Pels camins de la meua infància a Formentera.

Eivissa, 27 d'abril de 2025

PELS CAMINS DE SA MEUA INFÀNCIA A FORMENTERA.

Guiats per en Santiago Colomar i n'Andreu Ferrer, vaig fer una caminada per Formentera. La idea era parlar del repoblament de l’illa al segle XVIII, de la xarxa defensiva contra els corsaris, de la presència viva de les idees anarquistes i de la mort d’un formenterer al camp de Gusen, satèl·lit de Mauthausen.

 

 

 

 

Tornar a Sant Francesc, a Formentera és sempre com tornar a casa. Els carrers emblanquinats, el forn de Can Manolo, sa fonda Platé, sa plaça tranquil·la, el bar Centre, s’església amb la seua porta robusta. Tot em parla d’un temps de la infància. Un temps més lent, de sol i jocs a s’ombra de ses parets de s’església, de diumenges abans d’entrar a missa, d’escola, d’olor de pa acabat de fer.

Sa caminada que vam fer era gairebé sa mateixa que jo feia de petit. Malgrat que moltes cases s’han venut o reformat, encara vaig reconèixer llocs: cas güelos, Can Vicent Guasch; sa Barda d'es Molí; Can Pep Muliné; Can Pep Sala; Can Pep de na Rita; Can Pep Corda; Can Joan Xesc; Can Joan Peret; Can Pep Guasch; Can Silverio d'en Sala; Can Jaume d'en Sala; Can Pergentino d'en Sala; Can Xumeu Gall; Can Vicent Rampuixa... i, per descomptat, ca nostra: Can Mariano d'en Pep Blai.

Vam començar des de Sant Francesc i vam pujar cap a sa Barda d’es Molí (encara que ara li diuen Molins de sa Miranda). Poden canviar el nom dels llocs, però no podran esborrar els records. Veure els molins alçant-se a l’horitzó em fa aturar el temps. De petit, sa meua güela m’hi portava i em contava històries que llavors no acabava d'entendre. Allà, a peu dels molins, vaig aprendre a estimar el vent i ses vistes de s’illa. Aquells molins, ja muts i immòbils, continuen sent paisatge de sa meua infància.

Després vam seguir fins a Can Joan Peret, una casa que també forma part del meu recorregut escolar. Hi passava molt a prop cada dia. Record com em cridava l’atenció: sense enramada ni finestres frontals, era una presència misteriosa. Ara, en Santiago Colomar ens va explicar la vida d’en Joan Peret, mariner formenterer, militant de la CNT, testimoni de la Segona República, de la guerra civil i de la repressió. Un home digne, valent i compromès. Avui la casa resta en silenci, gairebé mig abandonada. Ai, si aquelles parets poguessin parlar...

Seguirem fins al límit del quart de llegua d’Antoni Blanc. Una frontera invisible, però carregada de significat. De petit, ningú no me’n parlà mai. Era una línia feta de paraules, de noms, de vincles familiars amb sa terra. Ara sé que aquestes línies també expliquen qui som.

I així vam arribar a un lloc que sempre m’havia fascinat: es Castell. Era una casa, sí, però per a mi, de petit, era un castell de debò. Quan hi arribava, travessava sa frontera entre la realitat i la fantasia. Hi somiava aventures, tresors amagats. Potser mai no hi hagué un castell real, però sí un espai on somniar era fàcil.

Després passàrem pel pou de Porto-salè, sa finca de Can Marroig, fins arribar a Can Joan Gerra. Una altra casa amb ànima. En Joan també fou un anarquista. Santiago Colomar ens narrà la seua vida i la seua mort a Gusen. Com en Joan Peret, va viure amb dignitat i lluità per sa llibertat. El seu exemple em va commoure.

Escoltant en Santiago, vaig pensar com degué ser la seua vida: senzilla, d’esforç. Aquells homes visqueren d’acord amb una ètica profunda, gairebé sagrada, on la força de paraula valia més que qualsevol document.

