Nova York. One World Trade Center.

Eivissa, 23 de març de 2025.

NOVA YORK. ONE WORLD TRADE CENTER.

La meua visita al One World Trade Center va ser una experiència intensa que, en molts aspectes, no em va agradar gaire. En primer lloc, s'entrada estava marcada per controls estrictes, reflex de la seguretat reforçada després dels tràgics esdeveniments de l'11 de setembre. La inspecció de les pertinences i els processos de seguretat eren meticulosos, fet que, tot i ser comprensible, em recordava constantment la magnitud de la tragèdia que va marcar aquell lloc.

Un cop superats aquests controls, vaig pujar en un ascensor ultramodern que em va transportar fins al mirador a una velocitat sorprenent en només uns segons. La sensació de pujar tan ràpidament va ser impactant. La representació virtual de l'evolució de la ciutat dins de l'ascensor, seguida de la vista real dels voltants, va ser espectacular, gairebé com una pel·lícula. Una "puesta en escena" digna d’un Oscar.

En tot moment, per tot l’edifici, hi havia missatges virtuals d'esperança, superació, i d'una representació de la ciutat que, malgrat el traumàtic atemptat, seguia endavant. Un gest molt americà.

Quan vaig arribar al mirador, les vistes panoràmiques de Nova York eren absolutament espectaculars. Podia veure tota la ciutat davant meu: ses torres de Manhattan, els ponts, l'immens horitzó i fins i tot la zona zero. Però, malgrat la bellesa i la grandiositat de l'espectacle, vaig començar a sentir una incomoditat creixent.

Després d’una ràpida visita, part del grup va decidir quedar-se a dinar al mateix recinte. Jo no vaig voler quedar-m’hi. No em sentia còmode. Després de pagar més de 30 dòlars per accedir al mirador, em va sorprendre molt que els preus del restaurant fossin tan elevats. Tot semblava estar dissenyat per explotar al màxim la visita dels turistes, amb la sensació clara que tot era un negoci. El sentiment de consum constant em va resultar desagradable. No podia deixar de pensar que, per molt espectaculars que fossin ses vistes, tot estava envoltat per un sistema de pagament incessant. Els preus de tot, des de l'entrada fins als productes que es podien consumir dins de l'edifici, em van fer sentir que la visita, més que cultural o d'homenatge, es centrava en fer caixa, en un negoci.

Vaig marxar ràpidament, sentint-me enfadat, enganyat. Va ser com si la visita es centrés més en fer-me pagar per cada pas que donava, i no per oferir-me l'oportunitat de reflexionar sobre el lloc i la seua història recient. Més enllà de la magnífica vista i de la importància simbòlica de l'edifici, tot el complex gira al voltant de la idea de consumir i pagar sense fi.

Vaig trobar un gran contrast entre la tragèdia que va succeir allí i la prioritat comercial que avui en dia sembla tenir aquell lloc. Em costava creure-ho.

Després de dinar fora del recinte, el pla era visitar el museu de la zona zero. Però vaig decidir no entrar-hi. Veient el que havia estat la meua experiència al mirador, no em va semblar ètic pagar una entrada per veure les restes de l'atemptat terrorista. Una vegada més, tot era negoci. Que els aprofiti!

Després, vaig aprofitar per anar a l'hotel a descansar unes hores abans de continuar amb un passeig nocturn per la ciutat, només amb la Lina. Ho vam disfrutar molt més.

 

Algunes fotos de la visita: 

 

Seguiré amb més entrades.