Estic bé.

Eivissa, 23 de setembre de 2021

ESTIC BÉ. ESTIC D'ALTA.

Feia dies que ho pensava. Físicament em trob bé. Estava caminant tot sol (és la millor manera de pensar i d'adonar-se de ses coses) pels camins i roques de Sa Caleta i quan vaig acabar sa caminada, uns estiraments i cap a casa. Cap molèstia. Com a nou. A casa, una dutxa i a seguir.

Aquesta sensació de fortalesa física feia temps que no la sentia. Lluny queden els anys, els mesos de malaltia, de tractament i de suportar les conseqüències posteriors.

Ahir tarda, a la classe de gimnàstica, la professora ens va manar uns exercicis amb un tub d'espuma. Havíem de posar-lo al llarg de la columna i fer altres moviments sense que el tub es mogués. Al principi el tub molesta, però a poc a poc s'adapta al teu cos i acabes per no sentir-lo.
Acabats els exercicis em vaig llevar el tub de la columna. I allí, mirant amunt, alleujat per no sentir aquella cosa estranya a l'esquena, amb tot el cos descansant al matalàs, vaig sentir una enorme pau, una gran sensació de benestar.

Aquesta sensació va durar uns minuts. La professora no ens dóna més temps de descans. Però durant aquells breus minuts, o tal vegada segons, em vaig trobar a un núvol. No sentia res, no pensava en res, no em feia mal res, solament aquesta sensació de benestar.

Feia temps que no sentia aquesta pau, aquest ben estar amb mi mateix.

A la vida tot és difícil d'aconseguir, però amb ganes i il·lusió tot és més fàcil. He passat anys, mesos de dificultats i mai havia perdut l'esperança d'una recuperació (amb limitacions, és clar). Ara començ a recuperar sensacions i a trobar-me satisfet per l'esforç fet i pels resultats obtinguts.

Ahir a la tarda, el meu oncòleg em va donar d'alta. Ell pensa que després de més de sis anys sense cap indicador dolent a ses proves analítiques ja era temps de donar-me l'alta. Vaja ... Que no em volia veure més per sa consulta. A partir d'ara controls anuals del metge de família (per seguretat). Haig de continuar cuidant-me i disfrutar de ses coses que em fan feliç.

Sa foto que acompanya aquest escrit està feta a Bermeo. En el port es troba aquesta escultura d'acer d'una altura aproximada d'uns 8 metre anomenada "La Ola". Per jo representa molt bé el que m'ha passat: una enorme ona arribà a la meua vida, em dóna un cop i em va arrossegar mar endins. Amb l'ajut de molta gent, lluita, il·lusió i ganes he aconseguit arribar a l'arena de sa platja.

És temps de passar pàgina i de mirar endavant. Estic molt content.

Com deia aquell: Tal vegada alguns dies estic cansat, però encara puc caminar. I si no pogués, m'arrossegaria. Però rendir-me? No m'he rendit mai!

A tots els que durant aquest temps m'heu ajudat i donat ànims, moltes gràcies.