Vaig acabar sa caminada vorejant s’Estany des Peix, fins a La Savina. No tenia més temps. La barca no espera. Però caminar per aquells camins i sentir sa terra sota els peus, em va fer reviure aquella il·lusió infantil quan els corria amb els peus polsosos.

 

Algunes fotos de sa caminada:

 

Pasqua a l'anglesa.

Eivissa, 19 d'abril de 2025

PASQUA A L'ANGLESA.

Els meus fills i netes estan passant ses vacances de Pasqua a ca nostra, a Eivissa. És una oportunitat per profunditzar amb els costums anglesos d'aquests dies.

Al Regne Unit, la Pasqua (Easter) és una combinació de religió, ous de xocolata, grans quantitats de te i cervesa, i una devoció gairebé sagrada pels "hot cross buns". El resultat? Una festa que, si bé té poc a veure amb sa nostra, amb ses processons, els plats tradicionals i els flaons, té una identitat pròpia: s’olor de brioix especiat, el gust de la xocolata i el so dels corals d’església que lluiten per fer-se sentir per damunt del xiulet del bullidor d'aigua i del so de les aixetes expenedores de cervesa.

Sa meua nora, que és anglesa i ja ha après a conviure amb ses meues preguntes, m’explicà que sa Pasqua britànica té arrels antigues: des de l’arribada del cristianisme amb els romans fins als missioners celtes i saxons que venien amb sa Bíblia baix del braç. Això sí, com s’ha passat d’allò a celebrar la resurrecció de Crist amb un conill màgic que amaga ous de xocolata... bé, ni els teòlegs ho saben. I mirau que ho han intentat.

La "Easter egg hunt" és probablement sa tradició més estesa i, sigui dit, la més competitiva. Consisteix a amagar ous de xocolata per tota sa casa i el jardí, i deixar que els infants (i els adults que encara no han madurat del tot) els trobin. Alguns pares hi posen tanta passió que acaben muntant circuits més complicats que un "escape room". Tothom fa veure que no ha vist els ous, però mentrestant hi ha més espionatge que en una novel·la d’en John le Carré.

 

I després tenim els "hot cross buns". Són uns brioixos amb panses i espècies, coronats amb una creu blanca que sembla dir: “sí, això és religiós, però en dolç”. Sa tradició diu que són per Divendres Sant, però actualment apareixen als supermercats a mitjan gener, com si fossin una moda primerenca. Els clàssics conviuen amb versions modernes com xocolata i taronja o poma i canyella, i això genera debats familiars més tensos que una reunió de Brexit. S'escalfen? Es torren? Amb mantega? Sense? Aquestes decisions poden trencar famílies.

 

 

 

 

 

El Diumenge de Pasqua, com tots els diumenges, el menú britànic clàssic inclou carn rostida (ja us he parlat d’això), patates, pèsols i una salsa amb nom inintel·ligible però gust reconfortant. Tot seguit, unes postres denses com un documental de la BBC i litres de te. És ben sabut que, si no s’han pres com a mínim quatre tasses de te al llarg del dia, no és legalment Pasqua. Pel que fa al consum exagerat de vi i cervesa... diguem que no hi ha cap evangelista que ho justifiqui, però ningú et demanarà explicacions.

Tot i que el país cada cop és més laic, sa religió encara té el seu espai durant aquests dies. Ses esglésies s’omplen (relativament) i s’hi canten himnes, es fan lectures i, si el rector és generós, sermons breus (perquè sap que la congregació té un ull posat al pub i s’altre als ous de xocolata).

En resum: s’ha de dir que s’únic que realment treballa per Pasqua és el conill i que amagar ous no és tant per entretenir els infants com per evitar que se’ls mengin tots d’una vegada. Que ja els coneixem. 

I entre els sermons a ses esglésies, el sucre, la xocolata, l’alcohol i el te, la Pasqua britànica sembla més una prova de resistència digestiva que una festivitat. Però, així i tot, són uns dies familiars entranyables enmig d’un caos organitzat.

 

Crònica d'un esmorzar prohibit.

Eivissa, 16 d'abril de 2025.

CRÒNICA D'UN ESMORZAR PROHIBIT.

