Il.lusions i molts somnis a la maleta.

Eivissa, 8 d'abril de 2025

IL.LUSIONS I MOLTS SOMNIS A LA MALETA.

 

En el moment d'escriure aquestes línies, estic a punt de partir cap a casa del meu fill, a Anglaterra. Passaré uns dies descansant i disfrutant de sa companyia de sa família. Per allà, encara estan a l'hivern, i segurament ens espera fred, pluja i vent. La majoria dels arbres continuen sense fulles, i pel carrer, fulles, fang i pluja es barregen en una combinació adversa per als vianants. Res de nou.

Fa uns dies, vaig participar en una sortida a les Salines de Formentera, organitzada per la UIB. Durant algunes de les parades, el professor que ens guiava, ens va parlar de l'emigració i l'exili a Formentera durant els segles XIX i XX. Estàvem a les Salines, i el tema, entre d'altres, era inevitable.

El professor ens explicava que, a la segona meitat del segle XIX, l'increment de la població i la manca de recursos van provocar l'inici d'una emigració creixent de formenterers cap a Amèrica, sobretot cap a l'Uruguai, Cuba i l'Argentina. Aquesta onada migratòria va culminar a les primeres dècades del segle XX, però es va veure frenada per la crisi econòmica mundial que va començar el 1929. L'emigració va suposar l'entrada de divises a Formentera, però també la irrupció de noves corrents de pensament com l'anarquisme. D'altra banda, ses experiències personals dels emigrants van despertar als formenterers la consciència de la importància de l'escola i l'educació.

Un cop va cessar l'emigració cap a Amèrica, l'esclat de la Guerra Civil i la victòria del bàndol franquista van provocar l'exili de nombrosos formenterers cap a Algèria, França i Amèrica. Aquells que van aconseguir travessar els Pirineus a principis de 1939 van acabar internats als infernals camps de refugiats creats per les autoritats franceses. Alguns formenterers van sortir dels camps i es van unir a la Resistència contra els nazis, però altres van ser capturats i van morir en camps d'extermini. Els exiliats que finalment van poder tornar a Formentera van patir la duresa de la repressió del règim franquista.

El professor, en la seua exposició, parlava d'aquells emigrants com a derrotats, com a perdedors. Jo no compartesc aquesta opinió. No crec que ho fossin.

Quan els meus güelos, bloncos, o el meu pare van decidir marxar de Formentera, ningú els va obligar. Simplement, no tenien res a perdre. Van sentir parlar d'alguns coneguts o familiars que ja havien marxat i van decidir partir. Havien sentit dir que era fàcil trobar feina, que no pagaven molt, però que podien guanyar-se la vida amb certa facilitat.

Què van emportar-se a la maleta? Res. Poca roba, pocs sous, però molts somnis i il·lusions d'una vida millor.

Salvant ses distàncies, ja fa un bon parell d'anys el meu fill també va marxar de casa. Els temps han canviat, i ell ja no va marxar amb una maleta de cartó lligada amb una corda. Se'n va anar amb una maleta petita amb rodes, un portàtil, un mòbil i una targeta de crèdit.

Però el que portava a la maleta no era tan diferent. Il·lusions i molts somnis per fer realitat.

A la porta d'embarcament de l'aeroport, el comiat va ser trist. Jo pensava... "Serà poc temps, aprendrà s'idioma, coneixerà món, i després de tot això, tornarà". Però no. No va tornar.

Tots aquells que, en algun moment de la seua vida, van decidir posar la mar pel mig i marxar, aquest acte els va marcar per sempre. Eren joves, i com és natural, van trobar feina, van formar famílies, i la majoria mai més van tornar a Eivissa o Formentera. Els d'ara només hi tornen per vacances o per visitar algun familiar.

Així i tot, van marxar. Quines ciutats van trobar? Unes totalment diferents de sa nostra, amb unes formes de vida ben diferents. I no vull ni parlar de l'idioma. Una cosa és saber anglès, però una altra ben diferent és entendre els nadius.

El meu fill i els emigrants als quals feia referència el professor, quan van arribar als seus nous destins, també es van trobar amb aquesta realitat. No ho van tenir fàcil. Alguns no ho van superar i van tornar. Altres es van adaptar i van quedar-se.

Com ho van aconseguir? Ho veig clarament.Tots aquests emigrants, com el meu fill, confiaven en ells mateixos i perseguien un somni. No hi va haver barreres, ni pluja, ni fred, ni dificultats per entendre l'idioma. Per a ells, no perseguir el seu somni sí que hauria estat un fracàs!

No eren, com deia el professor, una generació perduda. Potser ho és el nostre país, que deixa escapar el talent. Però aquells que van marxar per seguir el seu somni, van ser i són uns valents.