Tres dones, tres mons, tres vides.

Eivissa, 31 d'agost 2024

TRES DONES, TRES MONS, TRES VIDES.

No acostum a comentar les pel·lícules que vaig veient. En mir tantes ... Ara, faré una excepció amb "La Trenza". M'ha encantat i m'ha fet reflexionar.

 

La Trenza és una pel·lícula que segueix les històries entrellaçades de tres dones que viuen en diferents parts del món: Smita a l'Índia, Giulia a Sicília i Sarah al Canadà. Són tres dones fortes, molt diferents entre si, als qui uneix el fet de trobar-se en un moment crític de la seua vida i que persegueixen una cosa en comú: protegir la seua família.

A l'Índia, Smita és una intocable i el seu treball és buidar les latrines d'un poble on "és millor néixer vaca que dona". Ella no vol que la seua filla petita tingui la seua mateixa fortuna, així que l'envia a estudiar amb els bramans. Però la discriminació la segueix on vagi, i empeny a la dona a abandonar al seu marit i a fugir amb la seua petita buscant una vida millor. Somia a donar-li una educació a la seua filla petita i farà tot el que sigui a la seua mà perquè això succeeixi, fins i tot deixar enrere tot el que coneix a la recerca d'un futur millor.

En una ciutat del sud italià viu na Giulia, que treballa a la botiga de la seua família que des de fa generacions produeix perruques amb cabell humà, i que descobreix, després que el seu pare sofreixi un greu accident, que està plena de deutes. La seua mare vol obligar-la a acceptar un matrimoni de conveniència per a arreglar els seus comptes, però ella es rebel·la i amb l'ajuda d'un fascinant immigrant sij de llargues rastes negres, de qui també s'enamora, aconsegueix una solució per a salvar-se tant a la botiga com als seus treballadors.

Al Canadà, Sarah és una mare de tres fills divorciada dues vegades i una reconeguda advocada la identitat de la qual es basa totalment en el seu treball. Just quan espera l'ascens pel qual ha estat treballant tota la seua carrera, s'assabenta que té càncer de mama. Ningú ha de saber-ho, perquè "en un món de taurons no et pots permetre sagnar". Així, no ho diu al seu cap ni als seus col·legues.

A l'acabament de la pel·lícula un munt de vivències m'han vingut al cap:
- El càncer que vaig patir ja fa uns anys. Tot el procés que vaig passar: la negació, la ràbia, la negociació, la tristor i finalment l'acceptació. Em vaig sentir molt identificat amb la Sarah.
- El viatge que fa na Smita em recordà una estada recent a l'Índia fent turisme. Els escenaris, la gent, la situació de les dones, els costums, tot era com jo ho vaig viure allí. Durant uns pocs minuts era com si jo també estigués allí.
- Les dificultats que han de superar cada dia les petites empreses per aixecar la persiana i obrir. Per uns minuts em passaren per davant tots aquells anys, principalment els del principi, quan començava a treballar. A aquell temps, la falta de mitjans era més que evident i havíem de cobrir aquesta mancança amb enginy i molta feina.
- I principalment, el missatge més important (per jo) que ens transmet la pel·lícula: hem d'anteposar sa feina i els costums a un mateix? Jo ho vaig tenir clar. Davant un greu problema de salut, com també na Sarah, vaig deixar la feina i vaig apostar per la meua salut, tan mental com física.

Si teniu oportunitat, mirau aquesta pel·lícula, estic segur que us agradarà.