(o com convertir-me en un perill internacional per dur sobrassada i formatge)

 

Ja m’ho diuen els meus amics: “Pep, ves amb compte amb els anglesos, que no saben menjar i són molt maniàtics.” I jo, innocent, sempre pensant que exageraven. Però no. Ara sí que m’ha tocat de ple.

Sembla que UK vol dictar una norma nova per entrar al país: No es permetrà portar embotits ni formatges d’altres països.

 

Una putada. Jo només hi vaig a passar uns caps de setmana tranquil amb els meus fills i ses meues netes. Res de l’altre món. Però resulta que a partir d’ara, per fer això, necessitaré gairebé més permisos que per entrar a la Casa Blanca i mirar molt bé el que port a la maleta si no vull tenir problemes per entrar-hi.

Després de superar pandèmies, Brexit, pagar 200 lliures per un vol amb seients que semblen cadiretes de guarderia, aconseguir un certificat ETA (que no té res a veure amb terrorisme, tot i el nom), i sobreviure a la mirada inquisidora del funcionari de duana, pensava que ja ho tenia tot superat.

Però no.

Sorpresa: A partir d'ara, no podré portar jamón, sobrassada o botifarrons. Tampoc formatge curat, ni tendre, ni tan sols aquell de Formentera, tan sec que podria servir com a arma blanca de destrucció massiva.

“Potential contamination risk”, li diuen.

Contaminació? Però si això és menjar sagrat. Si sa nostra sobrassada i els formatges parlaren, els posarien a tots firmes.

Però no.

Ara resulta que un botifarró o una sobrassada de tota la vida sirà considerat més perillós que un líquid sospitós en una motxilla. I jo, amb sa meua maleta de mà plena d’embotits, em convertiré de cop en un delinqüent agroalimentari, una amenaça per a la bioseguretat del Regne Unit. Quins collons.

Això sí, a partir d’ara, em confiscaran el que porti com si fos plutoni enriquit. Mentrestant, ells van ben tranquils menjant “beans on toast” i “sausages” que tenen el mateix gust que una sola de sabata bullida amb te. Te aigualit, per cert.

I jo que pensava seguir portan al meu fill una mica de país, un trosset d’illa embolicat amb amor i greix de porc. Però res. M'ho requisaran tot. Què li duré, a partir d’ara? Una tassa amb el logo de “I love Ibiza”? Un imant amb la catedral d’Eivissa? Una tassa amb sal d’Eivissa?

I el millor: no solament em requisaran el que porti. Per entrar al país, hauré de formalitzar el famós ETA (Electronic Travel Authorization). Un formulari que sembla fet per a l'MI6: On dormiràs? Quants dies? Tens amics terroristes? Prefereixes els gats o els gossos? Ets al·lèrgic al cheddar processat?

Total, que ara per esmorzar m’hauré de conformar amb un te i un tros de pa torrat. Mentre el meu fill em mirarà amb cara de “I això és tot? No m'has portat res més?”.

Bé, hauré de pensar en els temps passats. Aquells temps heroics en què travessava mitja Europa, d’Eivissa a UK amb una maleta plena de sobrassades i formatges, i ningú sospitava que pogués desestabilitzar l’ordre internacional.

Quin país l'UK aquest, que tem més una sobrassada que una crisi econòmica. 

Primer viatge a UK amb l'ETA.

Eivissa, 15 d'abril de 2025.

PRIMER VIATGE AL REGNE UNIT AMB L'ETA.

Aquest mes d'abril he fet el meu primer viatge al Regne Unit amb la famosa ETA (Electronic Travel Authorization). El sistema és nou, modern, digital... i absolutament invisible. El vaig omplir en línia, no sense certa ajuda tècnica del meu fill, que va exercir de traductor i expert en pantalles poc comprensibles per un negat informàtic com jo.

No és un tràmit complicat, només cal tenir un anglès digne d'Oxford. Ja sabeu, els britànics encara viuen amb la il·lusió que tothom parla anglès com ells. Encara no han entès que a altres països del món la gent parla idiomes diferents del seu.

