Un viatge al nord sense sortir d'Eivissa.

Eivissa, 25 d'octubre de 2025.

UN VIATGE AL NORD SENSE SORTIR D'EIVISSA.

 

Hi ha dies en què un dinar és molt més que menjar. És una experiència, un espectacle i, en aquest cas, també una lliçó. Ahir vaig tenir el plaer de disfrutar del restaurant pedagògic de s’IES Isidor Macabich, on els alumnes de segon curs de Cuina i Serveis de Restauració ens van oferir un menú inspirat en el nord d’Espanya. Una proposta plena d’il·lusió, atrevida i gustosa.

Només arribar, sa carta ja m'ho deixava clar: “Restaurant pedagògic. Gràcies per la vostra paciència i col·laboració.” Una frase que feia somriure, però que també em convidava a mirar aquell dinar amb ulls de complicitat. No era un restaurant qualsevol: era una aula viva, un laboratori de sabors, un escenari on cada alumne aprenia, servia i cuinava amb ganes d’arribar lluny.

Tot just entrar, em va agradar (malgrat aquell punt de nervis que només tenen els començaments de curs) sa tranquil·litat que es respirava al menjador. Els alumnes es movien amb seguretat i elegància, com si ja fessin anys que hi treballaven. Somriures, correcció i un “benvingut” dit amb convicció. Tot em feia pensar que el curs havia començat amb molt bon peu.

El servei del menjador va ser, senzillament, excel·lent: ni un got buit, ni una espera massa llarga, ni una mirada perduda. Tot fluïa, tothom es movia, tothom sabia què havia de fer. Com una coreografia ben assajada.

I arribà el moment més esperat: el menjar. El menú em proposava un viatge pel nord d’Espanya, però amb el toc fresc i personal de la jove cuina de s’institut.

Em presentaren una carta de begudes breu, equilibrada i de qualitat, amb opcions per a tots els gustos. El servei, impecable, digne de professionals.

Tot seguit, em serviren un assortit de pans, allioli i olives. Per a mi, aquest simple detall ja marca el nivell d’un restaurant. Els pans, excel·lents, ben cuits, al seu punt, s’allioli, suau; i l’assortit d’olives i envinagrats, realment boníssim. Començàvem bé.

S’aperitiu va confirmar el nivell: calamar en textures i allioli i un dau de bacallà al pil-pil amb verduretes sobre una tosta de pa gallec. Una combinació que feia tancar els ulls i disfrutar de sa combinació de sabors. El calamar, tendre i amb aquell punt just de mar; i el bacallà… senzillament perfecte.

S’entrant, una crema de faves amb cloïsses, va ser una bona idea i un encert de contrastos, tot i que potser una mica massa concentrada pel meu gust. En qualsevol cas, el sabor era intens i ses cloïsses hi aportaven un toc mariner molt encertat.

El primer plat ens portava un clàssic del nord: marmitako de tonyina amb patata, crema de piquillos i maionesa de pebre fumat. Confés que aquí vaig lliurar (i perdre) una batalla personal amb els piquillos: no m’agraden mica. Però la resta del plat estava molt ben executada. Els qui en són fans el van trobar excel·lent.

El segon plat, pollastre a la pepitòria amb arròs saltejat al julivert, va ser una sorpresa molt agradable. Una combinació aparentment senzilla, però plena de matisos. El punt de cocció del pollastre, perfecte; sa pell, ben cruixent (i això no és fàcil!); i s’arròs, saborós, amb aquell punt just de cocció que tant m’agrada.

I per acabar, el dolç final: quesada pasiega amb gelat d’arròs i llet. Dolç, cremós, equilibrat. I quan ja pensàva que el festí s’havia acabat… sorpresa! Els cuiners ens van sorprendre amb uns petits bombons de xocolata que van fer-me oblidar sa dieta (que, sens dubte, hauria d'esperar un altre dia).

En un dinar així, per jo, el més important no és només el resultat dels plats, sinó la passió que s’hi respira. I d’això, ahir en sobrava. Els alumnes demostraren ofici, respecte per sa feina i moltes ganes d’aprendre. Al final del servei, vaig felicitar a sa professora i tot s’equip d'alumnes: el nivell d’aquest inici de curs és altíssim.

No sé si el proper menú ens durà cap al sud, cap a Itàlia o cap a la lluna… però una cosa és segura: hi tornaré.

Amb gana, amb il·lusió i amb molt de gust.