jove que estava a l'oficina canviant sous. Tenia un cul molt exagerat, com ses escultures d'en Botero. Llavors, el grup d'homes, vam començar a fer un "estudi en profunditat" del tema: dona que passava per allí, natural o operada? Vam fer unes bones rialles i també arribarem a una bona conclusió: a Colòmbia els culs operats estan de moda.

I una història més que recordaré durant molt de temps. Els viatges no solament són per veure coses. També m'agrada disposar de temps per xerrar amb els companys i poder intercanviar diferents punts de vista.

Mentre les dones acabaven de fer les compres, un reduït grup ens quedarem a fer un cafè a un petit bar del centre comercial. Vam demanar un cafè irlandès, però amb Baileys, sense whisky.
Ens serviren un cafè d'uns 300 ml, llarg, molt llarg. Tinguérem temps per disfrutar-lo. A la reunió, a poc a poc van incorporar-se més companys i el guia. Allí davant un cafè vam poder xerrar obertament sobre la situació que ha viscut i ara viu Colòmbia. Tal vegada fou el cafè o el licor, la realitat va ser que tots xerrarem obertament i el guia ens explicà sense pèls en la llengua la història real del país. 

Per resumir-ho molt: la misèria solament porta misèria i els sous dominen i dominaran sempre el món. És molt trist veure com després d'anys i anys de lluita, de guerrilles, de carters, de segrests o d'assassinats, la majoria de la gent està igual o pitjor que el principi. Com deia un càrtel que vaig veure "si quieres la guerra, cuántos muertos de tu familia vas a poner?".

Ses històries que ens va comptar el guia, esgarrifaven. Vam conèixer de primera mà la crua realitat del país. Allí no hi havia necessitat de comptar una història "políticament correcta". Simplement, vam mantenir una xerrada oberta, sincera, sense amagar res.

 

Guatapé.

No podiem deixar Medellín sense fer una escapada a Guatapé i a la Piedra del Peñol.

A Guatapé entrarem a l'església Nuestra Señora del Carmen, d'estil colonial, blanca i decorada amb motius vermells. Preciosa.
Amb uns tuk tuk van fer un passeig pels llocs més polits del poble. És un poble petit i ple de colors. Ses parets, ses portes, ses escales o ses finestres, tot està pintat de colors blaus, vermells, grocs o verds intensos. També són polits els sòcols a la part baixa de les cases: fan referència als oficis de la gent que hi viu o hi van viure.
Vam visitar un carrer ple de botigues d'artesania i vam passejar mirant els brillants colors que dominen el lloc. Al final del carrer, una petita plaça molt polida per descansar un poc i prendre un cafè. Per cert, a l'entrada del carrer un munt de paraigües oberts en feien ombre.

 

 

 

 

 

 

 

 

 
Piedra del Peñol.

Els més de 700 escalons que s'han de pujar fins a la part més alta, van ser un impediment per molts dels companys del grup. Uns pocs van animar-se, pujaren i van coronar la pedra. Ses fotos que van fer són d'unes vistes espectaculars de l'embalce.
Els més "tranquils" vam aprofitar per descansar, prendre un refresc i contemplar les vistes des dels miradors just a la base de la pedra. Havíem de celebrar el premi d'haver arribat fins allí.

 

 

 

 

 

Finca Silletera El Pensamiento.

Els silleters deuen el seu nom a una espècie de cadires de madera que construïen els pagesos per a traslladar a persones i mercaderies i, finalment, es va convertir en un instrument per a portar les flors que amb tanta dedicació cultiven en les seues finques. A prop de Medellín, vam visitar la Finca Silletera El Pensamiento. Allí l'amfitrió ens convidà a una pasta i una beguda calenta. Després ens explicà la cultura i evolució de la cultura silletera. Vam visitar els immensos jardins; també vam entrar en un petit museu i a un llibre de visites vam deixar constància de la nostra estada.

 

 

 

 

 

 

Classe de ball a Timbalé.

Timbalé no solament és una acadèmia de ball. És una comunitat que disfruta, fa feina i contribueix a la pau ballant i cantant. S'està millor ballant allí que estar tirat pel carrer. Tot el grup vam anar a ballar un bon rato. Alguns, pocs, feia molt de temps que no ballaven, altres no tenien parella, però tots portàvem el ball a les venes. Ho vam passar molt bé. Ballar és per a tots i totes i és el millor remei per la vida i tots els seus problemes.

Sabeu que ballar millora l'autoestima i enforteix els músculs? Idò tothom a ballar.

 

 

 

 

Seguirem amb més entrades. Hem de conèixer Cartagena de Indias i hem d'anar a la terra d'en García Márquez. Seguirem el viatge.