Total, vaig pagar ses 10 lliures amb la fe d’un pelegrí, i poc després vaig rebre un correu que deia alguna cosa com: “Your ETA application has been approved. You can now travel to UK”. Bé, potser el text no era exactament així, però l’efecte teatral era el mateix.

El dia del viatge, a l’aeroport d’Eivissa, una empleada de facturació de Jet2, molt legalista, em va demanar si portava l’ETA i vaig haver de buscar frenèticament el paper entre els passaports, targetes d'embarg, certificats de vacunació, reserva d'avió, etc. El volia veure físicament. Però a l’arribada a Birmingham… res. Ningú em va dir o demanar res.

Vaig passar el control de passaports com qui entra al supermercat a comprar llet. Ni un “Welcome to the UK”, ni un “May I see your ETA, please?”. Ni tan sols un escaneig ocular de ciència-ficció per fer veure que controlen alguna cosa. Només un control automàtic del passaport i endavant, com si tornés del pub de sa cantonada.

I llavors em vaig preguntar: quin és exactament l’objectiu d’aquesta ETA? És per seguretat? O és una creativa “safety tax” per finançar més autobusos vermells de dos pisos o per fer net el Big Ben?

Potser, si hagués intentat entrar vestit com un bomber, hauria cridat més l’atenció. Però clar, jo amb la meua ETA legal, aprovada i correctament impresa, era gairebé invisible.

Conclusió? El sistema és tan eficient que no cal ni fer-lo servir. O potser (a España també en sabem un poc d'aquest tema) el veritable esperit britànic consisteix amb això:  confiar cegament en ses lleis i la burocràcia… i després ignorar-les completament. Això sí, amb exquisida educació.

Sunday roast.

Eivissa, 14 d'abril de 2025.

SUNDAY ROAST.

He passat uns dies per Anglaterra, disfrutant de la família i, com sempre que hi vaig, intent sobreviure a les inclemències del temps, del te amb llet i dels horaris anglesos. Avui us vull parlar d’una institució que va més enllà del menjar. 

Mai no us havia parlat d’aquest costum tan arrelat, tan profundament britànic, que gairebé mereix figurar a l’himne nacional. El Sunday Roast no és només un dinar. És una cerimònia. Un acte de fe per a la gent que estima la carn. Una excusa col·lectiva per dir: “Sí, plou, fa fred i s'ha fet fosc a les tres, però almenys tenim gravy.”

 

Quan el meu fill em va dir que havia reservat taula per dinar a les quatre de la tarda en un restaurant dels Cotswold, vaig arrufar el nas. A les quatre de la tarda? A aquell ritme acabaríem sopant. Però bé, el Sunday Roast no es discuteix. Es respecta. Com qui entra en una església molt antiga.

Heu de saber que si un diumenge a qualsevol racó del Regne Unit no sentiu olor de carn rostida, patates al forn i salsa espessa com el fang del Tàmesi, és que alguna cosa va molt malament. No us refieu d’un restaurant que diumenge no ofereixi roast. Si no hi és a la carta, fugiu i no mireu enrere. I si el tenen, però duen la salsa separada en una gerreta... sospiteu.

El roast és el més semblant que tenen al nostro sofrit pagès. Allà on naltros feim un plat de diferents tipus de carns, patates, sobrassada, butifarró i una bona picada d’all i julivert, ells planten damunt el plat una peça de vedella, porc, o (el meu favorit) pollastre, ben acompanyat de patates daurades, pastanagues, parsnips (aquesta arrel blanca que sembla una pastanaga i que fa gust a ... bé, a res) i, si el cel s’alinea, una Yorkshire pudding inflada com un soufflé. 

I després, amics meus, s'ha de fer referència a part a la salsa. El gravy. Sembla una poció màgica i fumant que ho cobreix tot, com una benedicció. Diuen que si no pots beure la salsa amb cullera com si fos sopa, no val la pena. I tenen tota la raó. És un bàlsam. Un escut contra el fred. 

Per als britànics, aquest dinar és un ritual domèstic, un acte social, una manera elegant d'afrontar la setmana. T’hi reconcilies amb el clima, amb el te amb llet i amb el fet de dinar a s'hora quan aquí estaríem preparant per sopar. 

