Som un caparrut, ho sé.

Eivissa, 2 d'octubre de 2025

SOM UN CAPARRUT, HO SÉ.

S’altre dia vaig fer una d’aquelles excursions anuals d'obligat compliment: vaig anar a sa UIB, a la seu d’Eivissa, a matricular-me (una vegada més) a la Universitat Oberta per a Majors. I dic “una vegada més” perquè ja en duc nou, d’anys, apuntant-m’hi religiosament. Nou! M’haurien de donar un titòl al mèrit. Però res: ni una placa, ni una tassa amb el meu nom, ni tan sols un “gràcies per sa fidelitat”. I malgrat això, jo hi torn.

M’agraden molt els continguts. Però el que m’encanta, de veritat, és s’ambient: amistat, rialles, cafetets abans de classe i tertúlies improvisades que duren més que sa lliçó. És un espai on ens sentim vius, útils, respectats… o almenys, així era fins fa dos dies.

Aquesta vegada, quan vaig entrar a la secretaria, em varen rebre amb alegria. Com sempre, molt simpàtiques:

- Oh, mirau qui ha vengut! Un any més, que bé!

Jo, encantat. Vaig pensar: “Això ja està fet. Tràmit ràpid i cap a casa.”

Però, ai, pobre de mi .. Mirau:

Seiem, encenen s’ordinador i comença el procés:

- Necessit el seu DNI, per favor.

- Aquí el té.

Teclegen, clic, clic, clic... silenci dramàtic... i em diuen:

- Perfecte. Ja està. Ara li imprimiré sa fulla de pagament i haurà d’anar al banc a fer s’ingrés.

Perdó? Com ha dit?

- Que haurà d’anar al banc.

- Al banc? A fer cua? Amb un paperet a la mà com si fos el rebut de l’IBI? I això, per què? No puc pagar aquí, amb targeta, com s’ha fet tota sa vida?

Sa cara de sa secretària va canviar. Aquella alegria del retrobament es va transformar en el típic “jo només faig el que em diuen”:

- No. Aquest any ens han canviat el sistema. És nou. Ara només es pot pagar per banc.

- Ah, i qui ha tengut aquesta idea tan innovadora?

- Des de Mallorca. Han canviat el sistema informàtic i ara s’ordinador ho marca així.

Ah, clar! S’ordinador ho marca així ... I si s’ordinador diu que em llanci des de sa muralla, què? També s’ha de complir?

Quina meravella, això del progrés! A sa UIB, cada vegada que algú “actualitza” un sistema, en comptes de fer-ho més fàcil, ho converteixen en un embolic. Estam a sa Universitat Oberta per a Majors, per favor!

Jo, que som una mica teatral (i bastant caparrut, ja ho he dit), vaig començar a notar com sa indignació em pujava. I en aquell moment vaig decidir que aquell espectacle no havia de passar desapercebut.

Em vaig aixecar lentament i vaig començar a parlar amb veu clara i alta (potser una mica massa alta):

- Idò sap què li dic? Que no em matricul! No passaré es matí fent cua al banc, amb sa calor, entre papers, números que no avancen i empleats que no saben fer anar s’ordinador. No. Ja n’hi ha prou d’aquesta presa de pèl. Cada any ens compliquen més sa vida. En comptes d’ajudar els majors, ens posen trampes burocràtiques. Què serà, s’any que ve? Ens faran fer sa matrícula directament des de casa?

- Pot fer-ho des de ca seua. I si vol, podem obrir un dels nostres ordinadors i l’ajudarem a fer sa matrícula telemàticament, com si fos a ca seua. Durant aquest procediment sí que pot pagar amb targeta.

Era el que em faltava per sentir. Què diu? Que m’ho faci jo? I vostè per quin motiu està aquí empleada? Si ho faig tot jo, no veu que li queden dos telediaris en aquest lloc?

Sa secretària, pobra, amb cara de “tierra, trágame". I sa resta de gent que esperava fora, amb el coll estirat com a flamencs. Tothom escoltant, clar.

- A sa UIB tractau amb joves, d’acord. Però sa UOM és per a gent major. Persones que hem viscut una vida, que hem cotitzat, que hem criat fills i que hem vist el món canviar vint vegades. El mínim seria respectar-nos i fer-ho fàcil. No complicar-nos sa vida amb normes absurdes imposades des de despatxos a Mallorca.

I vaig afegir (per acabar el numeret): Sabeu què faré ara mateix? Enviaré un missatge a tots els meus companys. Els contaré el que m’ha passat i els diré que no venguin a matricular-se fins que no permeteu pagar amb targeta. Ja veurem si llavors encara us sembla tan bo, es nou sistema.

I efectivament, me’n vaig anar, orgullós després del espectacle. S'altra gent, callada. Va ser molt espectacular, sa veritat.

Arribat a casa, encara amb la sang bullent, vaig telefonar a sa professora responsable del curs i li vaig contar el que havia passat. Ella, molt educada, però amb sa mateixa resposta de sempre:

- És un procés administratiu. Ve imposat des de Mallorca. No podem fer-hi res.

Ah, no? Tot es pot canviar si hi ha voluntat. I si valtros no voleu fer res, naltros tampoc. Jo (i molts més com jo) no ens matricularem. Valtros mateixos.

I aquí ve el desenllaç final. Una hora després, rep una telefonada de sa secretaria de la seu. Veig el número i pens: “Ara em diran que he estat molt mal educat, que no és manera, etc.” Però no:

- Pep, només volíem dir-li que ja hem habilitat el pagament amb targeta. Pot tornar i acabarem sa matrícula.

Ah! I això en una hora? Quina màgia! Deu ser que s’ordinador tenia un botó amagat que només surt si protestes en veu alta. O potser és que, quan un caparrut alça sa veu, qualcú s’espavila.

Bé, sigui com sigui, vaig tornar, vaig pagar amb targeta, em vaig matricular… i sí, tot va acabar bé. Però s’emprenyada, aquesta no me la lleva ningú. És molt trist que hàgim d'alçar sa veu per fer-nos escoltar.