I si el roast és bo, molt bo... fins i tot t’oblides que fora plou horitzontal. 😂😂😂

Il.lusions i molts somnis a la maleta.

Eivissa, 8 d'abril de 2025

IL.LUSIONS I MOLTS SOMNIS A LA MALETA.

 

En el moment d'escriure aquestes línies, estic a punt de partir cap a casa del meu fill, a Anglaterra. Passaré uns dies descansant i disfrutant de sa companyia de sa família. Per allà, encara estan a l'hivern, i segurament ens espera fred, pluja i vent. La majoria dels arbres continuen sense fulles, i pel carrer, fulles, fang i pluja es barregen en una combinació adversa per als vianants. Res de nou.

Fa uns dies, vaig participar en una sortida a les Salines de Formentera, organitzada per la UIB. Durant algunes de les parades, el professor que ens guiava, ens va parlar de l'emigració i l'exili a Formentera durant els segles XIX i XX. Estàvem a les Salines, i el tema, entre d'altres, era inevitable.

El professor ens explicava que, a la segona meitat del segle XIX, l'increment de la població i la manca de recursos van provocar l'inici d'una emigració creixent de formenterers cap a Amèrica, sobretot cap a l'Uruguai, Cuba i l'Argentina. Aquesta onada migratòria va culminar a les primeres dècades del segle XX, però es va veure frenada per la crisi econòmica mundial que va començar el 1929. L'emigració va suposar l'entrada de divises a Formentera, però també la irrupció de noves corrents de pensament com l'anarquisme. D'altra banda, ses experiències personals dels emigrants van despertar als formenterers la consciència de la importància de l'escola i l'educació.

Un cop va cessar l'emigració cap a Amèrica, l'esclat de la Guerra Civil i la victòria del bàndol franquista van provocar l'exili de nombrosos formenterers cap a Algèria, França i Amèrica. Aquells que van aconseguir travessar els Pirineus a principis de 1939 van acabar internats als infernals camps de refugiats creats per les autoritats franceses. Alguns formenterers van sortir dels camps i es van unir a la Resistència contra els nazis, però altres van ser capturats i van morir en camps d'extermini. Els exiliats que finalment van poder tornar a Formentera van patir la duresa de la repressió del règim franquista.

El professor, en la seua exposició, parlava d'aquells emigrants com a derrotats, com a perdedors. Jo no compartesc aquesta opinió. No crec que ho fossin.

Quan els meus güelos, bloncos, o el meu pare van decidir marxar de Formentera, ningú els va obligar. Simplement, no tenien res a perdre. Van sentir parlar d'alguns coneguts o familiars que ja havien marxat i van decidir partir. Havien sentit dir que era fàcil trobar feina, que no pagaven molt, però que podien guanyar-se la vida amb certa facilitat.

Què van emportar-se a la maleta? Res. Poca roba, pocs sous, però molts somnis i il·lusions d'una vida millor.

Salvant ses distàncies, ja fa un bon parell d'anys el meu fill també va marxar de casa. Els temps han canviat, i ell ja no va marxar amb una maleta de cartó lligada amb una corda. Se'n va anar amb una maleta petita amb rodes, un portàtil, un mòbil i una targeta de crèdit.

Però el que portava a la maleta no era tan diferent. Il·lusions i molts somnis per fer realitat.

A la porta d'embarcament de l'aeroport, el comiat va ser trist. Jo pensava... "Serà poc temps, aprendrà s'idioma, coneixerà món, i després de tot això, tornarà". Però no. No va tornar.

Tots aquells que, en algun moment de la seua vida, van decidir posar la mar pel mig i marxar, aquest acte els va marcar per sempre. Eren joves, i com és natural, van trobar feina, van formar famílies, i la majoria mai més van tornar a Eivissa o Formentera. Els d'ara només hi tornen per vacances o per visitar algun familiar.

Així i tot, van marxar. Quines ciutats van trobar? Unes totalment diferents de sa nostra, amb unes formes de vida ben diferents. I no vull ni parlar de l'idioma. Una cosa és saber anglès, però una altra ben diferent és entendre els nadius.

El meu fill i els emigrants als quals feia referència el professor, quan van arribar als seus nous destins, també es van trobar amb aquesta realitat. No ho van tenir fàcil. Alguns no ho van superar i van tornar. Altres es van adaptar i van quedar-se.

Com ho van aconseguir? Ho veig clarament.Tots aquests emigrants, com el meu fill, confiaven en ells mateixos i perseguien un somni. No hi va haver barreres, ni pluja, ni fred, ni dificultats per entendre l'idioma. Per a ells, no perseguir el seu somni sí que hauria estat un fracàs!

No eren, com deia el professor, una generació perduda. Potser ho és el nostre país, que deixa escapar el talent. Però aquells que van marxar per seguir el seu somni, van ser i són uns valents.

 

Salines de Formentera: Un patrimoni oblidat.

Eivissa, 7 d'abril de 2025.

Salines de Formentera: Un patrimoni oblidat

Durant una recent visita a ses salines de Formentera, vaig tenir l'oportunitat de recórrer alguns dels indrets més emblemàtics de s'illa, com sa Sèquia, el camí de sa Guia, els estanys saliners d'en Marroig, es Molí d'en Ferrer, s'Estany Pudent, sa casa de sa Màquina, sa Revista, sa base d'hidroavions i ses Salines d'en Ferrer. 

Tot i la bellesa natural indiscutible de la zona, el panorama que vaig trobar era, simplement, desolador. La sensació d'abandó i el deteriorament d'aquest patrimoni històric són tan evidents que resulta gairebé insostenible. És difícil entendre com una illa que presumeix d'un turisme de primer nivell, pot permetre que aquest tresor tan vital per a la seua història i economia hagi caigut en l'oblit.

Ses salines, que van ser una font de riquesa i prosperitat per a Formentera, avui estan immerses en un estat de degradació alarmant. S’extracció de sal a Formentera va començar fa segles, als temps dels fenicis, i va assolir la seua màxima esplendor durant els segles XVIII i XIX, quan la sal es va convertir en un element fonamental per a l’economia de s’illa. Formentera va ser coneguda com un dels grans productors de sal de la Mediterrània, i ses salines van proporcionar feina a moltes famílies locals, mantenint viva l’economia de s’illa fins ben entrat el segle XX.

Avui, els canals de sa Sèquia, que en el seu temps transportaven s'aigua salada fins a l'Estany Pudent, es troben quasi obstruïts, envaïts per la vegetació. 

 

 

 

 

Els estanys d'en Marroig, que en altres temps van ser un dels centres de producció de sal més importants de la Mediterrània, ara estan plens d’aigua bruta i contaminada. La fauna marina, abans abundant, ha desaparegut gairebé per complet, i els murs de pedra, que un temps es mantenien ferms i orgullosos, estan a punt de caure en qualsevol moment, víctimes de l'oblit.

 

 

 

 

 

L'Estany Pudent, potser el punt més reconegut de l'illa, reflecteix de manera contundent aquesta sensació d'abandó absolut. 

 

 

 

Ses Salines d'en Ferrer, una de ses més antigues, també pateixen ses conseqüències d’aquesta desídia. Els camps de sal estan mig abandonats, i el sistema de producció, que en el passat va alimentar s'economia de moltes famílies, es troba pràcticament inactiu.

Com s'ha arribat a aquesta situació dramàtica? Aquest patrimoni, que ha estat essencial per al desenvolupament de la societat formenterera, no rep els recursos ni l'atenció necessària per garantir-ne la seua conservació. Ses salines, un símbol de la riquesa i la història de Formentera, avui lluiten per sobreviure en un paisatge de desolació. La falta d'inversions públiques i la negligència institucional estan destruint un tresor natural i històric únic.

És urgent prendre mesures per recuperar i protegir aquest patrimoni. No podem permetre que una part tan essencial de la història de s'illa es perdi per sempre. Ses salines són un testimoni viu de la connexió de Formentera amb el mar i el seu passat, i cal preservar-les per les generacions futures. 

És un deure moral i cultural garantir que aquest llegat no caigui en l’oblit.